A l’exili a París, em llevo cada matí amb els mateixos missatges de la meva família a Gaza: “No tinguis por, ya mama, estem vius”. Però a la nit encara em sento aterrida i envio a la meva mare, la meva germana petita i els meus amics notes de veu plenes de llàgrimes. Els seus missatges per a mi no parlen d’esperança ni de progressos, sinó de supervivència. “Sembla que l’aire s’aguanti la respiració»”, em va escriure ahir a la nit la meva germana gran des del nord de Gaza. “Ja no podem confiar en el silenci”.
A Gaza, la calma és el preludi de la destrucció. L’alto al foc que va entrar en vigor el 10 d’octubre - mediat pels Estats Units, Egipte i Qatar - suposadament havia de posar fi a dos anys d'anihilació. Però no ha acabat amb la fam, els desplaçaments ni la por. Israel també ha continuat bombardejant i disparant contra la gent de Gaza, violant la treva més de 100 vegades, matant més de 240 persones i ferint-ne més de 600.
Israel continua enderrocant edificis i llars en massa. I barris sencers, com Shuja’iyya (on es troba casa meva) i Jabalia, encara són inaccessibles.
“Ells en diuen alto el foc”, em va comentar un familiar meu que treballa a l’hospital Shuhada al-Aqsa de Deir al-Balah. “Tenim pacients que enlloc de millorar, van empitjorant cap a la mort. Moltes vegades moren plàcidament perquè el generador s'atura o perquè no hi ha prou metges ni espai. No tenim combustible per a que sobrevisquin."
Una il·lusió d’estabilitat
La meva família i els meus amics em diuen que el menjar es pot aconseguir més fàcilment que durant els pitjors períodes de fam a l’estiu, tanmateix el preu per adquirir-lo és una nova forma de setge. Israel permet l’entrada de camions comercials, però continua restringint l’accés als combois d’ajuda. La majoria de la gent no té diners per comprar els productes, i els preus dels articles de primera necessitat continuen sent més alts que abans de la guerra, i fins i tot que durant l’alto al foc anterior a principis d’aquest any.
El pa segueix escassejant, la farina es raciona, i les llenties i l'arròs arriben a mercats als quals la majoria no hi pot accedir. La meva mare em va dir que un quilo de tomàquets ara costa més que el salari diari sencer d'una família, i la majoria de famílies ni tan sols té una font d'ingressos. “Comprem mitja ració i diem que amb això ja en tenim prou”.
Aquesta és la situació per a aquells que encara tenen accés als diners. La taxa d'atur ha rondat el 80% o més durant més d'un any. La gent ha d'utilitzar intermediaris informals que cobren comissions de més del 20% per retirar diners dels seus comptes bancaris. Durant els molts mesos de desplaçament, els estalvis de tota una vida s'han gastat en tendes, flassades i aigua que es ven per litres. "Encara que tinguis diners, en realitat no els tens", va dir la meva amiga Mariam.
Un alto el foc que no aborda l’absoluta devastació econòmica a Gaza és només una il·lusió d'estabilitat. La destrucció de l'enclavament per part d’Israel ha causat uns danys estimats de 70.000 milions de dòlars. L'ONU calcula que el 81% de tots els edificis de Gaza han patit danys. D'aquests, el 61% estan totalment destruïts. Al voltant del 86% de les terres de conreu han resultat danyades. El sistema sanitari està fet miques. Gairebé 1,5 milions de persones (el 71% de la població) necessiten allotjament d'emergència. Més del 91% de les escoles necessiten o bé ser reconstruïdes del tot o bé sotmetre's a una rehabilitació a fons per a poder funcionar.
Encara que avui les armes callessin de debò, la veritat és aquesta: Gaza és inhabitable. L'única manera per a què la gent pugui sobreviure és que la comunitat internacional la mantingui amb un suport vital, i fins i tot això està sent bloquejat.
De Gaza a Cisjordània
Les famílies que han tornat al nord encara viuen entre les runes d’on abans hi havia les seves llars. Les parets que encara es mantenen en part en peus estan carbonitzades. La gent inhala les runes de la destrucció dia i nit.
El retorn s'ha convertit en una peregrinació a l'absència. Les famílies caminen cap al nord seguint el rastre de carrers que ja no existeixen. Un pare s'inclina per aixecar una fotografia enterrada en el formigó. Un nen pregunta perquè els carrers són tan grisos.
Més enllà de Gaza, Cisjordània es desintegra més en silenci. Durant les últimes setmanes, colons israelians han atacat palestins que intentaven collir olives de les seves terres, han cremat totalment les cases i han atacat el bestiar dels palestins. "Enguany s'han danyat més arbres i s'han vist afectades més comunitats que en els sis anys anteriors", va dir Tom Fletcher, el màxim responsable humanitari de l'ONU.
Tot això es fa amb la impunitat més absoluta, i fins i tot amb el suport del govern israelià. "Quan Gaza crema, ens prenen els nostres turons", va dir el meu amic Motaz, un company que estudia a París i és d'Hebron, al sud de Cisjordània. "I quan Gaza deixa de cremar, l’anomenen pau."
