En un bombardeig continu de tres minuts i mig, l'exèrcit israelià va massacrar 15 socorristes palestins el 23 de març a Rafah, al sud de Gaza. Vuit d'ells eren personal mèdic de la Societat de la Mitja Lluna Roja Palestina (PRCS). Coneixia alguns d’aquests homes. Vam treballar junts l’abril i el maig passats, quan jo era a Gaza per donar suport a l’atenció a víctimes amb traumatismes com a part d’un petit equip mèdic internacional d’emergència.
L'atac que els va matar no va ser una anomalia. Tampoc va ser el resultat d’ “errors professionals", com ha afirmat la investigació que van dur els militars israelians sobre ells mateixos. Va ser una extensió de la creixent estratègia de violència d'Israel dirigida contra els treballadors sanitaris i humanitaris, que vaig presenciar de primera mà durant la meva estada a Palestina. També forma part d’una altra dimensió: la de les atrocitats massives que Israel està perpetrant a la Franja de Gaza, que amenacen amb el desplaçament permanent i l'extermini del poble palestí en el seu enclavament.
La nit del 24 de març, un amic que treballava per la PRCS va enviar un missatge i em va preguntar si havia sentit que 10 dels seus col·legues havien desaparegut mentre intentaven recuperar persones ferides per un atac israelià a Rafah el matí anterior. "Els conec tots. Són els nostres companys. Espero que tornin sans i estalvis per a les seves famílies", va escriure.
Durant els dies següents, vam continuar intercanviant missatges i pregàries, juntament amb fotos de l'última vegada que vam estar junts. Sis dies després, els missatges van canviar: "Avui els meus companys han estat trobats, però malauradament els havien executats tots a sang freda. Els van executar, col·lega, intencionadament, no per casualitat.”
Les fotos que va compartir incloïen l’anunci oficial de la PRCS — una imatge amb les fotografies dels vuit membres de la PRCS assassinats, tots vestits amb l’uniforme impecable de la PRCS, molts d’ells somrient. La fotografia següent mostrava el cos d’un d’aquests homes dins d’una bossa mortuòria de plàstic, encara amb el seu uniforme reflectant vermell brillant, amb el gran emblema de la PRCS clarament visible a l’esquena de la jaqueta. La seva roba estava coberta de la terra sota la qual ell i els altres 14 havien estat enterrats en una fossa comuna pels soldats israelians.
Les proves disponibles ara suggereixen que molts d’ells van ser assassinats a poca distància, amb trets al cap o al pit.
Destrucció gratuïta
Quan vaig estar a Gaza l’any passat, ja havien estat assassinats almenys 232 treballadors humanitaris — gairebé tots palestins — en només set mesos, inclosos 27 membres i voluntaris de la PRCS. Aquesta xifra superava amb escreix el nombre total de treballadors humanitaris morts en 17 altres països que també van registrar violència contra el personal humanitari durant el mateix període.
En el millor dels casos, els atacs contra el personal sanitari i humanitari palestí ha provocat una condemna momentània abans de quedar eclipsats per noves atrocitats en altres llocs. Aquesta impunitat persistent ha permès que els assassinats continuïn, amb almenys 418 persones mortes des de l’octubre de 2023. Totes, excepte vuit, eren palestines.
Durant la meva estada a Gaza, el pitjor dels atacs d’Israel contra la ciutat de Khan Younis ja s’havia acabat. Els soldats israelians s’havien retirat de la ciutat pròpiament dita i estaven dirigint la seva atenció cap a la ciutat meridional de Rafah, que continuarien assetjant, atacant i, posteriorment, ocupant tres setmanes més tard.
Això em va permetre visitar centres sanitaris a Khan Younis, inclòs l’Hospital Al-Amal, un complex que havia estat ple de vida, construït i gestionat per la PRCS, i que havia quedat devastat per repetits atacs militars israelians, que el van deixar fora de servei.
