En només dues setmanes, més de 100.000 persones –d'una població estimada d'uns 120.000– han fugit de Nagorno-Karabakh cap a Armènia.
El territori, dins de les fronteres de l'Azerbaidjan però controlat per separatistes armenis des de la fi de la Unió Soviètica el 1991, va caure en mans de les tropes azerbaidjaneses després d'una ofensiva llampec el 19 de setembre, que va ser precedida per un bloqueig de nou mesos, que va deixar sense subministraments la zona.
Segons l'ONU, ara només quedarien entre 50 i 1.000 armenis a Nagorno-Karabakh.
“Ens van fer morir de gana, ens van terroritzar, ens van bombardejar. Ens volen obligar tenir la seva ciutadania, que no volem, perquè, sincerament, tenint en compte com tracten a la seva pròpia gent, i les dècades de guerra que hem tingut, qui ho voldria ", va dir a The New Humanitarian Marat,
un jove de 22 anys de la ciutat d'Askeran a Nagorno-Karabakh.
Marat viu actualment en un refugi creat per ONG armènies en un gimnàs de la ciutat d'Artashat, prop de la capital Erevan, amb sis familiars més. Al que abans era una pista de bàsquet, on ara els voluntaris reparteixen menjar i roba, hi ha més de 100 llits instal·lats.
“M'agradaria poder quedar-me allà, és clar", va dir Marat. "Allà teníem de tot i era casa nostra. Però com podem, si tenim a la meva família nens, que podrien morir-hi? Hem de pensar en la seva seguretat", va afegir, assenyalant la seva germana petita, que jugava allà prop.
“Molta gent vol dependre de si mateixa i no de l'ajuda"
L'èxode de Nagorno-Karabakh va començar gairebé immediatament després que les forces azerbaidjanes prenguessin el control de la regió.
Uns quants cotxes amb el sostre ple de pertinences de tota la vida van anar passant lentament pel corredor de Lachin, l'única carretera que connecta Nagorno-Karabakh amb Armènia. Després van ser els autobusos, camions i ambulàncies qui van formar llargues cues a la carretera de muntanya.
En pocs dies tot s'havia acabat: gairebé tota la població del territori, que va funcionar com a república autònoma de facto durant més de tres dècades, havia fugit, deixant enrere tot allò que no podien portar. Dels més de 100.000 refugiats, uns 30.000 són nens.
Durant les evacuacions, la Creu Roja Armènia i els voluntaris van proporcionar menjar i assistència a les persones que anaven entrant al país. Els refugiats van ser redirigits a Goris, la ciutat armènia més propera a la frontera amb Azerbaidjan i Nagorno-Karabakh, per registrar-se. Els hotels es van omplir ràpidament i les autoritats armènies van començar a organitzar autobusos per redirigir els refugiats a ciutats de tot el país.
Com Marat, molts armenis que van fugir de Nagorno-Karabakh no tenen familiars a Armènia, ni cap lloc on anar. Depenen completament de l'ajuda humanitària tant per a l'assistència d'emergència com per al suport a llarg termini, ja que la majoria d'ells van perdre els seus mitjans de subsistència. L'ajuda financera que ofereix el govern armeni, equivalent a uns 100 dòlars mensuals, no és suficient per llogar un apartament.
“Molta gent vol dependre de si mateixa i no de l'ajuda, perquè hi ha la sensació que aquesta vegada la reubicació és permanent, i no temporal, a diferència del 2020 durant la guerra", va dir Shoushan Keshishian, director general de Hub Artsakh, una ONG amb seu a Nagorno-Karabakh.
“Primer ens vam centrar en oferir una resposta d'emergència i ajuda humanitària, però ràpidament ens vam adonar que la gent estava preocupada per qüestions laborals i legals com els passaports o registrar un negoci aquí a Armènia", va dir.
Tot i haver estat desplaçat, Hub Artsakh ha promès continuar ajudant els armenis que fugen de Nagorno-Karabakh. L'ONG, que aviat obrirà una oficina a Erevan, ja ha creat una línia directa per als refugiats, amb un equip d'operadors per posar-los en contacte amb advocats i especialistes en recursos humans.
“I si tornen a atacar?'
Els funcionaris d'Azerbaidjan han dit que volen "reintegrar" els armenis de Nagorno-Karabakh i s'han compromès a respectar els seus drets i les seves llibertats, però els refugiats amb qui ha parlat The New Humanitarian van dir que no hi confien i que temen la repressió i la violència.
Armènia i Azerbaidjan fa dècades que lluiten per l'enclavament de Nagorno-Karabakh. Una primera guerra als anys 90, guanyada pels armenis, va deixar 30.000 morts als dos bàndols. Un milió de persones van fugir de les seves cases.