Tanmateix, no tothom ha perdut l'esperança. El meu antic company i amic Ismael Abu Dayyah, que encara documenta la vida diària a la Franja, em va dir: "L'alto el foc vol dir que puc tornar-te a enviar fotos. Vol dir un dia més d'alè. Potser, de moment n'hi ha prou".
L'esperança, aquí, és un acte de resistència. Reconstruir una tenda, plantar menta en un sòl esquerdat, ensenyar l'abecedari a un nen sota un sostre de plàstic: tot això és un repte. No obstant això, la desesperació enfosqueix totes les converses. "Tenim por de descansar", em va dir la meva mare. "Cada vegada que comencem a respirar, ells recomencen."
Un alto al foc de veritat
Un alto al foc de veritat significaria: obrir els passos fronterers per a l'ajuda, el combustible i les persones, amb la supervisió d’observadors internacionals amb capacitat real de fer complir les normes; l'alliberament de tots els detinguts palestins retinguts sense càrrecs, inclòs el personal mèdic i els periodistes; i la congelació i la reversió de l'expansió dels assentaments a Cisjordània.
Significaria: la persecució de la violència dels colons; la restauració de l'accés dels agricultors a la terra; la reconstrucció dels sistemes d'aigua, electricitat i salut, no com a caritat, sinó com una obligació en virtut del dret internacional; la reconstrucció econòmica; l'estabilització del sistema bancari de Gaza; i l'eliminació de les comissions del mercat negre que roben als pobres que necessiten sobreviure.
Qualsevol cosa menys que això no és un alto el foc; és una pausa en els bombardeigs sota una dominació continuada.
Gaza és l'espectacle, Cisjordània és la burocràcia. Un sol sistema, dos ritmes, un colonitzador. No pots separar el bombardeig de l'annexió i pretendre discutir de "seguretat".
La vaguetat de l'alto el foc és deliberada. És així com la dominació es renova sense fer soroll. Nosaltres rebutgem el llenguatge que blanqueja aquesta realitat. Ens neguem a celebrar un silenci que fa pudor de cremat. L'alto el foc ens ha permès seguir respirant. No ens ha alliberat. L'alliberament - no una pausa entre incursions violentes, no una quota de camions d'ajuda, no el dret de reconstruir ruïnes una altra vegada – és l'únic final d'aquesta història que mereix la paraula pau.
Traducció: Lliga dels Drets dels Pobles
The New Humanitarian is not responsible for the accuracy of the translation. - The New Humanitarian no es responsabilitza de l'exactitud de la traducció.
The New Humanitarian puts quality, independent journalism at the service of the millions of people affected by humanitarian crises around the world. Find out more at www.thenewhumanitarian.org
The New Humanitarian posa el periodisme independent i de qualitat al servei dels milions de persones afectades per crisis humanitàries arreu del món. Més informació a www.thenewhumanitarian.org
A Gaza, la calma és el preludi de la destrucció. L’alto al foc que va entrar en vigor el 10 d’octubre - mediat pels Estats Units, Egipte i Qatar - suposadament havia de posar fi a dos anys d'anihilació. Però no ha acabat amb la fam, els desplaçaments ni la por. Israel també ha continuat bombardejant i disparant contra la gent de Gaza, violant la treva més de 100 vegades, matant més de 240 persones i ferint-ne més de 600.
Israel continua enderrocant edificis i llars en massa. I barris sencers, com Shuja’iyya (on es troba casa meva) i Jabalia, encara són inaccessibles.
“Ells en diuen alto el foc”, em va comentar un familiar meu que treballa a l’hospital Shuhada al-Aqsa de Deir al-Balah. “Tenim pacients que enlloc de millorar, van empitjorant cap a la mort. Moltes vegades moren plàcidament perquè el generador s'atura o perquè no hi ha prou metges ni espai. No tenim combustible per a que sobrevisquin."
Una il·lusió d’estabilitat
La meva família i els meus amics em diuen que el menjar es pot aconseguir més fàcilment que durant els pitjors períodes de fam a l’estiu, tanmateix el preu per adquirir-lo és una nova forma de setge. Israel permet l’entrada de camions comercials, però continua restringint l’accés als combois d’ajuda. La majoria de la gent no té diners per comprar els productes, i els preus dels articles de primera necessitat continuen sent més alts que abans de la guerra, i fins i tot que durant l’alto al foc anterior a principis d’aquest any.
El pa segueix escassejant, la farina es raciona, i les llenties i l'arròs arriben a mercats als quals la majoria no hi pot accedir. La meva mare em va dir que un quilo de tomàquets ara costa més que el salari diari sencer d'una família, i la majoria de famílies ni tan sols té una font d'ingressos. “Comprem mitja ració i diem que amb això ja en tenim prou”.
Aquesta és la situació per a aquells que encara tenen accés als diners. La taxa d'atur ha rondat el 80% o més durant més d'un any. La gent ha d'utilitzar intermediaris informals que cobren comissions de més del 20% per retirar diners dels seus comptes bancaris. Durant els molts mesos de desplaçament, els estalvis de tota una vida s'han gastat en tendes, flassades i aigua que es ven per litres. "Encara que tinguis diners, en realitat no els tens", va dir la meva amiga Mariam.
