.png){kind=spacer}
Una mentida repetida fins a la sacietat, al final s’acaba convertint en veritat. Aquesta reflexió propagandística atribuïda al ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels sembla que es trobi al darrera dels “acords de pau” que ha estat impulsant Donald H. Trump en els darrers mesos i que aprofita qualsevol excusa per a recordar-nos-en. Tanmateix, les poblacions afectades per la violència i la inestabilitat ens recorden amb frustració que la falsedat, tot i que pugui ser amplificada i repetida mil cops, continua ometent la veritat.
Alguns per inexistents -com el suposat acord entre Egipte i Etiòpia que Trump afirma haver impulsat per a resoldre el conflicte entre ambdós països al voltant de la gestió de les aigües del riu Nil arran de la construcció de la presa a territori etíop, quan en realitat el que ha fet ha estat contribuir al seu enquistament- d’altres per ser exercicis de poder sobre les parts enfrontades disfressats de diplomàcia des de la lògica de la imposició -com a Gaza- o sense comptar amb la veu d’un dels principals actors enfrontats -com a Gaza, amb l’absència de veus palestines. O com a Ucraïna, on EUA negocia amb Rússia sense que Ucraïna participi en les converses, amb els recursos naturals d’Ucraïna com a moneda de pagament dels suposats esforços de Trump. O com a l’est del Congo, on es combinen els diferents exemples anteriors: un exercici de poder que s’imposa a l’RDC per a poder explotar els seus minerals amb l’absència d’una de les parts enfrontades, com és l’actor armat M23, que tot i que compti amb el suport explícit de Ruanda, no és un simple actor “proxy”, apart del centenar de grups armats presents a l’est del Congo i que, tot i que donen suport a algun dels bàndols enfrontats -el bàndol governamental congolès vs el bàndol insurgent de l’M23- tenen agenda pròpia, tal i com posen de manifest les dinàmiques dels darrers mesos i les dècades d’inestabilitat i violència, així com els múltiples incompliments d’acords anteriors. Val a dir que tampoc hi han participat les principals veus afectades, com són els congolesos i congoleses, ni ruandeses. Però això no és només demèrit de Trump, sinó de la majoria de les iniciatives diplomàtiques i negociacions de pau obertes a l’actualitat, tal i com posen de manifest diverses anàlisis.
Al contrari. Des de l'inici de l'ofensiva de l'M23 a finals del 2021, s'han assolit almenys sis treves que van col·lapsar en qüestió de dies o setmanes. A principis de l’any 2025, després de la caiguda de Goma i Bukavu (capitals de Kivu Nord i Kivu Sud, respectivament) en mans de l’M23 i l’evidència del fracàs de les iniciatives regionals anteriors impulsades per la Unió Africana (UA) i la Comunitat de l’Àfrica Oriental (EAC per les sigles en anglès), Qatar i EUA van iniciar converses i canals de diàleg amb Ruanda, RDC i l’M23 de cara a aturar les hostilitats.
El procés de mediació de Qatar i els EUA
El 18 de març, els presidents Félix Tshisekedi i Paul Kagame, amb la mediació de l'emir de Qatar, van signar una declaració conjunta a Dohaen què feien una crida a un alto el foc immediat, sent el primer contacte directe d’ambdós presidents en tres anys. Poc després, el 25 d'abril, els ministres d'Exteriors dels dos països van signar a Washington una “declaració de principis” sota els auspicis dels EUA, i es van comprometre a redactar un acord de pau abans del 2 de maig, encara que havent-se complert aquesta data no s'havia aconseguit. Mentrestant, els enfrontaments i la violència continuava l’est del país, en particular a Kivu Nord, Kivu Sud, i Ituri, així com els desplaçaments de població i la violència sexual.
