El dret que la infantesa sigui infantesa, sense l’ombra d’ogres amenaçant-la. El dret d’una persona a escollir ser qui vol ser, malgrat hagi nascut amb el gènere equivocat. El dret d’una dona a escollir quan i en quines condicions vol ser mare o no ser-ho. El dret a estimar, amb cos i ànima, qui vulguis. És el meu cos. Són els meus drets.
El dret a una infantesa sense abusos
En un moment en què els casos d’abusos sexuals a infants tornen a estar d’actualitat, i ben propera, el film francès Gràcies a Déu (François Ozon, 2018) competeix a la Berlinale i incomoda l’església. La història comença al 2014 amb Alexandre Guérin, víctima del pare Preynat, que denuncia els abusos un cop és adult, quan s’assabenta que l’abusador segueix treballant amb infants.
Ozon va decidir fer el film quan les diverses víctimes del mateix sacerdot que Preynat va anar buscant es van reunir amb ell i li van demanar que fes el mateix que va fer Spotlight (Thomas McCarthy, 2015): una pel·lícula que recollís els fets de cadascun d’ells, els fets i les seves conseqüències en les seves vides.
Tanmateix, cal tenir en compte les dificultats: el film s’ha rodat paral·lelament al judici d’aquests fets, els que acusen al sacerdot catòlic de Lyon, de manera que va rebre tot tipus de pressions i boicots i s’ha presentat al certamen un mes abans que surti el veredicte del judici. L’església segueix pressionant perquè no s’estreni a França.
El film desgrana el tema de la protecció dels vulnerables mitjançant la purga i el reconeixement oficial de l’Església sobre el seu gran llast. I es pregunta sobre la importància del perdó.
Amb qui me’n vaig al llit? Assumpte meu
El dia de l’orgull gai a Madrid viscut des de l’experiència de sis persones de països diferents: Espanya, Uganda, Rússia i França. Aquesta és la premissa del documental The best day of my life (Fernando González Molina, 2017).
Seguim el viatge d’una transgènere espanyola, una activista lesbiana a Uganda, una parella d’home gais a Rússia, un saltador de trampolí homosexual i sord que supera obstacles...tots ells/es als seus països, alguns dels quals prohibeix l’homosexualitat, i el seu viatge cap a la llibertat d’expressar què són en una gran festa plena d’emocions.
El meu gènere, la meva decisió
Malgrat Boys don’t cry (Kimberly Priece, 1999) és una de les pel·lícules sobre el dret a la transsexualitat més (tristament) emblemàtica, amb una actuació impressionant de Hillary Swank com a Brandon Teena, una pel·lícula menor, About Ray (Enrique Segoviano, 2015), destaca per mostrar de manera realista, i sense tragèdia, les dificultats que viu una adolescent que vol fer la transició de noia a noi.
Aquest drama costumista està protagonitzat per Naomi Watts, Elle Fanning i Susan Sarandon, tres generacions de dones que lluiten cadascuna a la seva manera i amb les seves circumstàncies davant del desig d’un canvi de gènere.
La maternitat, una opció lliure
Des de la comèdia (vegeu Grandma de Paul Weitz, 2015) al drama cru i sense maquillatge de 4 meses, 3 semanas y 2 días (Cristian Mungiu, 2007) o el documental Yo aborto, tú abortas, todxs callamos (Carolina Reinoso, 2013). Amb tot, també són interessants algunes propostes diferents.
Una d’elles és Dirty Dancing (Emile Ardolino, 1987). Malgrat pot semblar una pel·lícula romàntica de consum adolescent, és un dels films amb més èxit dels 80 i també una proposta progressista i oberta sobre la temàtica del sexe (Baby, la protagonista, gaudeix del sexe amb un home) així com de l’avortament: no hi ha dilema moral sobre la decisió, sinó només les conseqüències de no fer un avortament en condicions de salubritat i quan les condicions econòmiques intervenen.
I l’altra, Obvious Child (Gillian Robespierre, 2014), on una noia que en una nit esbojarrada es queda embarassada i s’enfronta amb el dilema ja no de si avorta o no, sinó de si explicar al pare la decisió d’interrompre l’embaràs. En cap moment es qüestiona la seva decisió d’interrompre l’embaràs, sinó que reflexiona sobre el dret de l’home a opinar sobre ella.
El dret a una infantesa sense abusos
En un moment en què els casos d’abusos sexuals a infants tornen a estar d’actualitat, i ben propera, el film francès Gràcies a Déu (François Ozon, 2018) competeix a la Berlinale i incomoda l’església. La història comença al 2014 amb Alexandre Guérin, víctima del pare Preynat, que denuncia els abusos un cop és adult, quan s’assabenta que l’abusador segueix treballant amb infants.
