Mentre escric això, els sons que m’envolten són una caòtica simfonia de trets de celebració i de cants des del carrer que es barregen amb les rialles de les meves nebodes en un estrany sentit d’alegria. Aguantem la respiració, insegures de com sentir-nos, perquè a Gaza, l’alegria és un luxe rar, que ve amb el pes del dubte. 
Aquesta és la nostra realitat: ens aferrem a la més feble esperança, una esperança nascuda de la promesa incerta d’un alto el foc que acaba de ser anunciat després de més de 15 mesos de guerra. Però també sentim el pes de la història. Qualsevol alto el foc a Gaza ha estat fràgil, fugaç. "Hem vist abans com el món fa promeses, només perquè siguin trencades per les mateixes forces que ens segueixen destrossant". 

Aquesta vegada, mentre el món observa, sabem que el que hi ha en joc és immensament alt per tot el que ja hem patit i per  les nostres condicions de vida tan desesperades. Els termes de l'acord són clars: corredors humanitaris per permetre que l'ajuda arribi, intercanvi de presoners i el final complet de la violència. 
No són només acords polítics; són vies de vida per a nosaltres a Gaza, on gairebé tot ha estat destruït, l’electricitat i l’aigua han estat tallades, i ens hem vist obligats a viure sense menjar. Aquesta és la diferència entre sobreviure i patir encara més.

El futur segueix sense estar clar. Sabem que l'alto el foc no és permanent i que pot trencar-se en qualsevol moment. 
Durant 15 mesos, hem viscut en un estat d’incertesa. Cada dia ha estat una espera angoixant per a la propera bomba, el següent cop a la nostra fràgil existència. Avui, però, ens trobem en una cruïlla. La idea d’un final per aquesta guerra, de respirar lliurement de nou, és tan propera i, alhora, tan distant. Ja hem estat aquí abans, dempeus, a la vora de l'esperança, només per veure com s’ensorrava.

Un alto el foc només és el principi 

Hem après que un alto el foc només és el principi. És una oportunitat per respirar, plorar i reconstruir. Però no esborra el trauma, la devastació o la immensa pèrdua que portem amb nosaltres. Al voltant del 90% dels residents de Gaza han estat desplaçats. Pobles sencers estan en ruïnes, tanmateix i tot i així l'esperit del nostre poble segueix intacte. 
A les cendres, somiem amb plantar noves llavors, amb trobar un camí de tornada a alguna aparença de normalitat. Però aquest somni està tacat per les ombres de les nostres cases destruïdes, els homes assassinats  que han deixat vídues les seves dones, els pares assassinats que han convertit els seus fills en orfes, i els 15 mesos d’horror i trauma que hem estat obligats a suportar. Com podem celebrar quan hem perdut tant?

Tot i així, a Deir al-Balah, al centre de Gaza, on la meva família  porta vivint més d’un any després de ser desplaçada de la nostra casa nostra a  Gaza City, l’atmosfera és elèctrica. Aquí hi ha més d’un milió de persones desplaçades forçosament. Veig mares que fan les maletes, omplint-les de roba i records dolorosos. Els seus fills tenen espurnes als ulls mentre pensen de tornar a l'escola, veure els seus veïns que es van quedar al nord, i jugar de nou al seu pati o als carrers familiars sense la por que un míssil o un projectil pugui posar fi a les seves vides. 
La trista veritat és que gran part del que esperen recuperar ha estat destruït. Recordo haver entrevistat una mare que havia perdut el seu marit en un atac aeri i ara està criant quatre fills sola. Els seus ulls estaven plens de tristesa, però les seves paraules eren desafiants. "No m'importa si la meva llar ja no hi és. Viuré en una tenda sobre les ruïnes, sempre que sigui on van néixer els meus fills. Aquí és on pertany el meu cor”.

La força de la seva veu es queda amb mi. És la resiliència la que ens defineix, la que ens manté en marxa fins i tot quan tota la resta està destrossada.
Després hi ha l’Ahmed, un home de 76 anys desplaçat de Beit Hanun, al nord de Gaza, una zona que ha estat gairebé totalment despoblada i destruïda. Va dir: No puc oblidar l’olivera que hi ha a casa nostra. És tot el que em queda al cap”. 

Davant d’aquesta pèrdua, tots busquem alguna cosa a la qual aferrar-nos. No és només un arbre, és un tros de casa, un símbol de tot el que ens han tret i tot el que esperem reconstruir.
Un pare, els fills del qual van ser assassinats per un atac amb míssils mentre jugaven al carrer, va dir: “Donaria qualsevol cosa per reconstruir, per assegurar-me que el futur dels meus fills no estigui definit per les cicatrius de la guerra”.

Aquestes paraules, fent-se ressò del dolor de tots els que han perdut algú, ens recorden que un alto el foc no és un final, és un principi. La veritable feina encara ha d’arribar. 

Molt més que el silenci de les armes

Reconstruirem, ens recuperarem i exigirem justícia, encara que la veritable justícia seria si  que aquest genocidi fos només un malson del qual podríem poguéssim despertar-nos i no una realitat a la qual hem hagut de sobreviure. 

No som ingenus. Sabem que la pau requereix més que el silenci de les armes. Requereix que es faci justícia i un compromís d’Israel i Hamàs per no permetre que això torni a passar mai més.
Recollir les peces i reconstruir serà difícil, però ho hem fet moltes vegades abans. Aquesta vegada serà més difícil a causa de la destrucció de l'economia i la total destrucció de cases, escoles, hospitals, carreteres, centrals elèctriques, i tota la resta. 

Jo sempre he somiat que aquesta guerra s'acabarà. Els veïns de Gaza City diuen que la nostra casa està dempeus. No podria suportar la idea de perdre-la. Vaig fer els meus primers passos allà i hi vaig celebrar la meva graduació de secundària. Somio amb tornar a la meva habitació i arreglar les parts de la casa que han estat destruïdes. 

Estem a la vora prop de l'esperança, però sé que és millor no creure que s'ha acabat. La pau a Gaza sempre és fràgil. Però aguantarem, perquè no tenim cap altra opció. Aquesta és la nostra veritat, la nostra súplica, el nostre indestructible desig d’un futur on els nostres fills creixin sense por, sense guerra, sense els ecos del passat perseguint-los.

Que això sigui el principi d’una cosa real. Que el món escolti la nostra història, senti el nostre dolor, i estigui amb nosaltres en la recerca de la pau, no com una il·lusió fugaç, sinó com una cosa que pot durar.
Per a mi, això significaria una vida sense el terror constant de perdre a algú que estimes. Això significaria: poder anar a dormir a la nit amb seguretat, sense pensar que el sostre sobre el teu cap et podria matar; no més orfes; no més vídues; tornar a les nostres vides simples i càlides; persones que poden reconstruir els seus negocis i les seves carreres; l'oportunitat de treballar sobre el nostre trauma - per poder respirar de nou després de contenir la respiració durant més de 15 mesos. 

“The New Humanitarian puts quality, independent journalism at the service of the millions of people affected by humanitarian crises around the world. Find out more at www.thenewhumanitarian.org.”
“The New Humanitarian is not responsible for the accuracy of the translation.”