L’acord redactat arribava al juny. El 27 de juny, els ministres d’Exteriors de Ruanda i de la RDC signaven un acord davant de Donald Trump, que incloïa la retirada de tropes ruandeses del territori congolès, la cooperació en seguretat (creació d'un mecanisme de coordinació de seguretat conjunta en el termini de 30 dies) i l'establiment de mecanismes d'integració econòmica regional (en un termini de 90 dies, segons el qual els EUA compraria minerals a tots dos països). L’RDC havia de facilitar el desmantellament del grup armat FDLR –grup armat fundat per antics responsables del genocidi de Ruanda de 1994, refugiats a RDC, que han gaudit del suport congolès i des d’on han dut a terme atacs esporàdics contra Ruanda i que són utilitzats com a amenaça existencial per aquest país–, i després Ruanda retiraria les seves tropes desplegades a la RDC i posaria fi al seu suport a l’M23. Aquest acord, però, no incloïa directament l'M23, cosa que limitava el seu abast davant de la continuïtat de la violència al terreny.
En paral·lel, al juliol la RDC i l’M23 signaven a Doha, Qatar, una declaració de principis que establia un alto el foc i un procés cap a un acord de pau integral. Les converses, recolzades per Qatar, EUA i la Creu Roja, incloïen la creació de mecanismes de monitoreig del cessament d’hostilitats i l’intercanvi de presoners. Malgrat els esforços i iniciatives, els terminis per assolir passos concrets es van incomplir, i la violència va continuar, fet que evidencia la fragilitat dels acords i la poca voluntat política per a posar-los en marxa per part de tots els actors implicats. Aquesta declaració de principis havia de concretar-se en un acord global entre la RDC i l’M23 en converses que estava previst que s’iniciessin com a màxim entre el 8 i el 18 d’agost, cosa que no va succeir. Les converses a Qatar es van reprendre el 26 d’agost, centrades en la implementació d’un alto el foc i l’intercanvi de presoners, sense avenços i amb la continuïtat dels enfrontaments.
El 14 d’octubre les delegacions de Kinshasa i de l’M23 es van reunir novament a Qatar -la sisena ronda de converses- acordant un mecanisme de monitoreig de l'alto el foc, el que es considerava una pre-condició per a un acord global. En paral·lel, l’1 d’octubre Kinshasa i Kigali van acordar l’inici del pla de neutralització del grup armat FDLR. El 15 de novembre les delegacions del Govern congolès i de l’M23 es van reunir novament -setena ronda de converses- i van signar el document-marc general per a un acord global, però no es van dur a terme les mesures de confiança necessàries per a iniciar la posada en marxa de l’acord, com són l’alliberament de presoners i els primers passos per al desarmament del grup, tal i com assenyalava l’International Crisis Group al novembre. El document-marc general ometia temes centrals com el futur dels oficials de l’M23 i l’exigència de l’M23 d’un diàleg nacional. El 7 de novembre els EUA anunciaven que Kinshasa i Kigali començaven a elaborar el marc d’integració econòmica regional, però la seva implementació restava aturada, ja que prèviament s’havia de posar en marxa el conegut com Concept of Operations (CONOPS), acordat a Luanda a l’octubre de 2024 i que formava part del marc d’acord signat el juny de 2025. A finals de novembre es confirmava que els presidents congolès i ruandès es reunirien a Washington amb Trump el 4 de desembre per a re-segellar l’acord de juny, ara anomenat l’Acord de Washington. Així, el 4 de desembre es repetia la fotografia de juny. “És un dia increïble: un gran dia per a l'Àfrica, un gran dia per al món i per a aquests dos països”, va dir Trump en aquell moment.
Tanmateix, tal i com assenyalava el periodista Alan Fisher, d'Al-Jazeera, des de Washington, els líders de l’RDC i Ruanda semblaven reconèixer que caldria més que una cerimònia de signatura perquè l'acord es mantingui. El conflicte, explicava Fisher, "està molt més arrelat, molt més desenvolupat, molt més agressiu del que molta gent ha assumit". "Per tant, la pressió recau sobre els EUA, sobre els líders africans i, per descomptat, sobre els dos països per assegurar-se que el que es desenvolupi a partir d'aquí sigui quelcom que pugui convertir-se en una pau duradora".
