L’arxivística, una professió popularment poc coneguda, més enllà de veure en un arxiver una persona que rep dades, les ordena, classifica i serveix als usuaris quan aquests les reclamen.
La gent veu l’arxiu com un cenacle d’estudiosos i erudits que investiguen o ho veu com una feina d’organitzar arxius, no ho veu com un mètode. El canvi que fem la meva generació és obrir una tercera via. Hi ha la via de l’arxiu històric, que té un cert prestigi perquè hi van els investigadors i després fan llibres, o les grans figures de la historiografia que anaven als arxius, com l’Arxiu Nacional i li donaven un prestigi. Després hi havia l’arxiu administratiu, que té un sentit utilitarista des de buscar la llicència d’obres de casa teva o un document que demostri que tu ja has pagat un impost. I l’Arxivística moderna considera els arxius administratius com els arxius històrics del futur, que formen part de la història d’un país i que els hem de guardar en condicions. L’altra visió és la que tenim un grup de la meva generació, que vam crear fa vint-i-cinc anys Arxivers Sense Fronteres, que el que volem és potenciar la via dels drets humans. El nostre grup d’arxivers vam pensar que els grans postulats dels drets humans -memòria, veritat, justícia i reparació- es compliran en major o menor mesura en tant que els arxius estiguin organitzats, accessibles i protegits. I comencem a plantejar un discurs que integra arxius històrics i administratius.
Així, per exemple, quan un ciutadà vol la reparació de la Guerra Civil espanyola, ho fa l’any 78 quan torna de l’exili i va als arxius a buscar proves de propietat, a partir d’aquell moment apareix el valor jurídic-legal dels documents, que permet ajudar una de les causes dels drets humans, que és la política de reparació de les injustícies que s’han comès.
El país del món on ho tenen més clar és Colòmbia en el procés de superació del conflicte. Vaig ser assessor dos anys de la Jurisdicció Especial per a la Pau, i gràcies a l’organització dels arxius, a una persona que només anava a ser jutjada per dues proves en contra, se li van trobar trenta-cinc proves en contra. Probablement, sense l’organització dels arxius, aquest home se n’hauria sortit gratis en lloc dels vint-i-cinc o trenta anys que li van caure al damunt.
L’Arxivística combina història, dret, paleografia, diplomàcia, història de les institucions, informàtica, màrqueting. Com aquell que diu, des de la paleografia a la digitalització?
Jo faig broma dient que l’arxiver és l’humanista del segle XXI, perquè dic que l’arxivística abans era com una eina de l’historiador, ell arribava a l’arxiu per treure’n profit, no pas per organitzar-lo. Ara ha canviat totalment la situació. Quan ets historiador estàs a un costat per investigar i quan ets arxiver t’has de posar a l’altre costat per organitzar la informació, perquè els altres hi puguin accedir. Aleshores, què et trobes? Posem el cas de Barcelona, on tens documents potents des del segle XII fins al segle XXI en tota mena de suports: pergamí, paper, audiovisual, cartogràfic... una varietat brutal. També et trobes amb documents de moltes menes escrits en lletres de vuit-cents anys d’evolució cal·ligràfica i amb documents administratius actuals que tenen un valor legal molt clar, els uns de dret administratiu, jurídicament, i els altres medievals, que també has d’entendre el seu valor. Per organitzar-lo has de tenir un mètode, i per tenir aquest mètode has d’estudiar i entendre els documents de l’època en el context que han estat creats. A més, és una feina molt delicada quan arriba un document a l’arxiu, perquè has de decidir què s’hi quedarà i què s’eliminarà. Durant molt de temps s’eliminava el que l’historiador pensava que no seria útil per a la història futura. Però qui podia a pensar, fa quaranta anys, que la història del feminisme seria tan important? Ningú. Què sé jo el que serà important d’aquí a trenta anys? Per tant, no podem valorar la documentació pensant en el futur, sinó en el present.
Però per interpretar uns documents has de conèixer el context en què s’han produït?
