Pugen els ultres

La xifra global és que les extremes dretes obtenen més de 150 escons en un Parlament Europeu de 720. La complicació és que els ultres formen dos diferents grups parlamentaris, i hi ha partits d’extrema dreta que no formen part de cap d’aquests grups. Això fa difícil fer càlculs exactes. En tot cas, és una pujada molt preocupant. Especialment en alguns països.
El partit feixista Reagrupació Nacional de Marine Le Pen va ser la primera força a França, amb més del 30% del vot. El president Macron ha convocat eleccions legislatives anticipades per a finals de juny: no em vull ni imaginar la formació d’un govern de Le Pen a França. Però, passi el que passi en termes institucionals, l’avenç electoral de l’extrema dreta dona més confiança a cada botxí feixista al carrer, a cada policia racista.
L’extrema dreta també va guanyar a Itàlia, sota la forma de Fratelli d’Italia, de la primera ministra actual, Meloni, amb el 29%. A Hongria, FIDESZ, del mandatari actual Viktor Orbán, va obtenir el 45%.
Per la seva banda, Alternativa per Alemanya va aconseguir el segon lloc, amb el 16%, just davant del partit socialdemòcrata, al govern.
A l’Estat espanyol, VOX ha pujat de 4 a 6 escons a aquestes europees. A les de 2019, va obtenir 1.388.681 vots, el 6,3%; aquesta vegada han estat 1.678.218 vots, el 9,6%. I pel que fa a les legislatives de novembre de 2019, VOX va obtenir 3.656.979 vots, el 15,1%, i a les de juliol de 2023, 3.031.308, el 12,4%. És a dir, el resultat és molt preocupant, però no representa un augment comparable amb el d’alguns països europeus.
Dit això, cal afegir un altre detall, no menor, que és la irrupció de la candidatura instrumental del youtuber ultra, Alvise. La seva agrupació d’electors “Se acabó la fiesta” va obtenir 3 escons, amb 800.763 vots, el 4,6%. És un resultat xocant, perquè és un personatge que obre la porta a l’assetjament, la difusió de mentides i que va reconèixer que un objectiu central per presentar-se era obtenir la immunitat com a eurodiputat, per protegir-se davant d’una sèrie de judicis que té pendents. El web de la candidatura no inclou cap idea o proposta política, però sí un titular respecte a “pedòfils i pederastes”; en això, imita un tema favorit del bolsonarisme al Brasil i dels conspiranoics de QAnon als EUA.
Després d’aquest resum molt breu d’alguns dels resultats, fem una mica d’anàlisi.
Hi ha moltíssims debats al voltant del fenomen de l’extrema dreta. Aquí només ens hi caben unes pinzellades.

Són o no són feixistes?