I els fets sobre el terreny evidenciaven aquestes paraules. I la segura desconfiança, frustració i el patiment de la població local i de les persones que treballem en la comprensió i anàlisi dels conflictes armats i processos de pau com aquest. Als pocs dies de la signatura de l’acord entre els presidents de RDC i Ruanda amb el suport de Trump, més de 200.000 persones fugien dels greus enfrontaments que es produïen a Kivu Sud, i en especial a Kamanyola, i posteriorment a Uvira, important ciutat propera a la frontera comuna entre RDC, Ruanda i Burundi, a punt de caure en mans de l’M23, on també s’evidenciava la creixent implicació de Burundi en suport de la RDC per frenar els avenços de l’M23. La caiguda d’Uvira, segons analistes, facilitaria el camí per a que aquest grup pogués emprendre noves ofensives cap d’altres importants ciutats del país. Els enfrontaments entre el Govern i l’M23 i els seus aliats, no obstant, no es reduïen a aquesta zona de la província de Kivu Sud, sinó que han afectat ambdues províncies durant tot l’any.
Però un dels mínims que reclama un acord de pau com el que es va signar el 27 de juny i ressegellat al desembre és l’activació de mecanismes immediats vinculats a, en primer lloc, l’establiment d’un alto el foc verificable; en segon lloc, com a mínim, el compliment d’algunes pre-condicions necessàries per a l’establiment d’aquest cessament d’hostilitats, o, en tercer lloc, la posada en marxa dels mecanismes -comissions de seguiment, operacions militars multilaterals (és a dir, la concreció de les característiques i mandat de l’operació, xifres de tropes i països que participaran en l’operació militar, així com etapes i període de desplegament)- per a implementar la supervisió o monitoreig del futur alto el foc. Totes aquestes qüestions constaven a l’acord d’octubre de 2024 signat a Luanda (conegut com Concept of Operations, CONOPS), recollit a l’acord de juny de Washington, a l’acord de juliol entre l’M23 i la RDC i a l’acord ressegellat de desembre. Cap de les tres coses ha passat a la RDC. Sense garanties de compliment, vinculades a una pressió sostinguda sobre les parts, a la promoció de mesures de confiança, amenaces de sancions i imposició d’un alto el foc, és impossible que es percebin canvis a l’est de la RDC i, per tant, puguem parlar d’un acord de pau, i no de paper mullat.
No esmentem els passos següents, com són l’acantonament, desarmament i desmobilització dels grups armats, principalment l’M23 -exigència del bàndol congolès, i les FDLR, descendents dels responsables del genocidi de Ruanda de 1994 refugiades a l’est del Congo i protegides pel govern congolès -exigència de Ruanda. Ni el tractat d’integració econòmica entre els dos països, que incorpora el compromís de la venda dels minerals congolesos als inversors estatunidencs, fet pel qual es qualifica aquest acord com a un acord per minerals, i no un acord de pau.
I sense entrar, tampoc, en establir les bases per a fer front a les causes profundes que es troben en la gènesi d’aquest conflicte. No n'hi ha prou d'acordar els alto al foc o establir negociacions formals si no s'aborden els factors històrics, socials, econòmics i polítics que han convertit l'est de la RDC en un escenari recurrent de guerra. La clau de l’èxit d’aquest acord -i tants d’altres- rau en la seva implementació creïble, un seguiment rigorós i la inclusió de la societat civil, evitant que els acords es percebin com a instruments de legitimació internacional o, en aquest cas, de l’explotació dels recursos naturals del país. Nombroses veus apunten que l'interès nord-americà es centra en accedir a minerals estratègics com el cobalt, el liti i l'or, en lloc de prioritzar la justícia i la seguretat de la població congolesa. Organitzacions locals, com Save the Congo, i figures com Denis Mukwege, han recordat que els acords exclouen la societat civil i perpetuen la impunitat.