És evident. El que passa és que de cent anys enrere han quedat els restes del naufragi. Ningú preveia què podia tenir valor. Abans hi havia un criteri personal, subjectiu per decidir el que s’arxivava, però ara hi ha una norma que, en rebre la documentació, una comissió interdisciplinària, amb juristes i historiadors, ja decidirà què es guardarà. Penseu que s’elimina un 65-70 % del que es produeix, si no, seria impossible. L’Ajuntament de Barcelona té cinquanta quilòmetres de documents i l’Arxiu Nacional, setanta. És a dir, el seu volum, la desmesura de l’arxiu el faria impossible d’investigar. De totes maneres, no es pot deixar l’arxiu al criteri ideològic i polític de l’arxiver, perquè hi ha el perill de l’eliminació de proves, que això ha passat. Qui controla els serveis d’intel·ligència? Què eliminen i què conserven? O en una revolució, com la francesa, què van fer els revolucionaris? Doncs cremar tots els arxius de la noblesa francesa. Per què? Perquè allà hi havia tots els documents que els tenien captius i vassalls per a tota la vida. Destruint-los, el poble baix s’alliberava del jou que el sotmetia a la noblesa.
També pel que fa a la titulació de terres, com passa amb les poblacions indígenes a l’Amèrica Llatina, per exemple. A la selva brasilera fa poc ha sortit la sentència del Tribunal Suprem de Brasil que obliga a retornar les terres als indígenes de l’Amazònia, que ara són propietat d’oligarquies. Això portarà problemes. I a Colòmbia, la Unidad de Restitución de Tierras, un dels serveis que treballen amb més documents a Colòmbia, s’enfronten a la restitució de set milions de persones desplaçades. Aquests pobles originaris no tenen la cultura del registre. Però tota la gent de l’entorn de l’uribisme colombià que s’ha apropiat de quilòmetres de documents, aquests sí que van córrer de seguida a registrar-ho i ara tenen un document que diu que les terres són seves.
Com a arxiver us heu implicat socialment i políticament, i avui aquesta implicació és molt important per a la memòria històrica.
La gent, quan parla de memòria històrica, s’imagina Guerra Civil espanyola, exemplificat molt en guerra civil i transició política, que és el més recent. La memòria històrica és l’exercici d'utilitzar, no només els arxius, les biblioteques, els museus, etc., sinó tots els elements culturals per entendre el teu present a partir del passat. La memòria històrica és recordar el passat, recuperar-lo, reinterpretar-lo i explicar-lo al ciutadà. L’arxiu és molt important aquí perquè és un dels elements de referència per dur a terme la memòria històrica. Però haig de dir que aquí s’ha anat perdent un dels elements referencials de la memòria, que són els testimonis de les persones. A l’Amèrica Llatina els testimonis orals tenen una importància cabdal, perquè allà no tenen tanta documentació escrita. Aquí, el fet de tenir superabundància de documentació escrita ens ha fet perdre la referència de parlar amb la gent gran, amb els avis i amb els besavis que deixen el seu testimoni. Ara bé, s’ha centrat molt en testimonis de la Guerra Civil entrevistant gent represaliada, però també cadascú ho explica una miqueta segons com li ha anat. És un tema molt conflictiu encara, i cal tenir cura amb la tendenciositat.
Hi ha un llibre d’èxit d’en David Rieff, fill de Susan Sontag, Elogio del Olvido, on critica que quan la memòria la portem al nivell d’imposició i d’obligació institucional, en lloc de cauteritzar ferides les revifa. I posa l’exemple, que ja és un clàssic: els jueus, que tant han patit l'Holocaust, com és que maten ara palestins sense adonar-se del que van fer amb ells? O els serbis, que amb les ferides de la Segona Guerra Mundial, en el moment que veuen que poden controlar Iugoslàvia, arrasen Croàcia i Bòsnia sense cap pietat. David Rieff, en un altre llibre, va amb més cura dient que la memòria, com a obligació institucional, és un error. Des de Colòmbia se li va dir, “no, perdona, hem de cauteritzar ferides, i per cauteritzar ferides hem de rememorar el passat i veure què hem fet malament. Una altra cosa és que qui vulgui oblidar tingui dret a oblidar”.
La memòria com a estat pur no existeix. L’obligació de l’arxiver és tenir el màxim d’informació ben organitzada, classificada, escrita i plural, i després que l’investigador, que el suposem de bona voluntat i, sobretot, amb mètode i amb eines, sigui capaç de fer la recerca al més equilibrada possible.