Un alto el foc que no aborda l’absoluta devastació econòmica a Gaza és només una il·lusió d'estabilitat. La destrucció de l'enclavament per part d’Israel ha causat uns danys estimats de 70.000 milions de dòlars. L'ONU calcula que el 81% de tots els edificis de Gaza han patit danys. D'aquests, el 61% estan totalment destruïts. Al voltant del 86% de les terres de conreu han resultat danyades. El sistema sanitari està fet miques. Gairebé 1,5 milions de persones (el 71% de la població) necessiten allotjament d'emergència. Més del 91% de les escoles necessiten o bé ser reconstruïdes del tot o bé sotmetre's a una rehabilitació a fons per a poder funcionar.
Encara que avui les armes callessin de debò, la veritat és aquesta: Gaza és inhabitable. L'única manera per a què la gent pugui sobreviure és que la comunitat internacional la mantingui amb un suport vital, i fins i tot això està sent bloquejat.
De Gaza a Cisjordània
Les famílies que han tornat al nord encara viuen entre les runes d’on abans hi havia les seves llars. Les parets que encara es mantenen en part en peus estan carbonitzades. La gent inhala les runes de la destrucció dia i nit.
El retorn s'ha convertit en una peregrinació a l'absència. Les famílies caminen cap al nord seguint el rastre de carrers que ja no existeixen. Un pare s'inclina per aixecar una fotografia enterrada en el formigó. Un nen pregunta perquè els carrers són tan grisos.
Més enllà de Gaza, Cisjordània es desintegra més en silenci. Durant les últimes setmanes, colons israelians han atacat palestins que intentaven collir olives de les seves terres, han cremat totalment les cases i han atacat el bestiar dels palestins. "Enguany s'han danyat més arbres i s'han vist afectades més comunitats que en els sis anys anteriors", va dir Tom Fletcher, el màxim responsable humanitari de l'ONU.
Tot això es fa amb la impunitat més absoluta, i fins i tot amb el suport del govern israelià. "Quan Gaza crema, ens prenen els nostres turons", va dir el meu amic Motaz, un company que estudia a París i és d'Hebron, al sud de Cisjordània. "I quan Gaza deixa de cremar, l’anomenen pau."
Tanmateix, no tothom ha perdut l'esperança. El meu antic company i amic Ismael Abu Dayyah, que encara documenta la vida diària a la Franja, em va dir: "L'alto el foc vol dir que puc tornar-te a enviar fotos. Vol dir un dia més d'alè. Potser, de moment n'hi ha prou".
L'esperança, aquí, és un acte de resistència. Reconstruir una tenda, plantar menta en un sòl esquerdat, ensenyar l'abecedari a un nen sota un sostre de plàstic: tot això és un repte. No obstant això, la desesperació enfosqueix totes les converses. "Tenim por de descansar", em va dir la meva mare. "Cada vegada que comencem a respirar, ells recomencen."
Un alto al foc de veritat
Un alto al foc de veritat significaria: obrir els passos fronterers per a l'ajuda, el combustible i les persones, amb la supervisió d’observadors internacionals amb capacitat real de fer complir les normes; l'alliberament de tots els detinguts palestins retinguts sense càrrecs, inclòs el personal mèdic i els periodistes; i la congelació i la reversió de l'expansió dels assentaments a Cisjordània.
Significaria: la persecució de la violència dels colons; la restauració de l'accés dels agricultors a la terra; la reconstrucció dels sistemes d'aigua, electricitat i salut, no com a caritat, sinó com una obligació en virtut del dret internacional; la reconstrucció econòmica; l'estabilització del sistema bancari de Gaza; i l'eliminació de les comissions del mercat negre que roben als pobres que necessiten sobreviure.
Qualsevol cosa menys que això no és un alto el foc; és una pausa en els bombardeigs sota una dominació continuada.
Gaza és l'espectacle, Cisjordània és la burocràcia. Un sol sistema, dos ritmes, un colonitzador. No pots separar el bombardeig de l'annexió i pretendre discutir de "seguretat".
La vaguetat de l'alto el foc és deliberada. És així com la dominació es renova sense fer soroll. Nosaltres rebutgem el llenguatge que blanqueja aquesta realitat. Ens neguem a celebrar un silenci que fa pudor de cremat. L'alto el foc ens ha permès seguir respirant. No ens ha alliberat. L'alliberament - no una pausa entre incursions violentes, no una quota de camions d'ajuda, no el dret de reconstruir ruïnes una altra vegada – és l'únic final d'aquesta història que mereix la paraula pau.
Traducció: Lliga dels Drets dels Pobles
The New Humanitarian is not responsible for the accuracy of the translation. - The New Humanitarian no es responsabilitza de l'exactitud de la traducció.
The New Humanitarian puts quality, independent journalism at the service of the millions of people affected by humanitarian crises around the world. Find out more at www.thenewhumanitarian.org
The New Humanitarian posa el periodisme independent i de qualitat al servei dels milions de persones afectades per crisis humanitàries arreu del món. Més informació a www.thenewhumanitarian.org