És un debat etern que es basa en diverses confusions.
Primer, perquè l’extrema dreta és molt diversa. És com preguntar (mirant cap a un altre punt del ventall polític): “els partits a l’esquerra del PSOE, són revolucionaris, o no?”. L’extrema dreta inclou organitzacions realment feixistes; és a dir, que cerquen construir un moviment capaç d’acabar totalment amb la democràcia limitada actual, i això passa, entre altres coses, per trencar completament tota l’organització de la classe treballadora.
També inclou l’extrema dreta populista, que es presenta a les eleccions amb discursos d’odi només per fer un gir cap a la dreta dins el sistema actual, sense plantejar-se ruptures, ni intentar construir un moviment de base. També estem veient cada vegada més exemples de partits conservadors que giren, completament o en part, vers posicions d’extrema dreta.
Aquests corrents són diferents però també es retroalimenten mútuament, col·laboren sovint. A més a més, una organització pot canviar, com ha passat amb Alternativa per Alemanya, que va començar com a “merament” ultradreta populista, però ara està controlat per autèntics neonazis.
La segona part de la confusió prové de la visió escolàstica que defineix el feixisme de manera molt estreta, excloent de la definició qualsevol organització posterior a 1945. Aquesta visió és tan inútil com aquella que qualifica gran part del ventall polític actual europeu com a feixista. Si VOX és igual que el PP, és igual que el PSOE, és igual que Sumar… no tenim la capacitat per entendre res; passa el mateix si diem que encara que facin proclames obertament nazis, no poden ser feixistes perquè la nostra definició diu que no ho poden ser. El més greu, en ambdós casos, és que això porta a la passivitat.
Les diferències entre les forces d’extrema dreta no es reprodueixen de manera clara en els diferents grups al Parlament Europeu, almenys en els grups de l’últim mandat.
Els mitjans solen assenyalar el grup Identitat i Democràcia (ID) com d’extrema dreta, i el terme és més que justificat: l’ID inclou la flor i nata de l’eurofeixisme, el feixisme amb corbata. Parlem de l’FPÖ d’Àustria; Vlaams Belang de Flandes; Rassemblement National de Le Pen; la Lega de Salvini. L’ID incloïa l’AfD d’Alemanya, però les declaracions del seu candidat excusant les SS de Hitler van ser massa, i se’ls va expulsar. Però el grup també inclou el Partit Popular Danès, d’extrema dreta populista, no feixista com a tal.
Mentrestant, els mitjans de vegades es refereixen al grup Conservadors i Reformistes Europeus com a grup d’extrema dreta, però el presenten com a més moderat que l’ID. És cert que inclou l’NVA, un partit de la dreta populista flamenca, i el PiS de Polònia, horriblement racista, però ara per ara no feixista. Però el partit més fort d’aquest grup és actualment Fratelli d’Italia, de Meloni, hereu directe del feixisme de Mussolini. Les diferències entre els grups no són de principis, sinó de qüestions tàctiques i de protagonisme.

Racisme i feixisme

Un altre error és treure importància a l’extrema dreta, perquè “tots els partits/governs són racistes”. Tristament és cert que tots els governs europeus apliquen polítiques racistes; el recent nou pacte contra la migració i l’asil (PEMA) n’és un exemple.
Però no es pot reduir el feixisme al racisme: promou altres mals, com el masclisme, la LGTBIfòbia, i en última instància —com s’ha dit més amunt— cerca destrossar tota l’organització de la classe treballadora.
A més a més, tot capitalisme és racista, des dels seus inicis. Com hem explicat més amunt, si totes les societats capitalistes són feixistes, el terme deixa de tenir utilitat: els nazis i els governs anteriors serien iguals. I tràgicament no va ser així. De fet, un terrible error del partit comunista alemany als anys 30 va ser precisament negar-se a veure la diferència entre el partit nazi i els partits establerts, també racistes i repressors, però no feixistes.
El racisme està empitjorant avui, en part com a resposta a la crisi. Les classes dirigents prefereixen que la gent culpi les persones migrants que no pas a ells. Però també, en part, impulsat per la pujada de l’extrema dreta. El racisme i el feixisme no són la mateixa cosa, però sí que estan relacionats, de manera dialèctica.

Tenim un problema

Dit tot això, més enllà dels debats, ara gairebé tota persona i tota organització progressista reconeix que tenim un greu problema amb la ultradreta. En canvi, l’any 2010, quan vam començar Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, era típica l’objecció que el feixisme era cosa del passat, i ja no representava un problema.
Però malgrat això, sovint es manté la passivitat. Si abans el problema no existia, ara és tan gran que ens supera i no hi ha res a fer.
Fins i tot si s’accepta que cal combatre l’extrema dreta, hi ha, de nou, molta confusió sobre què cal fer. Aquí es tractaran breument algunes de les confusions típiques, abans de dibuixar per sobre una altra visió.
Un element clau d’aquesta anàlisi és la idea de la pràctica basada en les proves, un concepte derivat de la infermeria i la medicina. Sovint s’apliquen tractaments simplement perquè sempre s’ha fet així, perquè algú pensa que és el que toca, sense proves reals.
Però en realitat hi ha molta experiència, en aquest cas, de lluites contra el feixisme; tant de fracassos com de victòries. Si volem guanyar —i aquesta vegada no ens podem permetre perdre— hem de basar-nos en aquesta experiència, i no en els tòpics i les suposicions.