I referent a la Guerra Civil, em ve al cap el paper que heu tingut en el retorn dels “papers de Salamanca”.
Un cas emblemàtic del que són els arxius: segresten uns documents i els treuen del seu espai perquè són proves per poder acusar altres persones, els porten a Salamanca i els utilitzen per als judicis sumaríssims. La valoració que fan de Lluís Companys, que si era d’una lògia maçònica, i ja sabem l’obsessió de Franco pels maçons. Això sol, per a Companys, ja era una pena de presó. A més era catalanista. Aleshores valoraven el que els interessava de la informació que tenien. Això són els arxius com a instrument de la repressió. A l’arxiu de Salamanca van començar a dir que els arxius estaven allà per motiu d’una guerra i que allà ja estaven bé. Doncs no, perquè si hi ha els llibres d’actes de 1936-1939 de Girona, el seu lloc precís és aquí, perquè entre els de 1935 i els de 1940, falten aquests tres de Girona. I això, en arxivística, és el principi de procedència. Els documents tenen sentit en funció de l’espai on s’han produït. A Salamanca deien que havien de fer un estudi de la repressió i que s’hauria de mantenir l’arxiu unificat. Doncs no senyor, el digitalitzem, que és el que vàrem fer, us quedeu el material digital vosaltres, i retornem els documents al seu lloc d’origen. L'època abans que arribés jo es va enverinar d’una manera brutal. Al final hi va haver un moment en què Zapatero també necessitava els socialistes catalans, que en aquella època eren una gent molt catalanista i molt picolada. I en Maragall va dir: “si voleu el suport, nois, Salamanca a canvi”. I es va fer una operació, del 2005 al 2008, quan es va fer el retorn bàsic. Però va ser per la força. Salamanca és un cas clar de com l’arxiu pot ser un instrument de lluita política.
I per què veu crear Arxivers Sense Fronteres?
Va ser a l'època de l’alcalde Maragall, que era molt solidari. En acabar la guerra de Bòsnia, va declarar Barcelona com a districte onzè de Sarajevo. Jo vaig anar a veure Maragall i li vaig dir que els arxivers d’allà m’explicaven que els havien bombardejat els arxius i cremat documentacions. Jo estava a l’arxiu de l’Ajuntament de Barcelona, i tenia amb mi gent que treballava de manera solidària, que ja havíem fet feina als arxius de Malabo, la capital de Guinea Equatorial. Així que vam decidir fer el projecte de Bòsnia. A partir d’aquí l’Ajuntament de Bogotà va conèixer el model de l’arxiu de Barcelona i va demanar-nos assessorament. A continuació, ens van demanar assessorament per crear l’arxiu de Montevideo. Ho fèiem amb persones solidàries, com a política de cooperació internacional, i quan arriba en Clos a l’alcaldia de Barcelona decideix que això és una pèrdua de temps, que prou feina teníem per anar ajudant pel món, i ho liquida. Aleshores, ens inventem Arxivers Sense Fronteres per seguir fent el mateix. I des de llavors, ara som catorze entitats: a Europa, Espanya, França, Suècia; després hi ha el Senegal i la República Democràtica del Congo a l’Àfrica, i a Amèrica hi ha els Estats Units, Mèxic, Equador, Colòmbia, Perú, Bolívia Argentina, Uruguai, Brasil i Paraguai. Jo en vaig ser el fundador i, fins fa tres anys, president internacional. Ara la presidenta és una francesa que es diu Christine Martínez, filla d’un exiliat republicà. I haig de dir que li agraeixo a en Clos que ens posés una barrera per decidir d’anar nosaltres pel nostre compte.
Penseu que tot sigui per fomentar la democràcia i la convivència arreu del món?
Sí, però també hi ha negacionisme al nostre sector. Gent que ens diu: “deixeu estar aquest tema, que ja n’hi ha prou”. O gent de Colòmbia, que diu que fem com a Espanya: una llei d’amnistia i que no se’n parli més. I jo els dic: “No, sis plau, no feu com a Espanya, perquè la factura us apareixerà trenta anys més tard, acabeu la feina ara. És molt dur jutjar militars, jutjar agents de les FARC, que tot i haver pactat han fet barbaritats. I amb l’ELN veureu com acabareu. Però si ara deixeu això, sense exercir un mínim de justícia i reparació a les víctimes, d’aquí trenta o quaranta anys us apareixerà aquest problema molt més gran”.