El director de l’hospital ens va mostrar els impactes de bala al seu despatx; grafits en hebreu gravats a les parets pels soldats israelians que havien ocupat l’edifici principal; el generador destrossat, destruït per un tanc israelià; una sala mèdica calcinada, i les sondes d’ecografia trencades, cadascuna tallada amb meticulositat per assegurar que l’aparell mèdic no pogués tornar a ser utilitzat mai més.
Abans de passar pel servei d’urgències, ens van mostrar la tomba de Hedaya Hamad, directora de Joventut i Voluntariat de la PRCS. Va ser assassinada a trets per soldats israelians el 2 de febrer de 2024 mentre intentava ajudar persones ferides que buscaven refugi a la seu del PRCS, al costat de l’hospital. Els seus companys no van tenir altra opció que enterrar-la en una tomba poc profunda, ja que era massa perillós sortir del recinte hospitalari. La seva tomba estava marcada amb la seva armilla taronja i blanc de la PRCS.
Al pati principal, els soldats israelians havien destruït totes i cadascuna de les ambulàncies de la PRCS abans d’enterrar-les sota tones de terra.
Israel ha afirmat repetidament que les instal·lacions sanitàries i les ambulàncies han estat utilitzades amb finalitats militars. Aquestes acusacions no s’han demostrat mai de manera concloent, ni imparcialment. De fet, les proves disponibles sovint contradiuen les afirmacions israelianes. La destrucció meticulosa de màquines d’ecografia apunta a un altre motiu: el desmantellament sistemàtic del sistema sanitari palestí per deixar-lo inoperatiu. Per què, si no, els soldats haurien de sabotejar equips mèdics que no tenen cap possible utilitat militar?
En minvar la capacitat dels treballadors sanitaris i humanitaris palestins per administrar atenció i salvar vides, Israel ha creat les condicions necessàries per eliminar la població – ja sigui mitjançant neteja ètnica o exterminació – amplificant dramàticament al mateix temps els efectes directes de la seva violència militar.
Dedicació dels treballadors de la Mitja Lluna Roja Palestina
Quan era a Gaza, molts equips de la PRCS s'havien vist obligats a desplaçar-se durant els atacs d'Israel a Khan Younis. Un d'aquests equips havia instal·lat un punt d'estabilització de trauma (TSP) en una pista de tennis a al-Mawasi, la zona costanera que Israel havia designat unilateralment com a àrea humanitària, amb la intenció poc dissimulada de fer creure que complia amb les seves obligacions, segons el dret internacional humanitari.
Quan el combustible ho permetia, les ambulàncies de la PRCS sortien per atendre trucades d'emergència per tot el centre i el sud de Gaza. Durant el setge israelià a Khan Younis, entre desembre de 2023 i abril de 2024, aquest punt de trauma va rebre un flux gairebé constant de ferits, tots els quals van ser tractats i traslladats amb l'ajuda de paramèdics cap als hospitals de Rafah o Deir al-Balah.
A mesura que la intensitat del setge disminuïa l'abril passat, deixant enrere una ciutat majoritàriament destruïda i despoblada, l'equip de la PRCS continuava a donar assistència després dels atacs aeris israelians, els bombardejos dels vaixells de guerra israelians, els ensorraments d'edificis inestables i els accidents a la carretera principal.
El nostre petit equip format per personal mèdic palestí i internacional treballava al costat de la PRCS. Vam passar diverses setmanes junts tractant pacients, aprenent i ensenyant als estudiants de medicina i infermeria que feien de voluntaris cada dia a la clínica.
Molts membres de la PRCS i les seves famílies havien estat desplaçats i vivien en tendes al llarg de la carretera de la platja. Quan la situació va ser relativament segura, els companys del nostre equip més propers van tornar al seu barri a Khan Younis, només per trobar bufandes de graduació, altres objectes amb valor sentimental i runes allà on abans hi havia estat la casa de la seva família.
