Vivim temps socialment i econòmicament convulsos i crítics. I això desemboca sempre en més feina i pressió sobre les organitzacions del tercer sector social que treballen a favor de les persones vulnerables. És clar que, si hi ha alguna singularitat que caracteritza les organitzacions socials, aquesta és la resiliència, però amb aquesta singularitat no n’hi ha prou per fer front a envestides com les que el tercer sector social ha hagut de suportar els darrers anys i les que haurà d’acarar encara, incentivades pels interessos de les grans corporacions que són les que en un món tan globalitzat com el nostre, ostenten el poder.
 
Per les dades que es desprenen de les darreres memòries de la Plataforma Vàlua, que agrupa les entitats del tercer sector a Sabadell, sabem que estem assistint a un creixement del nombre de persones que es veuen empeses a acudir a les entitats socials a la cerca d’ajut per fer front a qüestions tan bàsiques com l’alimentació, l’habitatge, l’energia..., de la mateixa manera que es constata un augment quant al nombre de famílies i de persones vulnerables que requereixen una atenció especial (persones amb addiccions, persones grans, persones amb discapacitat, persones amb problemes de salut mental...). Una situació que la COVID-19 tensà fins a uns límits insospitats sobretot pel nombre de persones i famílies que de sobte varen caure en situació de vulnerabilitat al no disposar de cap coixí econòmic que les sustentés.
 
Ara, a les conseqüències de la pandèmia, cal afegir-hi els efectes migratoris que es deriven, però no només, de les guerres a Ucraïna i a Israel, de l’amenaça d’una possible nova recessió econòmica i del canvi climàtic; efectes que amb tota probabilitat arrossegaran més persones a la migració i a la vulnerabilitat. I tot sense tenir en compte els efectes d’un altre problema: l’índex creixent de trastorns psicològics que plana sobre el col·lectiu dels adolescents, amb el suïcidi com a primera causa de mortalitat.
 
Fins aquí una descripció succinta del panorama al qual les entitats del tercer sector social han de fer front, desplegant una tasca substitutòria de la que haurien de portar a terme les administracions públiques. I precisament perquè les entitats del tercer sector social a Sabadell són conscients d’aquesta realitat i de la responsabilitat que voluntàriament han contret, estan compromeses en la construcció i consolidació d’un projecte comú que els permeti compartir, unir esforços i coneixements i establir sinergies per fer-se més fortes, més resilients i d’aquesta manera respondre millor a les necessitats de les persones i de les famílies vulnerables. Aquestes són algunes de les raons que es troben darrere el projecte de l’Associació Plataforma Vàlua que engloba la majoria d’entitats del tercer sector a Sabadell.
 
Gestionar el mentrestant
 
Mentre les entitats del tercer sector social feien via en aquest procés de constituir-se en associació, no feren oblit del principi que apunta que el llegir no ens ha de fer perdre l’escriure. D’aquí que, de manera paral·lela al treball que portaven a terme, les entitats del tercer sector es comprometeren en una altra tasca de caràcter transversal per tal de connectar amb sectors ciutadans –com és el cas del Cercle d’Entitats o de la Fundació Bosch i Cardellach– que, encara que des d’òptiques diferents, mostraven la seva sensibilitat i preocupació per l’evolució de la societat. D’aquest treball, se n’han derivat unes primeres conclusions que en gran part es contenen en l’informe “Una diagnosi de les entitats socials a Sabadell. Situació i horitzó”[1] que, encara que estigui signat per la Fundació Bosch i Cardellach, recull amb fidelitat el resultat del debat i de les necessitats més peremptòries del tercer sector social.
 
Una de les conclusions d’aquest informe és que l’acció social a Sabadell, per la seva magnitud assistencial, econòmica i social, és una prioritat. El treball social a Sabadell es basa en dos grans actors necessaris, encara que no suficients. D’una banda, les entitats socials que viuen el dia a dia i que són les que disposen de l’expertesa i del coneixement sobre els problemes socials més peremptoris i les causes que els propicien. De l’altra, l’Administració –local o nacional–, a qui correspon decidir les accions i les actuacions polítiques a desplegar. Dos actors –entitats socials i Administració– que, en conjunt, han permès que en el 2022 s’atengués a 28.200 persones, es gestionés un pressupost de més de 64 milions d’euros (40 milions per part de les entitats més 24,4 per part de l’Ajuntament) i es donés feina a unes 1.100 persones, a les quals cal afegir un miler llarg més de persones voluntàries, sense les quals la supervivència de les entitats del tercer sector no seria possible.
 