Després de la guerra, pràcticament no quedava cap azerbaidjanès a Armènia i Nagorno-Karabakh, i pràcticament no quedava cap armeni a l'Azerbaidjan, a part de l'Alt Karabakh, que l'Azerbaidjan continuava reivindicant com a territori seu.
El setembre de 2020 va esclatar una nova guerra, que l'Azerbaidjan va guanyar, recuperant el 80% del territori que havia perdut 30 anys abans. Més de 7.000 persones van morir a tots dos bàndols.
El desembre de 2022, l'Azerbaidjan va tancar el corredor de Lachin i va sotmetre la població de Nagorno-Karabakh a un bloqueig de nou mesos sense electricitat, sense aigua i amb escassetat de molts aliments i medicaments, abans d'atacar el 19 de setembre. La població armènia de l'enclavament va fugir, tement la neteja ètnica, la violència i la persecució, mentre que les autoritats armènies que havien governat durant més de tres dècades Nagorno-Karabakh com a República d'Artsakh, no reconeguda, van dir que es dissoldrien i deixarien d'existir a finals de aquest any.
Mentrestant, les tensions encara són altes entre Armènia, Rússia i l'Azerbaidjan. Rússia ha estat tradicionalment l'àrbitre de la pau, utilitzant les seves relacions amb ambdós països i el poder militar per mantenir l'statu quo. Però les forces de pau russes no van intervenir quan les forces azerbaidjaneses van llançar la seva ofensiva el 19 de setembre.
Els armenis ara temen que l'Azerbaidjan intenti agafar més territori a Syunik, la província més meridional d'Armènia, per crear una ruta terrestre que connecti el territori azerbaidjanès de Nakhtxivan amb la resta del país.
Els refugiats de Nagorno-Karabakh, que encara s'estan recuperant d'un desastre humanitari, ja temen una altra guerra.
"Em van oferir allotjament a Kapan. Però és una ciutat a la frontera. Pots veure un control azerbaidjanès a pocs metres... Tinc por, vull viure lluny d'ells. I si tornen a atacar?" va dir la Marina, una mare de 40 anys de Stepanakert amb dos fills, que The New Humanitarian va conèixer en un centre d'ajuda a Goris. "No podria suportar perdre-ho tot i tornar a ser desplaçada".
The New Humanitarian is not responsible for the accuracy of the translation.
The New Humanitarian puts quality, independent journalism at the service of the millions of people affected by humanitarian crises around the world. Find out more at www.thenewhumanitarian.org.
El territori, dins de les fronteres de l'Azerbaidjan però controlat per separatistes armenis des de la fi de la Unió Soviètica el 1991, va caure en mans de les tropes azerbaidjaneses després d'una ofensiva llampec el 19 de setembre, que va ser precedida per un bloqueig de nou mesos, que va deixar sense subministraments la zona.
Segons l'ONU, ara només quedarien entre 50 i 1.000 armenis a Nagorno-Karabakh.
“Ens van fer morir de gana, ens van terroritzar, ens van bombardejar. Ens volen obligar tenir la seva ciutadania, que no volem, perquè, sincerament, tenint en compte com tracten a la seva pròpia gent, i les dècades de guerra que hem tingut, qui ho voldria ", va dir a The New Humanitarian Marat,
un jove de 22 anys de la ciutat d'Askeran a Nagorno-Karabakh.
Marat viu actualment en un refugi creat per ONG armènies en un gimnàs de la ciutat d'Artashat, prop de la capital Erevan, amb sis familiars més. Al que abans era una pista de bàsquet, on ara els voluntaris reparteixen menjar i roba, hi ha més de 100 llits instal·lats.
“M'agradaria poder quedar-me allà, és clar", va dir Marat. "Allà teníem de tot i era casa nostra. Però com podem, si tenim a la meva família nens, que podrien morir-hi? Hem de pensar en la seva seguretat", va afegir, assenyalant la seva germana petita, que jugava allà prop.
“Molta gent vol dependre de si mateixa i no de l'ajuda"
L'èxode de Nagorno-Karabakh va començar gairebé immediatament després que les forces azerbaidjanes prenguessin el control de la regió.
Uns quants cotxes amb el sostre ple de pertinences de tota la vida van anar passant lentament pel corredor de Lachin, l'única carretera que connecta Nagorno-Karabakh amb Armènia. Després van ser els autobusos, camions i ambulàncies qui van formar llargues cues a la carretera de muntanya.
En pocs dies tot s'havia acabat: gairebé tota la població del territori, que va funcionar com a república autònoma de facto durant més de tres dècades, havia fugit, deixant enrere tot allò que no podien portar. Dels més de 100.000 refugiats, uns 30.000 són nens.