Malgrat les amenaces diàries contra les seves vides, els desplaçaments repetits i la cerca sense fi d'aigua, menjar, llenya i refugi, els equips de la PRCS treballaven 24 hores al dia al punt d'estabilització de trauma (TSP). El 27 d'abril, un avió de guerra israelià va llançar un míssil a prop de les tendes mèdiques, a uns 150 metres d'on ateníem pacients, i just al mig de la suposada zona humanitària.
Mostrant-se impassibles – i presumiblement plenament conscients de l'estratègia de l’ “atac doble” emprada per l'exèrcit israelià, on els rescatadors solen morir o resultar ferits en atacs posteriors –, un equip va sortir immediatament en ambulància cap a la columna de fum.
Impunitat sense fi
Des d’octubre 2023, el personal de la PCSR – i el personal de primera ajuda – s’enfronta a l’amenaça sense precedents de la violència israeliana, tant a Gaza com a Cisjordània. Amb la massacre israeliana de les brigades de rescat a Rafah, 44 membres de la PRCS han estat assassinats fins ara, 29 dels quals estaven de servei, incloent-hi dos a Cisjordània.
A cada assassinat, les agències de l'ONU, les organitzacions humanitàries, els grups de drets humans i, de tant en tant, un grapat de governs han expressat algun tipus de condemna.
Després de les morts a Rafah, el Comitè Internacional de la Creu Roja va expressar la seva "indignació" i Metges Sense Fronteres va tornar a condemnar aquests atacs. El cap de l'OCHA, el cos coordinador de l'ajuda d'emergència de l'ONU, va exigir "respostes i justícia", mentre que el ministre d'Afers Exteriors del Regne Unit, David Lammy, va intentar desviar l'atenció del suport continuat del govern britànic a Israel afirmant que "els responsables han de ser jutjats”.
Aquests comunicats de premsa i publicacions a les xarxes socials revelen un sector amb una influència que es limita, en gran part, a reciclar el llenguatge: condemnem, exigim responsabilitats, fem una crida al compliment, lamentem, i després ho tornem a repetir.
Tot i que, sens dubte, hi ha molta pressió a porta tancada que no apareix a les publicacions a les xarxes socials de les organitzacions humanitàries, la imatge pública és la d’un sector que depèn totalment dels mateixos actors bel·ligerants que, amb la seva violència, fan necessària l’ajuda humanitària i del les estructures multinacionals que han contribuït a fer possible aquesta violència.
Mentrestant, durant l’última dècada, les accions per posar fi als atacs contra el personal humanitari i sanitari s’han basat en la creença que documentar l’abast real i l’impacte d’aquests atacs provocarà una acció col·lectiva. Es parteix de la idea que les vulneracions del dret internacional es deuen a la manca de consciència o comprensió, i que per això els soldats reben formació i se’ls recorden les seves obligacions.
Tanmateix, els atacs d’Israel a Gaza i arreu de Palestina no es poden justificar com errors aïllats de soldats individuals que es puguin corregir amb més formació o una major consciència.
Els treballadors humanitaris i el personal mèdic palestins han estat objectiu d’atacs precisament per la tasca que duen a terme. Proporcionar atenció vol dir augmentar les possibilitats que la gent pugui sobreviure i romandre a Gaza.
Les declaracions dels polítics israelians i nord-americans han deixat clar que el fet que els palestins es quedin o tornin a les seves llars no forma part de la seva visió per a una Gaza postgenocidi. El reconeixement de l'estratègia de violència desinhibida d'Israel, i de la cultura d'impunitat intencionada que la possibilita, requereix una resposta molt diferent – i molt més proactiva – que va més enllà de documentar i confiar en uns mecanismes de responsabilitat que fins ara s'han demostrat completament ineficaços.
Només posant fi a la seva complicitat activa i passiva – i aprofitant tot el ventall de mesures polítiques, econòmiques i diplomàtiques que tenen a la seva disposició – els estats podran posar fi a la violència genocida d'Israel. A mesura que la situació a Gaza es deteriora fins a límits inimaginables, aquesta acció és encara més urgent per protegir el poble palestí de la matança massiva i el desplaçament permanent.
