És responsabilitat del nord global al que pertanyem concentrar els nostres esforços solidaris en ajudar els països del sud i tots els pobles menys preparats per fer front als efectes del coronavirus tant bon punt deixem enrere l’estat d’alarma pel que estem passant. Perquè si no actuem globalment per controlar la COVID-19, el risc de que rebroti en un punt o altre del planeta és molt alt i tornaria a tenir conseqüències letals per a la població mundial. Però quan parlem de desplegar esforços per controlar la propagació de la malaltia als països empobrits, no oblidem la nostra responsabilitat envers la població migrada que viu entre nosaltres en situació de marginalitat o bé la que, junt amb els sol·licitants d’asil, malviu amuntegada en camps de refugiats sense condicions d’higiene, ni materials de prevenció i cura per fer front al contagi del virus.

La pausa a que ens ha obligat a viure l’estat d’alarma per controlar la pandèmia ens ha de portar a reflexionar més a fons sobre el sistema de vida imperant en el món. Sobretot en el món dels països enriquits a força de depredar recursos en els racons més amagats del planeta, molts d’ells ubicats en països socialment pobres i espoliats, d’aquí el seu empobriment. Si no aturem aquest espoli de recursos a qualsevol preu i sense escrúpols per destruir la natura, altres malalties contagioses podran generar noves pandèmies. I ja estem veient que aquestes pandèmies no només tenen conseqüències per la salut de les persones, sinó per l’activitat econòmica que mou el món, abocant-nos a recessions econòmiques globals que fan augmentar la desocupació, les dificultats per proveir-nos de béns de consum, la pobresa i la manca d’aliments i productes de primera necessitat, que ja comencen a ser preocupants en algunes comunitats del sud global. Repensar una alternativa al postneoliberalisme, al consumisme sense sentit, prendre consciència de que els recursos del planeta són limitats, viure en harmonia envers la natura i revertir les accions contaminants que ens condueixen a l’emergència climàtica són deures que hem d’anotar a la nostra agenda diària.

Prenem decisions fermes que ens portin a millorar les nostres vides, però amb una visió de justícia global. Sortim de la pausa exigint el capgirament de les polítiques de contenció de la despesa sobre la sanitat pública i altres retallades en els serveis socials bàsics que es van aplicar en la darrera crisi econòmica, com és l’ensenyament, que necessita una actualització constant en recursos i qualitat, i que aquests recursos i qualitat s’apliquin de manera que recuperi l’alumnat més vulnerable per tal d’incorporar-lo a la societat en termes d’igualtat. Perquè, no ho oblidem, les retallades les pateixen  més intensament la població més vulnerable. Incrementem els pressupostos destinats a la cooperació i la solidaritat internacional en el convenciment que moltes d’aquestes societats que viuen en la pobresa, viuen així perquè les empreses i polítiques dels nostres països les han explotat i continuen explotant-les.

Les grans polítiques supranacionals, mogudes sota les pressions de les grans finances, han de donar pas a les polítiques locals, més properes a la ciutadania. Polítiques públiques locals que garanteixen l’accés públic a l’aigua i el sanejament, la recollida i tractament de residus sòlids, la gestió i prevenció de riscos i desastres, o el desenvolupament econòmic local, entre d’altres. I també cal reforçar l’acció global dels governs locals impulsant polítiques de cooperació amb els municipis d’altres països, que, alhora, també són més a prop de les necessitats dels seus ciutadans. 

Enfortir les institucions locals dels països menys afavorits i la cooperació internacional també és col·laborar en els processos locals alineats amb l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenibles (ODS), garantia dels drets humans i, per fer front adequadament a la pandèmia, garantia de vies sanitàries segures.
Fem bo el lema “pensa global, actua local”. Ens en sortirem junts si actuem globalment.