A despit de la contundència d’aquestes xifres, el cert és que el tercer sector social a Sabadell continua essent un gran desconegut per a la majoria de la ciutadania. Una circumstància que deriva en una dificultat afegida per als potencials usuaris que en desconeixen l’existència. Una promoció d’aquests serveis i de les entitats i institucions que els presten, contribuiria a una major conscienciació de la ciutadania respecte a les emergències socials i a la feina que des del tercer sector s’està portant a terme i, per tant, a una major implicació de la ciutadania en tots els ordres i sentits quant a la funció social que desenvolupen.
És per això que les entitats del tercer sector entenen que l’Acció Social és una qüestió de cogovernança, de corresponsabilitat i de solidaritat en la qual la unitat d’acció entre actors principals (Administració pública i entitats) és condició fonamental si es vol atendre totes les persones i famílies que es troben en situació de vulnerabilitat. Val a dir que fa uns mesos[2] la Plataforma Vàlua i l’Ajuntament signaren un document d’intencions per avançar en la direcció de cogovernança i de corresponsabilitat apuntada.
 
Reptes més peremptoris
 
Per aconseguir superar els diversos reptes als quals fins aquí hem fet referència, des del tercer sector social es considera primordial:

1. Incentivar l’adopció de mesures tendents a flexibilitzar i agilitzar tràmits i gestions quant a la relació entre les entitats socials i l’Administració. És a dir, flexibilitzar el marc administratiu que les condiciona, amb l’adopció de decisions que agilitzin els tràmits en favor d’una major eficiència i eficàcia. Val a dir que des de l’Ajuntament, conscients d’aquesta dinàmica, s’han posat mans a l’obra per trencar-la.

 

2. Posar al dia els convenis que regeixen per al tercer sector per tal de poder satisfer uns salaris justos i competitius amb els dels treballadors de la resta del sector. Les entitats socials lluiten per dotar d’una major estabilitat i qualitat els seus respectius equips professionals, i alhora millorar-ne les capacitats i competències. El cert és, però, que des de les retallades del 2011, no s’han modificat els concerts públics amb les entitats assistencials ni tan sols per apujar els sous segons l’augment de l’IPC, la qual cosa provoca una fuita de persones treballadores que les entitats socials han format, cap a sectors assistencials més ben remunerats.[3]

 

3. Apostar per models de finançament susceptibles de dotar d’estabilitat econòmica a les entitats socials. El pressupost municipal i les aportacions d’altres administracions públiques dedicades a l’acció social haurien d’anar més enllà del model subsidiari (subvencions) actual, i optar per la via de concerts o d’altres models a explorar. I això no només ho diuen les entitats del tercer sector, sinó que gairebé és, a hores d’ara, un clam compartit per molts.

4. Millorar les polítiques de patrocini com una forma més de finançament complementari. No tot ha de ser Administració pública, ni tampoc tot ha de ser organització social. La figura del patrocini és la que ha de permetre involucrar les persones individuals i les empreses en tasques d’ordre social. Totes les entitats socials s’han de poder beneficiar d’una legislació més adequada que fomenti l’increment de la base social sobre la qual sustentar el tercer sector, també amb aportacions provinents d’empreses o d’ens jurídics de tipologia diversa.[4]
En aquest context cal fer referència a una altra qüestió a la qual s’arriba tard: la urgència en ampliar el parc d’habitatge social de lloguer disponible. Les anàlisis sobre el fet social a Sabadell i a la resta del país, posen en relleu que l’habitatge opera com a factor essencial i determinant en la problemàtica social, ja que la manca d’habitatge és la que accentua la problemàtica social. Sabadell ha estat de sempre capdavantera en matèria d’habitatge social públic. Tot i això, continua havent-hi la necessitat de noves llars assequibles si es vol revertir l’escassedat d’habitatge protegit i d’aquesta manera acarar la crisi derivada del sensellarisme.[5]
 
Altres qüestions nogensmenys rellevants

En aquest resum succint de les necessitats del tercer sector, no hi pot faltar fer esment de la integració de persones, en moltes ocasions d’origen migrant, que viuen de l’economia informal, atès que no disposen d’alternatives legals de feina. És en aquest sentit que cada dia que passa es fan més urgents els programes de formació i inserció laboral, així com la reforma de la llei d’estrangeria es fa cada dia que passa més inajornable. 
En el calaix queden encara moltes capses per obrir, tals com la de la pobresa –que a hores d’ara afecta ja un 23 % de la població­–, o la de la taxa d’atur entre les persones joves amb estudis baixos –que segons el darrer informe de l’enquesta de població activa corresponent al segon trimestre de 2023, és del 30,8 %–, o la de la infància en risc, o la de l’envelliment de la població, o la de l’increment de la dependència, o la de la violència masclista, o la de la segregació escolar...
 
El projecte en el qual el tercer sector social sabadellenc està compromès, passa per una acció social forta, fonamentada en el compromís conjunt de les entitats socials, de l’Ajuntament i de les altres administracions públiques comptant amb la complicitat del teixit social i econòmic de la ciutat. L’acció social a Sabadell disposa d’un conjunt important d’actius i de recursos personals i econòmics dels quals cal extreure’n el màxim profit. Aquesta és, al cap i a la fi, la contribució que el tercer sector social fa a la societat, per la qual demanen reconeixement.