Fa pocs dies que ens molts països s’ha commemorat el final de la II Guerra Mundial. Alguns amb el rigor que el moment de risc actual imposa, altres amb escenificacions multitudinàries, encara que més reduïdes que en altres ocasions, de parades militars amb tot el gruix del comandament superior, i el crits rituals que recorden els sorolls del llenguatge primitiu.
També s’ha recordat el trist, vergonyós i destructiu passat dels camps d’extermini i s’ha intentat mantenir la memòria d’unes experiències que mai més s’haurien de repetir.
Per sort, tant des de les institucions governamentals, com dels mitjans de comunicació a primers d’any es publiquen recordatoris d’efemèrides culturals, científiques, històriques, etc. Són com una pinzellada cap al passat que ens refresca la memòria per recordar aspectes que formen part de la idiosincràsia de la societat actual, i per sort, cada vegada hi ha més espai pel reconeixement de l’aportació de les dones en els canvis i el progrés. Amb tenacitat i persistència per part de moltes dones es continua avançant en la presència en l’espai públic i l’ equiparació de drets i de vàlues.
Per fer esment a esdeveniments força recents, on les dones han aconseguit tenir un espai, volem recordar que aquest 2020 commemorem el 20è aniversari de la Declaració 1325 de Nacions Unides que insta als governs a convidar a les dones a participar en les taules de negociació dels conflictes armats. També és el 20è aniversari de la Marxa Mundial de les Dones contra la violència i la pobresa, iniciada el 8 de març a molts països de tots els continents i acabada el 17 d’octubre a Washington i Nova York, on es van entregar més de cinc milions de signatures, algunes recollides a Sabadell. En les mateixes dates es van fer trobades als cinc continents. A Europa es vam concentrar més de 50.000 dones a Brussel·les. Des de Sabadell hi van participar més de 30 dones del teixit associatiu.
La trobada era el resultat del treball previ de molts anys de reivindicació que es comença a concretar en la primera conferència de Mèxic l’any 1975, declarat com a Any de la Dona per part de Nacions Unides. La segona conferència de Copenhaguen, el 1980; la tercera a Nairobi el 1985; i la quarta, que va tenir molta més ressonància mediàtica i política, amb la participació de les ONG’s, el 1995 a Bejing.
Ara que estem en un moment de reflexió, perquè s’ha fet evident que hi ha aportacions a la societat que no es valoren de la mateixa manera, i que en canvi, són els pilars que fan possible la germinació, el creixement, el desenvolupament i el manteniment de la vida, de forma especial, de la vida de les persones, es imperatiu explicitar el reconeixement a totes i tots les professionals que ens han ajudat aquests dies, i a la vegada cal evitar com ha passat en alguns períodes al gènere femení, a qui s’ ha permès realitzar treballs en períodes de fragilitat, com són ocupar llocs de treball considerats masculins, durant els períodes de confrontacions bèl·liques, però que quan ha acabat el conflicte al front, bona part de la societat ha acceptat que les dones tornessin a ser recloses en l’espai domèstic. La gratitud i el reconeixement cal que generin canvis consolidats, en el futur .
.
També pensem que si en el període anterior a l’esclat de la crisi, hi havia l’ evidència que calia actuar per rebatre el canvi climàtic, així que la «nova normalitat» s’iniciï, cal establir uns nous procediments d’anàlisi, plantejament i gestió de la realitat, amb la primera premissa d’un gran record per les persones que ens han deixat a causa de la pandèmia i les seves famílies a les que devem reconeixement, i escolta per acompanyar el seu dol. Tothom té, en aquests moments, necessitat de consol .
No volem, en absolut portar la reflexió al terreny de l’heroïcitat ni del victimisme. No necessitem més màrtirs, ni víctimes, ni herois. Volem espais de diàleg amb voluntat d’escolta, equitat en els acords i generositat en les aplicacions dels consens, on els Drets Humans i el dret a la Pau siguin eixos transversals en totes les taules.
Coordinadora: un altre món és possible
També s’ha recordat el trist, vergonyós i destructiu passat dels camps d’extermini i s’ha intentat mantenir la memòria d’unes experiències que mai més s’haurien de repetir.
Per sort, tant des de les institucions governamentals, com dels mitjans de comunicació a primers d’any es publiquen recordatoris d’efemèrides culturals, científiques, històriques, etc. Són com una pinzellada cap al passat que ens refresca la memòria per recordar aspectes que formen part de la idiosincràsia de la societat actual, i per sort, cada vegada hi ha més espai pel reconeixement de l’aportació de les dones en els canvis i el progrés. Amb tenacitat i persistència per part de moltes dones es continua avançant en la presència en l’espai públic i l’ equiparació de drets i de vàlues.
Per fer esment a esdeveniments força recents, on les dones han aconseguit tenir un espai, volem recordar que aquest 2020 commemorem el 20è aniversari de la Declaració 1325 de Nacions Unides que insta als governs a convidar a les dones a participar en les taules de negociació dels conflictes armats. També és el 20è aniversari de la Marxa Mundial de les Dones contra la violència i la pobresa, iniciada el 8 de març a molts països de tots els continents i acabada el 17 d’octubre a Washington i Nova York, on es van entregar més de cinc milions de signatures, algunes recollides a Sabadell. En les mateixes dates es van fer trobades als cinc continents. A Europa es vam concentrar més de 50.000 dones a Brussel·les. Des de Sabadell hi van participar més de 30 dones del teixit associatiu.
La trobada era el resultat del treball previ de molts anys de reivindicació que es comença a concretar en la primera conferència de Mèxic l’any 1975, declarat com a Any de la Dona per part de Nacions Unides. La segona conferència de Copenhaguen, el 1980; la tercera a Nairobi el 1985; i la quarta, que va tenir molta més ressonància mediàtica i política, amb la participació de les ONG’s, el 1995 a Bejing.
Ara que estem en un moment de reflexió, perquè s’ha fet evident que hi ha aportacions a la societat que no es valoren de la mateixa manera, i que en canvi, són els pilars que fan possible la germinació, el creixement, el desenvolupament i el manteniment de la vida, de forma especial, de la vida de les persones, es imperatiu explicitar el reconeixement a totes i tots les professionals que ens han ajudat aquests dies, i a la vegada cal evitar com ha passat en alguns períodes al gènere femení, a qui s’ ha permès realitzar treballs en períodes de fragilitat, com són ocupar llocs de treball considerats masculins, durant els períodes de confrontacions bèl·liques, però que quan ha acabat el conflicte al front, bona part de la societat ha acceptat que les dones tornessin a ser recloses en l’espai domèstic. La gratitud i el reconeixement cal que generin canvis consolidats, en el futur .
.
També pensem que si en el període anterior a l’esclat de la crisi, hi havia l’ evidència que calia actuar per rebatre el canvi climàtic, així que la «nova normalitat» s’iniciï, cal establir uns nous procediments d’anàlisi, plantejament i gestió de la realitat, amb la primera premissa d’un gran record per les persones que ens han deixat a causa de la pandèmia i les seves famílies a les que devem reconeixement, i escolta per acompanyar el seu dol. Tothom té, en aquests moments, necessitat de consol .
No volem, en absolut portar la reflexió al terreny de l’heroïcitat ni del victimisme. No necessitem més màrtirs, ni víctimes, ni herois. Volem espais de diàleg amb voluntat d’escolta, equitat en els acords i generositat en les aplicacions dels consens, on els Drets Humans i el dret a la Pau siguin eixos transversals en totes les taules.
Coordinadora: un altre món és possible