Traducció: Lliga dels Drets dels Pobles
The New Humanitarian is not responsible for the accuracy of the translation. - The New Humanitarian no es fa responsable de l'excatitud de la traducció.
L'atac que els va matar no va ser una anomalia. Tampoc va ser el resultat d’ “errors professionals", com ha afirmat la investigació que van dur els militars israelians sobre ells mateixos. Va ser una extensió de la creixent estratègia de violència d'Israel dirigida contra els treballadors sanitaris i humanitaris, que vaig presenciar de primera mà durant la meva estada a Palestina. També forma part d’una altra dimensió: la de les atrocitats massives que Israel està perpetrant a la Franja de Gaza, que amenacen amb el desplaçament permanent i l'extermini del poble palestí en el seu enclavament.
La nit del 24 de març, un amic que treballava per la PRCS va enviar un missatge i em va preguntar si havia sentit que 10 dels seus col·legues havien desaparegut mentre intentaven recuperar persones ferides per un atac israelià a Rafah el matí anterior. "Els conec tots. Són els nostres companys. Espero que tornin sans i estalvis per a les seves famílies", va escriure.
Durant els dies següents, vam continuar intercanviant missatges i pregàries, juntament amb fotos de l'última vegada que vam estar junts. Sis dies després, els missatges van canviar: "Avui els meus companys han estat trobats, però malauradament els havien executats tots a sang freda. Els van executar, col·lega, intencionadament, no per casualitat.”
Les fotos que va compartir incloïen l’anunci oficial de la PRCS — una imatge amb les fotografies dels vuit membres de la PRCS assassinats, tots vestits amb l’uniforme impecable de la PRCS, molts d’ells somrient. La fotografia següent mostrava el cos d’un d’aquests homes dins d’una bossa mortuòria de plàstic, encara amb el seu uniforme reflectant vermell brillant, amb el gran emblema de la PRCS clarament visible a l’esquena de la jaqueta. La seva roba estava coberta de la terra sota la qual ell i els altres 14 havien estat enterrats en una fossa comuna pels soldats israelians.
Les proves disponibles ara suggereixen que molts d’ells van ser assassinats a poca distància, amb trets al cap o al pit.
Destrucció gratuïta
Quan vaig estar a Gaza l’any passat, ja havien estat assassinats almenys 232 treballadors humanitaris — gairebé tots palestins — en només set mesos, inclosos 27 membres i voluntaris de la PRCS. Aquesta xifra superava amb escreix el nombre total de treballadors humanitaris morts en 17 altres països que també van registrar violència contra el personal humanitari durant el mateix període.
En el millor dels casos, els atacs contra el personal sanitari i humanitari palestí ha provocat una condemna momentània abans de quedar eclipsats per noves atrocitats en altres llocs. Aquesta impunitat persistent ha permès que els assassinats continuïn, amb almenys 418 persones mortes des de l’octubre de 2023. Totes, excepte vuit, eren palestines.
Durant la meva estada a Gaza, el pitjor dels atacs d’Israel contra la ciutat de Khan Younis ja s’havia acabat. Els soldats israelians s’havien retirat de la ciutat pròpiament dita i estaven dirigint la seva atenció cap a la ciutat meridional de Rafah, que continuarien assetjant, atacant i, posteriorment, ocupant tres setmanes més tard.
Això em va permetre visitar centres sanitaris a Khan Younis, inclòs l’Hospital Al-Amal, un complex que havia estat ple de vida, construït i gestionat per la PRCS, i que havia quedat devastat per repetits atacs militars israelians, que el van deixar fora de servei.
El director de l’hospital ens va mostrar els impactes de bala al seu despatx; grafits en hebreu gravats a les parets pels soldats israelians que havien ocupat l’edifici principal; el generador destrossat, destruït per un tanc israelià; una sala mèdica calcinada, i les sondes d’ecografia trencades, cadascuna tallada amb meticulositat per assegurar que l’aparell mèdic no pogués tornar a ser utilitzat mai més.