Trencar els tòpics

“No parlar-ne per no donar-los publicitat”: És una de les estratègies de gran part de l’esquerra francesa per no parlar del Front National de Le Pen durant aquests 40 anys. L’estratègia ha fracassat. Si ells surten als mitjans cada dia i per tot arreu, no serveix de res que callem. No hem de debatre amb ells, no els hem de fer retuits dient “mira què estan dient”, això sí que els pot ajudar. Però sí que ens hem de mobilitzar explícitament en contra seva; els hem de denunciar amb noms i cognoms, i assenyalar-los pel que són.
“Llibertat d’expressió”: Cal defensar la llibertat d’expressió de les persones, tant individualment com col·lectivament. L’extrema dreta amenaça no només la llibertat d’expressió, sinó el dret a existir de moltíssimes persones en la nostra societat. El feixisme no és una opinió sinó un crim contra la humanitat en potència. La llibertat es defensa combatent el feixisme, no permetent que creixi.
“Cal presentar un programa alternatiu”: Es diu que si l’extrema dreta presenta propostes falses davant de la crisi, l’esquerra ha de presentar propostes millors, una alternativa real al sistema. Però ni tan sols l’esquerra radical és capaç de posar-se d’acord en un programa compartit, ni parlem d’intentar acordar una alternativa anticapitalista conjunta amb l’esquerra més àmplia. En tot cas, tot això és confondre tasques diferents. És cert que caldria una esquerra més forta, i especialment una esquerra que plantegi una alternativa radical al sistema, en lloc de simplement intentar gestionar-lo amb algun retoc. Però no podem esperar que això es resolgui abans de combatre l’extrema dreta, ni cal fer-ho. L’experiència real és que no cal un programa alternatiu per aturar l’extrema dreta. La clau és la mobilització col·lectiva i unitària contra el racisme i el feixisme, sense més programa.
Parlem-ne.

La lluita unitària

La base de la lluita unitària contra l’extrema dreta és un fet innegable; el feixisme és una greu amenaça per a grups de persones molt diversos. La seva pujada al poder la patiríem totes les esquerres, no només l’esquerra radical; tot el sindicalisme, les dones, les persones LGTBI+, les persones racialitzades, les persones musulmanes i jueves, les minories nacionals i lingüístiques…
Tenim un interès objectiu compartit a combatre l’extrema dreta, més enllà de les nostres diferències, i això es pot convertir en un moviment molt efectiu.
Els moviments unitaris actuals arrenquen el 1977 amb la formació de l’Anti Nazi League (ANL) a la Gran Bretanya, per combatre el National Front en aquest país, que llavors era molt més fort que el petit grup del mateix nom de Jean-Marie Le Pen a França. L’ANL incloïa gent molt diversa, de les esquerres, del sindicalisme, organitzacions de persones migrants… i tenia un moviment germà molt important, Rock Against Racism. El 1981, amb manifestacions i altres accions al carrer, concerts, cartells, fullets, adhesius, xapes… havien derrotat el National Front.
A les últimes dècades, el moviment unitari a la GB ha adoptat diferents noms, com Unite Against Fascism i més recentment Stand Up To Racism, i s’ha anat adaptant a les circumstàncies, però la feina ha tingut efecte. La Gran Bretanya té un govern molt racista, és cert, però és potser l’únic país europeu on no hi ha cap partit d’extrema dreta mínimament fort. Per entendre’ns: tenen “Ayuso” al govern (fins al 4 de juliol), però no hi ha un VOX. A l’Estat espanyol tenim un PP i VOX, i es retroalimenten.
A Grècia, fa uns anys, hi havia una vintena de diputats neonazis al parlament, i el partit neonazi Alba Daurada tenia 70 locals arreu del país. Gràcies, sobretot, a la feina de KEERFA, el moviment unitari a Grècia, es van tancar els locals, mitjançant campanyes locals, i les grans protestes van obligar l’estat a imputar els neonazis com a grup criminal. KEERFA va exercir d’acusació popular en el judici, amb concentracions —algunes enormes— davant el tribunal. Ara els dirigents d’Alba Daurada són a la presó.
A Catalunya vam començar la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) a la tardor de 2010, per fer front al llavors partit feixista Plataforma per Catalunya (PxC). Van obtenir 75.000 vots a les autonòmiques de novembre de 2010 i gairebé van entrar al parlament. A les eleccions municipals de maig de 2011, PxC va obtenir 67 regidors arreu del país. Llavors era la presència institucional més forta de l’extrema dreta a tot l’Estat espanyol. A partir d’aquí, PxC només va viure derrotes. El maig de 2015 ho va perdre gairebé tot; va mantenir 8 regidors, allà on no es va fer la campanya unitària en contra. PxC va reconèixer l’efectivitat de la UCFR; van portar-nos a judici per la nostra campanya, però l’acusació va ser desestimada. Poc després, PxC es va dissoldre en VOX.
És cert que encara no hem pogut replicar aquell èxit contra VOX, per diversos motius.
Hem patit una important desmobilització. El 2015 teníem grups locals actius en territoris arreu del país. En derrotar PxC, molts d’aquests grups es van desarticular. Després, vam patir els efectes afegits del confinament.
També hi ha el problema que VOX és un partit d’àmbit estatal, i molt més fort que PxC. És impossible derrotar-lo només dins de Catalunya. Fins ara, malgrat diverses iniciatives en altres territoris de l’estat, no existeix cap plataforma semblant mínimament forta fora de Catalunya.
Però els motius de fons per enfortir la UCFR a Catalunya, i per crear moviments semblants en altres territoris, hi segueixen sent. No és una mera hipòtesi, sinó una estratègia efectiva, demostrada a la pràctica. (Comento de passada que aquesta pràctica ara s’està estenent a escala global. Als últims anys s’ha anat teixint una xarxa internacional de moviments unitaris: World Against Racism and Fascism.)