La gent veu l’arxiu com un cenacle d’estudiosos i erudits que investiguen o ho veu com una feina d’organitzar arxius, no ho veu com un mètode. El canvi que fem la meva generació és obrir una tercera via. Hi ha la via de l’arxiu històric, que té un cert prestigi perquè hi van els investigadors i després fan llibres, o les grans figures de la historiografia que anaven als arxius, com l’Arxiu Nacional i li donaven un prestigi. Després hi havia l’arxiu administratiu, que té un sentit utilitarista des de buscar la llicència d’obres de casa teva o un document que demostri que tu ja has pagat un impost. I l’Arxivística moderna considera els arxius administratius com els arxius històrics del futur, que formen part de la història d’un país i que els hem de guardar en condicions. L’altra visió és la que tenim un grup de la meva generació, que vam crear fa vint-i-cinc anys Arxivers Sense Fronteres, que el que volem és potenciar la via dels drets humans. El nostre grup d’arxivers vam pensar que els grans postulats dels drets humans -memòria, veritat, justícia i reparació- es compliran en major o menor mesura en tant que els arxius estiguin organitzats, accessibles i protegits. I comencem a plantejar un discurs que integra arxius històrics i administratius.
Així, per exemple, quan un ciutadà vol la reparació de la Guerra Civil espanyola, ho fa l’any 78 quan torna de l’exili i va als arxius a buscar proves de propietat, a partir d’aquell moment apareix el valor jurídic-legal dels documents, que permet ajudar una de les causes dels drets humans, que és la política de reparació de les injustícies que s’han comès.
El país del món on ho tenen més clar és Colòmbia en el procés de superació del conflicte. Vaig ser assessor dos anys de la Jurisdicció Especial per a la Pau, i gràcies a l’organització dels arxius, a una persona que només anava a ser jutjada per dues proves en contra, se li van trobar trenta-cinc proves en contra. Probablement, sense l’organització dels arxius, aquest home se n’hauria sortit gratis en lloc dels vint-i-cinc o trenta anys que li van caure al damunt.
L’Arxivística combina història, dret, paleografia, diplomàcia, història de les institucions, informàtica, màrqueting. Com aquell que diu, des de la paleografia a la digitalització?
Jo faig broma dient que l’arxiver és l’humanista del segle XXI, perquè dic que l’arxivística abans era com una eina de l’historiador, ell arribava a l’arxiu per treure’n profit, no pas per organitzar-lo. Ara ha canviat totalment la situació. Quan ets historiador estàs a un costat per investigar i quan ets arxiver t’has de posar a l’altre costat per organitzar la informació, perquè els altres hi puguin accedir. Aleshores, què et trobes? Posem el cas de Barcelona, on tens documents potents des del segle XII fins al segle XXI en tota mena de suports: pergamí, paper, audiovisual, cartogràfic... una varietat brutal. També et trobes amb documents de moltes menes escrits en lletres de vuit-cents anys d’evolució cal·ligràfica i amb documents administratius actuals que tenen un valor legal molt clar, els uns de dret administratiu, jurídicament, i els altres medievals, que també has d’entendre el seu valor. Per organitzar-lo has de tenir un mètode, i per tenir aquest mètode has d’estudiar i entendre els documents de l’època en el context que han estat creats. A més, és una feina molt delicada quan arriba un document a l’arxiu, perquè has de decidir què s’hi quedarà i què s’eliminarà. Durant molt de temps s’eliminava el que l’historiador pensava que no seria útil per a la història futura. Però qui podia a pensar, fa quaranta anys, que la història del feminisme seria tan important? Ningú. Què sé jo el que serà important d’aquí a trenta anys? Per tant, no podem valorar la documentació pensant en el futur, sinó en el present.
Però per interpretar uns documents has de conèixer el context en què s’han produït?