D’aquí que ens plantegem que aquest acord de pau no és un acord creïble ni pretén construir pau. I mentrestant, on és la Unió Europea? Ni està ni se l’espera.
Alguns per inexistents -com el suposat acord entre Egipte i Etiòpia que Trump afirma haver impulsat per a resoldre el conflicte entre ambdós països al voltant de la gestió de les aigües del riu Nil arran de la construcció de la presa a territori etíop, quan en realitat el que ha fet ha estat contribuir al seu enquistament- d’altres per ser exercicis de poder sobre les parts enfrontades disfressats de diplomàcia des de la lògica de la imposició -com a Gaza- o sense comptar amb la veu d’un dels principals actors enfrontats -com a Gaza, amb l’absència de veus palestines. O com a Ucraïna, on EUA negocia amb Rússia sense que Ucraïna participi en les converses, amb els recursos naturals d’Ucraïna com a moneda de pagament dels suposats esforços de Trump. O com a l’est del Congo, on es combinen els diferents exemples anteriors: un exercici de poder que s’imposa a l’RDC per a poder explotar els seus minerals amb l’absència d’una de les parts enfrontades, com és l’actor armat M23, que tot i que compti amb el suport explícit de Ruanda, no és un simple actor “proxy”, apart del centenar de grups armats presents a l’est del Congo i que, tot i que donen suport a algun dels bàndols enfrontats -el bàndol governamental congolès vs el bàndol insurgent de l’M23- tenen agenda pròpia, tal i com posen de manifest les dinàmiques dels darrers mesos i les dècades d’inestabilitat i violència, així com els múltiples incompliments d’acords anteriors. Val a dir que tampoc hi han participat les principals veus afectades, com són els congolesos i congoleses, ni ruandeses. Però això no és només demèrit de Trump, sinó de la majoria de les iniciatives diplomàtiques i negociacions de pau obertes a l’actualitat, tal i com posen de manifest diverses anàlisis.
Al contrari. Des de l'inici de l'ofensiva de l'M23 a finals del 2021, s'han assolit almenys sis treves que van col·lapsar en qüestió de dies o setmanes. A principis de l’any 2025, després de la caiguda de Goma i Bukavu (capitals de Kivu Nord i Kivu Sud, respectivament) en mans de l’M23 i l’evidència del fracàs de les iniciatives regionals anteriors impulsades per la Unió Africana (UA) i la Comunitat de l’Àfrica Oriental (EAC per les sigles en anglès), Qatar i EUA van iniciar converses i canals de diàleg amb Ruanda, RDC i l’M23 de cara a aturar les hostilitats.
El procés de mediació de Qatar i els EUA
El 18 de març, els presidents Félix Tshisekedi i Paul Kagame, amb la mediació de l'emir de Qatar, van signar una declaració conjunta a Dohaen què feien una crida a un alto el foc immediat, sent el primer contacte directe d’ambdós presidents en tres anys. Poc després, el 25 d'abril, els ministres d'Exteriors dels dos països van signar a Washington una “declaració de principis” sota els auspicis dels EUA, i es van comprometre a redactar un acord de pau abans del 2 de maig, encara que havent-se complert aquesta data no s'havia aconseguit. Mentrestant, els enfrontaments i la violència continuava l’est del país, en particular a Kivu Nord, Kivu Sud, i Ituri, així com els desplaçaments de població i la violència sexual.