I també una esquerra conseqüent

No puc acabar sense afegir un argument que no és de consens, ni forma part de l’ideari de la UCFR, respecte a les esquerres.
La idea de lluita unitària d’àmplies capes de persones treballadores és, o hauria de ser, de sentit comú. Però en realitat, gran part de l’esquerra posa més fe en grans líders, sigui a Amèrica Llatina o aquí. Gran part de l’esquerra parla de la lluita social però dedica més esforços a l’activitat institucional. Una part important de l’esquerra encara pateix nostàlgia per l’URSS de Stalin, que des del meu punt de vista no ha de ser cap model per a l’alliberament de la gent treballadora. Mentrestant, molts grups de l’esquerra radical donen més importància a predicar els seus programes polítics que no pas a impulsar lluites àmplies amb persones treballadores reals i diverses.
Resumidament, molts sectors de l’esquerra no donen gaire importància a la construcció de moviments unitaris, com en aquest cas contra el feixisme i el racisme.
Així que aprofito per mencionar que pertanyo a una petita xarxa anticapitalista, Marx21.net, que sí que dona prioritat a aquesta tasca i participa molt activament en la UCFR. Marx21 forma part d’un corrent internacional d’organitzacions que treballen en aquest sentit, a desenes de països arreu del món.
Nosaltres defensem el socialisme des de baix, i no lamentem la caiguda del capitalisme d’estat a l’URSS; rebutgem tota potència imperialista, l’OTAN i Rússia incloses; defensem la lluita unitària contra tota mena d’opressió; no rebutgem l’àmbit electoral, però tenim clar que la clau és la lluita social des de baix… Qui tingui interès en la nostra proposta anticapitalista, que es posi en contacte amb nosaltres.  
Però torno a insistir que no cal que ens posem d’acord en això per col·laborar en la UCFR. La màgia d’Unitat és que la formem persones i entitats molt diverses, amb visions molt diferents sobre moltes coses. Ens unim en una lluita concreta, per fer una feina concreta, la qual cosa no exclou que amb això teixim moltes complicitats, amb efectes positius en altres àmbits, però aquesta és una altra història…
Així que davant la situació molt preocupant amb l’extrema dreta a Europa —de fet, al món sencer— animo a tothom que vulgui fer-hi front a sumar-se a la UCFR, a col·laborar amb el seu grup local, si n’hi ha, i a ajudar a crear-ne un, si no n’hi ha.