Abans de passar pel servei d’urgències, ens van mostrar la tomba de Hedaya Hamad, directora de Joventut i Voluntariat de la PRCS. Va ser assassinada a trets per soldats israelians el 2 de febrer de 2024 mentre intentava ajudar persones ferides que buscaven refugi a la seu del PRCS, al costat de l’hospital. Els seus companys no van tenir altra opció que enterrar-la en una tomba poc profunda, ja que era massa perillós sortir del recinte hospitalari. La seva tomba estava marcada amb la seva armilla taronja i blanc de la PRCS.
Al pati principal, els soldats israelians havien destruït totes i cadascuna de les ambulàncies de la PRCS abans d’enterrar-les sota tones de terra.
Israel ha afirmat repetidament que les instal·lacions sanitàries i les ambulàncies han estat utilitzades amb finalitats militars. Aquestes acusacions no s’han demostrat mai de manera concloent, ni imparcialment. De fet, les proves disponibles sovint contradiuen les afirmacions israelianes. La destrucció meticulosa de màquines d’ecografia apunta a un altre motiu: el desmantellament sistemàtic del sistema sanitari palestí per deixar-lo inoperatiu. Per què, si no, els soldats haurien de sabotejar equips mèdics que no tenen cap possible utilitat militar?
En minvar la capacitat dels treballadors sanitaris i humanitaris palestins per administrar atenció i salvar vides, Israel ha creat les condicions necessàries per eliminar la població – ja sigui mitjançant neteja ètnica o exterminació – amplificant dramàticament al mateix temps els efectes directes de la seva violència militar.
Dedicació dels treballadors de la Mitja Lluna Roja Palestina
Quan era a Gaza, molts equips de la PRCS s'havien vist obligats a desplaçar-se durant els atacs d'Israel a Khan Younis. Un d'aquests equips havia instal·lat un punt d'estabilització de trauma (TSP) en una pista de tennis a al-Mawasi, la zona costanera que Israel havia designat unilateralment com a àrea humanitària, amb la intenció poc dissimulada de fer creure que complia amb les seves obligacions, segons el dret internacional humanitari.
Quan el combustible ho permetia, les ambulàncies de la PRCS sortien per atendre trucades d'emergència per tot el centre i el sud de Gaza. Durant el setge israelià a Khan Younis, entre desembre de 2023 i abril de 2024, aquest punt de trauma va rebre un flux gairebé constant de ferits, tots els quals van ser tractats i traslladats amb l'ajuda de paramèdics cap als hospitals de Rafah o Deir al-Balah.
A mesura que la intensitat del setge disminuïa l'abril passat, deixant enrere una ciutat majoritàriament destruïda i despoblada, l'equip de la PRCS continuava a donar assistència després dels atacs aeris israelians, els bombardejos dels vaixells de guerra israelians, els ensorraments d'edificis inestables i els accidents a la carretera principal.
El nostre petit equip format per personal mèdic palestí i internacional treballava al costat de la PRCS. Vam passar diverses setmanes junts tractant pacients, aprenent i ensenyant als estudiants de medicina i infermeria que feien de voluntaris cada dia a la clínica.
Molts membres de la PRCS i les seves famílies havien estat desplaçats i vivien en tendes al llarg de la carretera de la platja. Quan la situació va ser relativament segura, els companys del nostre equip més propers van tornar al seu barri a Khan Younis, només per trobar bufandes de graduació, altres objectes amb valor sentimental i runes allà on abans hi havia estat la casa de la seva família.
Malgrat les amenaces diàries contra les seves vides, els desplaçaments repetits i la cerca sense fi d'aigua, menjar, llenya i refugi, els equips de la PRCS treballaven 24 hores al dia al punt d'estabilització de trauma (TSP). El 27 d'abril, un avió de guerra israelià va llançar un míssil a prop de les tendes mèdiques, a uns 150 metres d'on ateníem pacients, i just al mig de la suposada zona humanitària.