L’acord redactat arribava al juny. El 27 de juny, els ministres d’Exteriors de Ruanda i de la RDC signaven un acord davant de Donald Trump, que incloïa la retirada de tropes ruandeses del territori congolès, la cooperació en seguretat (creació d'un mecanisme de coordinació de seguretat conjunta en el termini de 30 dies) i l'establiment de mecanismes d'integració econòmica regional (en un termini de 90 dies, segons el qual els EUA compraria minerals a tots dos països). L’RDC havia de facilitar el desmantellament del grup armat FDLR –grup armat fundat per antics responsables del genocidi de Ruanda de 1994, refugiats a RDC, que han gaudit del suport congolès i des d’on han dut a terme atacs esporàdics contra Ruanda i que són utilitzats com a amenaça existencial per aquest país–, i després Ruanda retiraria les seves tropes desplegades a la RDC i posaria fi al seu suport a l’M23. Aquest acord, però, no incloïa directament l'M23, cosa que limitava el seu abast davant de la continuïtat de la violència al terreny.
En paral·lel, al juliol la RDC i l’M23 signaven a Doha, Qatar, una declaració de principis que establia un alto el foc i un procés cap a un acord de pau integral. Les converses, recolzades per Qatar, EUA i la Creu Roja, incloïen la creació de mecanismes de monitoreig del cessament d’hostilitats i l’intercanvi de presoners. Malgrat els esforços i iniciatives, els terminis per assolir passos concrets es van incomplir, i la violència va continuar, fet que evidencia la fragilitat dels acords i la poca voluntat política per a posar-los en marxa per part de tots els actors implicats. Aquesta declaració de principis havia de concretar-se en un acord global entre la RDC i l’M23 en converses que estava previst que s’iniciessin com a màxim entre el 8 i el 18 d’agost, cosa que no va succeir. Les converses a Qatar es van reprendre el 26 d’agost, centrades en la implementació d’un alto el foc i l’intercanvi de presoners, sense avenços i amb la continuïtat dels enfrontaments.
El 14 d’octubre les delegacions de Kinshasa i de l’M23 es van reunir novament a Qatar -la sisena ronda de converses- acordant un mecanisme de monitoreig de l'alto el foc, el que es considerava una pre-condició per a un acord global. En paral·lel, l’1 d’octubre Kinshasa i Kigali van acordar l’inici del pla de neutralització del grup armat FDLR. El 15 de novembre les delegacions del Govern congolès i de l’M23 es van reunir novament -setena ronda de converses- i van signar el document-marc general per a un acord global, però no es van dur a terme les mesures de confiança necessàries per a iniciar la posada en marxa de l’acord, com són l’alliberament de presoners i els primers passos per al desarmament del grup, tal i com assenyalava l’International Crisis Group al novembre. El document-marc general ometia temes centrals com el futur dels oficials de l’M23 i l’exigència de l’M23 d’un diàleg nacional. El 7 de novembre els EUA anunciaven que Kinshasa i Kigali començaven a elaborar el marc d’integració econòmica regional, però la seva implementació restava aturada, ja que prèviament s’havia de posar en marxa el conegut com Concept of Operations (CONOPS), acordat a Luanda a l’octubre de 2024 i que formava part del marc d’acord signat el juny de 2025. A finals de novembre es confirmava que els presidents congolès i ruandès es reunirien a Washington amb Trump el 4 de desembre per a re-segellar l’acord de juny, ara anomenat l’Acord de Washington. Així, el 4 de desembre es repetia la fotografia de juny. “És un dia increïble: un gran dia per a l'Àfrica, un gran dia per al món i per a aquests dos països”, va dir Trump en aquell moment.
Tanmateix, tal i com assenyalava el periodista Alan Fisher, d'Al-Jazeera, des de Washington, els líders de l’RDC i Ruanda semblaven reconèixer que caldria més que una cerimònia de signatura perquè l'acord es mantingui. El conflicte, explicava Fisher, "està molt més arrelat, molt més desenvolupat, molt més agressiu del que molta gent ha assumit". "Per tant, la pressió recau sobre els EUA, sobre els líders africans i, per descomptat, sobre els dos països per assegurar-se que el que es desenvolupi a partir d'aquí sigui quelcom que pugui convertir-se en una pau duradora".