És evident. El que passa és que de cent anys enrere han quedat els restes del naufragi. Ningú preveia què podia tenir valor. Abans hi havia un criteri personal, subjectiu per decidir el que s’arxivava, però ara hi ha una norma que, en rebre la documentació, una comissió interdisciplinària, amb juristes i historiadors, ja decidirà què es guardarà. Penseu que s’elimina un 65-70 % del que es produeix, si no, seria impossible. L’Ajuntament de Barcelona té cinquanta quilòmetres de documents i l’Arxiu Nacional, setanta. És a dir, el seu volum, la desmesura de l’arxiu el faria impossible d’investigar. De totes maneres, no es pot deixar l’arxiu al criteri ideològic i polític de l’arxiver, perquè hi ha el perill de l’eliminació de proves, que això ha passat. Qui controla els serveis d’intel·ligència? Què eliminen i què conserven? O en una revolució, com la francesa, què van fer els revolucionaris? Doncs cremar tots els arxius de la noblesa francesa. Per què? Perquè allà hi havia tots els documents que els tenien captius i vassalls per a tota la vida. Destruint-los, el poble baix s’alliberava del jou que el sotmetia a la noblesa.
També pel que fa a la titulació de terres, com passa amb les poblacions indígenes a l’Amèrica Llatina, per exemple. A la selva brasilera fa poc ha sortit la sentència del Tribunal Suprem de Brasil que obliga a retornar les terres als indígenes de l’Amazònia, que ara són propietat d’oligarquies. Això portarà problemes. I a Colòmbia, la Unidad de Restitución de Tierras, un dels serveis que treballen amb més documents a Colòmbia, s’enfronten a la restitució de set milions de persones desplaçades. Aquests pobles originaris no tenen la cultura del registre. Però tota la gent de l’entorn de l’uribisme colombià que s’ha apropiat de quilòmetres de documents, aquests sí que van córrer de seguida a registrar-ho i ara tenen un document que diu que les terres són seves.
Com a arxiver us heu implicat socialment i políticament, i avui aquesta implicació és molt important per a la memòria històrica.
La gent, quan parla de memòria històrica, s’imagina Guerra Civil espanyola, exemplificat molt en guerra civil i transició política, que és el més recent. La memòria històrica és l’exercici d'utilitzar, no només els arxius, les biblioteques, els museus, etc., sinó tots els elements culturals per entendre el teu present a partir del passat. La memòria històrica és recordar el passat, recuperar-lo, reinterpretar-lo i explicar-lo al ciutadà. L’arxiu és molt important aquí perquè és un dels elements de referència per dur a terme la memòria històrica. Però haig de dir que aquí s’ha anat perdent un dels elements referencials de la memòria, que són els testimonis de les persones. A l’Amèrica Llatina els testimonis orals tenen una importància cabdal, perquè allà no tenen tanta documentació escrita. Aquí, el fet de tenir superabundància de documentació escrita ens ha fet perdre la referència de parlar amb la gent gran, amb els avis i amb els besavis que deixen el seu testimoni. Ara bé, s’ha centrat molt en testimonis de la Guerra Civil entrevistant gent represaliada, però també cadascú ho explica una miqueta segons com li ha anat. És un tema molt conflictiu encara, i cal tenir cura amb la tendenciositat.
Hi ha un llibre d’èxit d’en David Rieff, fill de Susan Sontag, Elogio del Olvido, on critica que quan la memòria la portem al nivell d’imposició i d’obligació institucional, en lloc de cauteritzar ferides les revifa. I posa l’exemple, que ja és un clàssic: els jueus, que tant han patit l'Holocaust, com és que maten ara palestins sense adonar-se del que van fer amb ells? O els serbis, que amb les ferides de la Segona Guerra Mundial, en el moment que veuen que poden controlar Iugoslàvia, arrasen Croàcia i Bòsnia sense cap pietat. David Rieff, en un altre llibre, va amb més cura dient que la memòria, com a obligació institucional, és un error. Des de Colòmbia se li va dir, “no, perdona, hem de cauteritzar ferides, i per cauteritzar ferides hem de rememorar el passat i veure què hem fet malament. Una altra cosa és que qui vulgui oblidar tingui dret a oblidar”.
La memòria com a estat pur no existeix. L’obligació de l’arxiver és tenir el màxim d’informació ben organitzada, classificada, escrita i plural, i després que l’investigador, que el suposem de bona voluntat i, sobretot, amb mètode i amb eines, sigui capaç de fer la recerca al més equilibrada possible.
I referent a la Guerra Civil, em ve al cap el paper que heu tingut en el retorn dels “papers de Salamanca”.