Mostrant-se impassibles – i presumiblement plenament conscients de l'estratègia de l’ “atac doble” emprada per l'exèrcit israelià, on els rescatadors solen morir o resultar ferits en atacs posteriors –, un equip va sortir immediatament en ambulància cap a la columna de fum.
Impunitat sense fi
Des d’octubre 2023, el personal de la PCSR – i el personal de primera ajuda – s’enfronta a l’amenaça sense precedents de la violència israeliana, tant a Gaza com a Cisjordània. Amb la massacre israeliana de les brigades de rescat a Rafah, 44 membres de la PRCS han estat assassinats fins ara, 29 dels quals estaven de servei, incloent-hi dos a Cisjordània.
A cada assassinat, les agències de l'ONU, les organitzacions humanitàries, els grups de drets humans i, de tant en tant, un grapat de governs han expressat algun tipus de condemna.
Després de les morts a Rafah, el Comitè Internacional de la Creu Roja va expressar la seva "indignació" i Metges Sense Fronteres va tornar a condemnar aquests atacs. El cap de l'OCHA, el cos coordinador de l'ajuda d'emergència de l'ONU, va exigir "respostes i justícia", mentre que el ministre d'Afers Exteriors del Regne Unit, David Lammy, va intentar desviar l'atenció del suport continuat del govern britànic a Israel afirmant que "els responsables han de ser jutjats”.
Aquests comunicats de premsa i publicacions a les xarxes socials revelen un sector amb una influència que es limita, en gran part, a reciclar el llenguatge: condemnem, exigim responsabilitats, fem una crida al compliment, lamentem, i després ho tornem a repetir.
Tot i que, sens dubte, hi ha molta pressió a porta tancada que no apareix a les publicacions a les xarxes socials de les organitzacions humanitàries, la imatge pública és la d’un sector que depèn totalment dels mateixos actors bel·ligerants que, amb la seva violència, fan necessària l’ajuda humanitària i del les estructures multinacionals que han contribuït a fer possible aquesta violència.
Mentrestant, durant l’última dècada, les accions per posar fi als atacs contra el personal humanitari i sanitari s’han basat en la creença que documentar l’abast real i l’impacte d’aquests atacs provocarà una acció col·lectiva. Es parteix de la idea que les vulneracions del dret internacional es deuen a la manca de consciència o comprensió, i que per això els soldats reben formació i se’ls recorden les seves obligacions.
Tanmateix, els atacs d’Israel a Gaza i arreu de Palestina no es poden justificar com errors aïllats de soldats individuals que es puguin corregir amb més formació o una major consciència.
Els treballadors humanitaris i el personal mèdic palestins han estat objectiu d’atacs precisament per la tasca que duen a terme. Proporcionar atenció vol dir augmentar les possibilitats que la gent pugui sobreviure i romandre a Gaza.
Les declaracions dels polítics israelians i nord-americans han deixat clar que el fet que els palestins es quedin o tornin a les seves llars no forma part de la seva visió per a una Gaza postgenocidi. El reconeixement de l'estratègia de violència desinhibida d'Israel, i de la cultura d'impunitat intencionada que la possibilita, requereix una resposta molt diferent – i molt més proactiva – que va més enllà de documentar i confiar en uns mecanismes de responsabilitat que fins ara s'han demostrat completament ineficaços.
Només posant fi a la seva complicitat activa i passiva – i aprofitant tot el ventall de mesures polítiques, econòmiques i diplomàtiques que tenen a la seva disposició – els estats podran posar fi a la violència genocida d'Israel. A mesura que la situació a Gaza es deteriora fins a límits inimaginables, aquesta acció és encara més urgent per protegir el poble palestí de la matança massiva i el desplaçament permanent.
Traducció: Lliga dels Drets dels Pobles
The New Humanitarian is not responsible for the accuracy of the translation. - The New Humanitarian no es fa responsable de l'excatitud de la traducció.