I els fets sobre el terreny evidenciaven aquestes paraules. I la segura desconfiança, frustració i el patiment de la població local i de les persones que treballem en la comprensió i anàlisi dels conflictes armats i processos de pau com aquest. Als pocs dies de la signatura de l’acord entre els presidents de RDC i Ruanda amb el suport de Trump, més de 200.000 persones fugien dels greus enfrontaments que es produïen a Kivu Sud, i en especial a Kamanyola, i posteriorment a Uvira, important ciutat propera a la frontera comuna entre RDC, Ruanda i Burundi, a punt de caure en mans de l’M23, on també s’evidenciava la creixent implicació de Burundi en suport de la RDC per frenar els avenços de l’M23. La caiguda d’Uvira, segons analistes, facilitaria el camí per a que aquest grup pogués emprendre noves ofensives cap d’altres importants ciutats del país. Els enfrontaments entre el Govern i l’M23 i els seus aliats, no obstant, no es reduïen a aquesta zona de la província de Kivu Sud, sinó que han afectat ambdues províncies durant tot l’any.
Però un dels mínims que reclama un acord de pau com el que es va signar el 27 de juny i ressegellat al desembre és l’activació de mecanismes immediats vinculats a, en primer lloc, l’establiment d’un alto el foc verificable; en segon lloc, com a mínim, el compliment d’algunes pre-condicions necessàries per a l’establiment d’aquest cessament d’hostilitats, o, en tercer lloc, la posada en marxa dels mecanismes -comissions de seguiment, operacions militars multilaterals (és a dir, la concreció de les característiques i mandat de l’operació, xifres de tropes i països que participaran en l’operació militar, així com etapes i període de desplegament)- per a implementar la supervisió o monitoreig del futur alto el foc. Totes aquestes qüestions constaven a l’acord d’octubre de 2024 signat a Luanda (conegut com Concept of Operations, CONOPS), recollit a l’acord de juny de Washington, a l’acord de juliol entre l’M23 i la RDC i a l’acord ressegellat de desembre. Cap de les tres coses ha passat a la RDC. Sense garanties de compliment, vinculades a una pressió sostinguda sobre les parts, a la promoció de mesures de confiança, amenaces de sancions i imposició d’un alto el foc, és impossible que es percebin canvis a l’est de la RDC i, per tant, puguem parlar d’un acord de pau, i no de paper mullat.
No esmentem els passos següents, com són l’acantonament, desarmament i desmobilització dels grups armats, principalment l’M23 -exigència del bàndol congolès, i les FDLR, descendents dels responsables del genocidi de Ruanda de 1994 refugiades a l’est del Congo i protegides pel govern congolès -exigència de Ruanda. Ni el tractat d’integració econòmica entre els dos països, que incorpora el compromís de la venda dels minerals congolesos als inversors estatunidencs, fet pel qual es qualifica aquest acord com a un acord per minerals, i no un acord de pau.
I sense entrar, tampoc, en establir les bases per a fer front a les causes profundes que es troben en la gènesi d’aquest conflicte. No n'hi ha prou d'acordar els alto al foc o establir negociacions formals si no s'aborden els factors històrics, socials, econòmics i polítics que han convertit l'est de la RDC en un escenari recurrent de guerra. La clau de l’èxit d’aquest acord -i tants d’altres- rau en la seva implementació creïble, un seguiment rigorós i la inclusió de la societat civil, evitant que els acords es percebin com a instruments de legitimació internacional o, en aquest cas, de l’explotació dels recursos naturals del país. Nombroses veus apunten que l'interès nord-americà es centra en accedir a minerals estratègics com el cobalt, el liti i l'or, en lloc de prioritzar la justícia i la seguretat de la població congolesa. Organitzacions locals, com Save the Congo, i figures com Denis Mukwege, han recordat que els acords exclouen la societat civil i perpetuen la impunitat.
D’aquí que ens plantegem que aquest acord de pau no és un acord creïble ni pretén construir pau. I mentrestant, on és la Unió Europea? Ni està ni se l’espera.