Un cas emblemàtic del que són els arxius: segresten uns documents i els treuen del seu espai perquè són proves per poder acusar altres persones, els porten a Salamanca i els utilitzen per als judicis sumaríssims. La valoració que fan de Lluís Companys, que si era d’una lògia maçònica, i ja sabem l’obsessió de Franco pels maçons. Això sol, per a Companys, ja era una pena de presó. A més era catalanista. Aleshores valoraven el que els interessava de la informació que tenien. Això són els arxius com a instrument de la repressió. A l’arxiu de Salamanca van començar a dir que els arxius estaven allà per motiu d’una guerra i que allà ja estaven bé. Doncs no, perquè si hi ha els llibres d’actes de 1936-1939 de Girona, el seu lloc precís és aquí, perquè entre els de 1935 i els de 1940, falten aquests tres de Girona. I això, en arxivística, és el principi de procedència. Els documents tenen sentit en funció de l’espai on s’han produït. A Salamanca deien que havien de fer un estudi de la repressió i que s’hauria de mantenir l’arxiu unificat. Doncs no senyor, el digitalitzem, que és el que vàrem fer, us quedeu el material digital vosaltres, i retornem els documents al seu lloc d’origen. L'època abans que arribés jo es va enverinar d’una manera brutal. Al final hi va haver un moment en què Zapatero també necessitava els socialistes catalans, que en aquella època eren una gent molt catalanista i molt picolada. I en Maragall va dir: “si voleu el suport, nois, Salamanca a canvi”. I es va fer una operació, del 2005 al 2008, quan es va fer el retorn bàsic. Però va ser per la força. Salamanca és un cas clar de com l’arxiu pot ser un instrument de lluita política.
I per què veu crear Arxivers Sense Fronteres?
Va ser a l'època de l’alcalde Maragall, que era molt solidari. En acabar la guerra de Bòsnia, va declarar Barcelona com a districte onzè de Sarajevo. Jo vaig anar a veure Maragall i li vaig dir que els arxivers d’allà m’explicaven que els havien bombardejat els arxius i cremat documentacions. Jo estava a l’arxiu de l’Ajuntament de Barcelona, i tenia amb mi gent que treballava de manera solidària, que ja havíem fet feina als arxius de Malabo, la capital de Guinea Equatorial. Així que vam decidir fer el projecte de Bòsnia. A partir d’aquí l’Ajuntament de Bogotà va conèixer el model de l’arxiu de Barcelona i va demanar-nos assessorament. A continuació, ens van demanar assessorament per crear l’arxiu de Montevideo. Ho fèiem amb persones solidàries, com a política de cooperació internacional, i quan arriba en Clos a l’alcaldia de Barcelona decideix que això és una pèrdua de temps, que prou feina teníem per anar ajudant pel món, i ho liquida. Aleshores, ens inventem Arxivers Sense Fronteres per seguir fent el mateix. I des de llavors, ara som catorze entitats: a Europa, Espanya, França, Suècia; després hi ha el Senegal i la República Democràtica del Congo a l’Àfrica, i a Amèrica hi ha els Estats Units, Mèxic, Equador, Colòmbia, Perú, Bolívia Argentina, Uruguai, Brasil i Paraguai. Jo en vaig ser el fundador i, fins fa tres anys, president internacional. Ara la presidenta és una francesa que es diu Christine Martínez, filla d’un exiliat republicà. I haig de dir que li agraeixo a en Clos que ens posés una barrera per decidir d’anar nosaltres pel nostre compte.
Penseu que tot sigui per fomentar la democràcia i la convivència arreu del món?
Sí, però també hi ha negacionisme al nostre sector. Gent que ens diu: “deixeu estar aquest tema, que ja n’hi ha prou”. O gent de Colòmbia, que diu que fem com a Espanya: una llei d’amnistia i que no se’n parli més. I jo els dic: “No, sis plau, no feu com a Espanya, perquè la factura us apareixerà trenta anys més tard, acabeu la feina ara. És molt dur jutjar militars, jutjar agents de les FARC, que tot i haver pactat han fet barbaritats. I amb l’ELN veureu com acabareu. Però si ara deixeu això, sense exercir un mínim de justícia i reparació a les víctimes, d’aquí trenta o quaranta anys us apareixerà aquest problema molt més gran”.