Durant les evacuacions, la Creu Roja Armènia i els voluntaris van proporcionar menjar i assistència a les persones que anaven entrant al país. Els refugiats van ser redirigits a Goris, la ciutat armènia més propera a la frontera amb Azerbaidjan i Nagorno-Karabakh, per registrar-se. Els hotels es van omplir ràpidament i les autoritats armènies van començar a organitzar autobusos per redirigir els refugiats a ciutats de tot el país.
Com Marat, molts armenis que van fugir de Nagorno-Karabakh no tenen familiars a Armènia, ni cap lloc on anar. Depenen completament de l'ajuda humanitària tant per a l'assistència d'emergència com per al suport a llarg termini, ja que la majoria d'ells van perdre els seus mitjans de subsistència. L'ajuda financera que ofereix el govern armeni, equivalent a uns 100 dòlars mensuals, no és suficient per llogar un apartament.
“Molta gent vol dependre de si mateixa i no de l'ajuda, perquè hi ha la sensació que aquesta vegada la reubicació és permanent, i no temporal, a diferència del 2020 durant la guerra", va dir Shoushan Keshishian, director general de Hub Artsakh, una ONG amb seu a Nagorno-Karabakh.
“Primer ens vam centrar en oferir una resposta d'emergència i ajuda humanitària, però ràpidament ens vam adonar que la gent estava preocupada per qüestions laborals i legals com els passaports o registrar un negoci aquí a Armènia", va dir.
Tot i haver estat desplaçat, Hub Artsakh ha promès continuar ajudant els armenis que fugen de Nagorno-Karabakh. L'ONG, que aviat obrirà una oficina a Erevan, ja ha creat una línia directa per als refugiats, amb un equip d'operadors per posar-los en contacte amb advocats i especialistes en recursos humans.
“I si tornen a atacar?'
Els funcionaris d'Azerbaidjan han dit que volen "reintegrar" els armenis de Nagorno-Karabakh i s'han compromès a respectar els seus drets i les seves llibertats, però els refugiats amb qui ha parlat The New Humanitarian van dir que no hi confien i que temen la repressió i la violència.
Armènia i Azerbaidjan fa dècades que lluiten per l'enclavament de Nagorno-Karabakh. Una primera guerra als anys 90, guanyada pels armenis, va deixar 30.000 morts als dos bàndols. Un milió de persones van fugir de les seves cases.
Després de la guerra, pràcticament no quedava cap azerbaidjanès a Armènia i Nagorno-Karabakh, i pràcticament no quedava cap armeni a l'Azerbaidjan, a part de l'Alt Karabakh, que l'Azerbaidjan continuava reivindicant com a territori seu.
El setembre de 2020 va esclatar una nova guerra, que l'Azerbaidjan va guanyar, recuperant el 80% del territori que havia perdut 30 anys abans. Més de 7.000 persones van morir a tots dos bàndols.
El desembre de 2022, l'Azerbaidjan va tancar el corredor de Lachin i va sotmetre la població de Nagorno-Karabakh a un bloqueig de nou mesos sense electricitat, sense aigua i amb escassetat de molts aliments i medicaments, abans d'atacar el 19 de setembre. La població armènia de l'enclavament va fugir, tement la neteja ètnica, la violència i la persecució, mentre que les autoritats armènies que havien governat durant més de tres dècades Nagorno-Karabakh com a República d'Artsakh, no reconeguda, van dir que es dissoldrien i deixarien d'existir a finals de aquest any.
Mentrestant, les tensions encara són altes entre Armènia, Rússia i l'Azerbaidjan. Rússia ha estat tradicionalment l'àrbitre de la pau, utilitzant les seves relacions amb ambdós països i el poder militar per mantenir l'statu quo. Però les forces de pau russes no van intervenir quan les forces azerbaidjaneses van llançar la seva ofensiva el 19 de setembre.
Els armenis ara temen que l'Azerbaidjan intenti agafar més territori a Syunik, la província més meridional d'Armènia, per crear una ruta terrestre que connecti el territori azerbaidjanès de Nakhtxivan amb la resta del país.
Els refugiats de Nagorno-Karabakh, que encara s'estan recuperant d'un desastre humanitari, ja temen una altra guerra.
"Em van oferir allotjament a Kapan. Però és una ciutat a la frontera. Pots veure un control azerbaidjanès a pocs metres... Tinc por, vull viure lluny d'ells. I si tornen a atacar?" va dir la Marina, una mare de 40 anys de Stepanakert amb dos fills, que The New Humanitarian va conèixer en un centre d'ajuda a Goris. "No podria suportar perdre-ho tot i tornar a ser desplaçada".
The New Humanitarian is not responsible for the accuracy of the translation.
The New Humanitarian puts quality, independent journalism at the service of the millions of people affected by humanitarian crises around the world. Find out more at www.thenewhumanitarian.org.