Ozon va decidir fer el film quan les diverses víctimes del mateix sacerdot que Preynat va anar buscant es van reunir amb ell i li van demanar que fes el mateix que va fer Spotlight (Thomas McCarthy, 2015): una pel·lícula que recollís els fets de cadascun d’ells, els fets i les seves conseqüències en les seves vides.
Tanmateix, cal tenir en compte les dificultats: el film s’ha rodat paral·lelament al judici d’aquests fets, els que acusen al sacerdot catòlic de Lyon, de manera que va rebre tot tipus de pressions i boicots i s’ha presentat al certamen un mes abans que surti el veredicte del judici. L’església segueix pressionant perquè no s’estreni a França.
El film desgrana el tema de la protecció dels vulnerables mitjançant la purga i el reconeixement oficial de l’Església sobre el seu gran llast. I es pregunta sobre la importància del perdó.
Amb qui me’n vaig al llit? Assumpte meu
El dia de l’orgull gai a Madrid viscut des de l’experiència de sis persones de països diferents: Espanya, Uganda, Rússia i França. Aquesta és la premissa del documental The best day of my life (Fernando González Molina, 2017).
Seguim el viatge d’una transgènere espanyola, una activista lesbiana a Uganda, una parella d’home gais a Rússia, un saltador de trampolí homosexual i sord que supera obstacles...tots ells/es als seus països, alguns dels quals prohibeix l’homosexualitat, i el seu viatge cap a la llibertat d’expressar què són en una gran festa plena d’emocions.
El meu gènere, la meva decisió
Malgrat Boys don’t cry (Kimberly Priece, 1999) és una de les pel·lícules sobre el dret a la transsexualitat més (tristament) emblemàtica, amb una actuació impressionant de Hillary Swank com a Brandon Teena, una pel·lícula menor, About Ray (Enrique Segoviano, 2015), destaca per mostrar de manera realista, i sense tragèdia, les dificultats que viu una adolescent que vol fer la transició de noia a noi.
Aquest drama costumista està protagonitzat per Naomi Watts, Elle Fanning i Susan Sarandon, tres generacions de dones que lluiten cadascuna a la seva manera i amb les seves circumstàncies davant del desig d’un canvi de gènere.
La maternitat, una opció lliure
Des de la comèdia (vegeu Grandma de Paul Weitz, 2015) al drama cru i sense maquillatge de 4 meses, 3 semanas y 2 días (Cristian Mungiu, 2007) o el documental Yo aborto, tú abortas, todxs callamos (Carolina Reinoso, 2013). Amb tot, també són interessants algunes propostes diferents.
Una d’elles és Dirty Dancing (Emile Ardolino, 1987). Malgrat pot semblar una pel·lícula romàntica de consum adolescent, és un dels films amb més èxit dels 80 i també una proposta progressista i oberta sobre la temàtica del sexe (Baby, la protagonista, gaudeix del sexe amb un home) així com de l’avortament: no hi ha dilema moral sobre la decisió, sinó només les conseqüències de no fer un avortament en condicions de salubritat i quan les condicions econòmiques intervenen.
I l’altra, Obvious Child (Gillian Robespierre, 2014), on una noia que en una nit esbojarrada es queda embarassada i s’enfronta amb el dilema ja no de si avorta o no, sinó de si explicar al pare la decisió d’interrompre l’embaràs. En cap moment es qüestiona la seva decisió d’interrompre l’embaràs, sinó que reflexiona sobre el dret de l’home a opinar sobre ella.
Emmirallats en la foscor Diuen que les sèries són el nou cinema del segle XXI. No és d'estranyar que es digui, vist que cada cop més actors, actrius i directors de cinema gran reputació internacional es converteixen en les estrelles d'aquestes "pel·lícules" fragmentades. En els darrers anys, tenim sèries de culte indiscutibles que passaran a la història de la cultura universal: True Detective, Fargo, Big Little Lies o Ray Donovan. I Black Mirror. Black Mirror passarà a la història per posar de relleu els "perills" de la nostra societat contemporània. Les noves tecnologies, el consumisme de masses, el show business, la retallada de drets humans, el mercantilisme humà. Cada episodi ens colpeja punxant i ens deixa atrapats a la cadira pensant, reflexionant: cap aquí anem, això podria passar perfectament. Temporades curtes, amb episodis que no tenen continuïtat ni relació entre ells. Però tots respiren angoixa, tensió, crueltat i irritació en realitats distòpiques amb societats opressives, amorals i sense compassió que de vegades no semblen tant llunyanes No hi ha redempció possible perquè estem abocats al desastre. Som una societat malalta. I Black Mirror ens emmiralla de tal manera que fa por mirar-s’hi. |