La voluntat de la UE d’ignorar les conseqüències de l’externalització de la seva gestió migratòria a qualsevol preu està convertint la perifèria del bloc en un cementiri de drets humans. En aquests moments, enlloc és més evident que a Tunísia.
L'acord estratègic de mil milions d'euros que la UE va acordar amb Tunísia al juliol amb l'objectiu de reduir la migració mostra el fals respecte dels drets dels sol·licitants d'asil i dels refugiats. Però la signatura de l'acord no només ignora les preocupacions pels drets humans derivades del recent tractament violent i mortal dels africans negres al país, sinó que també proposa un marc que probablement empitjorarà les violacions i els abusos i perpetuarà la impunitat.
Malauradament, això no és res de nou de cap manera. L'ús d'intermediaris per no tenir responsabilitats i obligacions ha esdevingut la gestió habitual de la UE per abordar la migració. L'anomenada associació estratègica amb Tunísia és només l’últim episodi d'una sèrie de fracassos en la protecció dels drets humans, que mostren que la UE no vol –o no pot– dissenyar polítiques migratòries que respectin els seus propis principis fonamentals.
L'impacte de l'esclavitud
Hi ha dos factors principals darrere de la difícil situació que han viscut els negres africans a Tunísia al llarg d'aquest any.
L'hostilitat i la discriminació racials estan generalitzades a tot el país, amb arrels que es remunten a la història i al llegat pendents de tancar pel que fa a l'esclavitud a la societat tunisiana. La capital, Tunis, va acollir un mercat d’esclaus amb molt moviment al cor de la ciutat vella fins que Tunísia es va convertir en el primer país àrab en prohibir l'esclavitud el 1846, dos anys abans que França i 19 anys abans que els Estats Units. Avui dia, entre el 10% i el 15% dels tunisians són negres, i molts creuen que la presència de les seves famílies al país es remunta a l'esclavitud.
Durant els 177 anys des de la seva prohibició, però, hi ha hagut poca o cap voluntat política o compromís per abordar els impactes de segles d'esclavitud en la vida dels negres tunisians o en l’actitud de la societat cap als negres.
La prevalença del racisme antinegre a la societat tunisiana recentment s'ha instrumentalitzat i desplegat amb eficàcia per generar ressentiment econòmic cap als sol·licitants d'asil i els migrants negres com una manera de distreure l'atenció quant a la deficient gestió econòmica i política dels actuals líders de Tunísia.
Les narracions racistes i xenòfobes alimentades pels nacionalistes eren cada cop més freqüents en la discussió pública, fins i tot abans del famós discurs del president Kais Saied al febrer d'aquest any, en què va promoure teories de conspiració sense fonament sobre la participació dels africans negres en un "pla criminal" per alterar la identitat del país.
Sense aquesta recent instrumentalització d'un racisme profundament arrelat, el nou acord de la UE sobre la migració no hauria trobat un terreny adobat a la societat tunisiana. Ara, la UE ha aprofitat aquesta situació per avançar en la seva pròpia agenda d'externalització de la gestió de la migració.
Un acord per mantenir fora els africans negres
L'acord UE-Tunísia està totalment en línia amb l'agenda de desenvolupament que Europa ha estat exportant durant dècades a les antigues colònies. Ofereix 900 milions d'euros en préstecs i suport pressupostari destinats a ajudar a la feble economia de Tunísia. Històricament, les condicions relacionades amb aquest tipus de suport han augmentat la desigualtat d'ingressos, han limitat les oportunitats per als joves amb alts nivells d’estudis i han desgastat les xarxes de seguretat social per als treballadors.
L'impuls real de l'acord, però, s'articula en el cinquè pilar del memoràndum d'entesa signat entre la UE i Tunísia al juliol, que es diu "Migració i mobilitat". L'objectiu de l'acord és incentivar Tunísia per a què controli millor les seves fronteres per tal de mantenir fora del país els sol·licitants d'asil i els migrants de l’Àfrica negra.
Amb aquest objectiu, la UE aporta 100 milions d'euros addicionals pel "subministrament d'equipaments, formació i suport tècnic necessaris per millorar encara més la gestió de les fronteres de Tunísia". Tunísia també va reiterar la seva posició quant a "que no és un país d'assentament per a migrants irregulars".
El memoràndum d'entesa es va redactar i signar menys de dues setmanes després que grups de civils tunisians ataquessin els sol·licitants d'asil i els migrants negres africans a la ciutat costanera d’Sfax, i mentre les forces de seguretat tunisianes en van agrupar i expulsar centenars, abandonant-los en terra de ningú a les regions desèrtiques del país, a la frontera amb Líbia i Algèria.
Des de llavors, s'han trobat almenys 27 cossos de persones que es creu que van morir després de ser expulsades al llarg de la frontera de Tunísia amb Líbia.
Desestimació de conseqüències mortals
Mentre tot això passava al sud del país, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, juntament amb els primers ministres italià i holandès, van donar la mà al president Saied mentre signaven el memoràndum d'entesa el 16 de juliol. Von der Leyen ha dit que l'acord UE-Tunísia és un model per els acords amb altres països.
El 27 de juliol, les agències de migració i refugiats de l'ONU, l'OIM i l'ACNUR, van emetre una declaració conjunta en la qual es denuncia la "tragèdia en curs" que estan vivint els migrants, refugiats i sol·licitants d'asil a les regions frontereres de Tunísia i es demana que es prenguin mesures per ajudar els que es van quedar atrapats.
Com a senyal de la impunitat encoratjada per la cooperació en matèria de migració de Tunísia amb la UE, el ministre de l'Interior del país va rebutjar aquestes crides urgents a l'acció, afirmant que les preocupacions de l'ONU eren inexactes i semblants a "falses veritats". El ministeri d'Afers Exteriors també va qualificar els informes sobre el tractament dels sol·licitants d'asil i els migrants d'Àfrica negra com a "desinformació".
Aquest rebuig de la preocupació internacional, juntament amb el nombre creixent de morts, són un dur recordatori de la cruel indiferència que caracteritza l'enfocament actual de la UE i Tunísia sobre la migració. Malauradament, només són un exemple i un avís del que encara vindrà.
Traducció del text: Lliga dels Drets dels Pobles
The New Humanitarian is not responsible for the accuracy of the translation.
L'acord estratègic de mil milions d'euros que la UE va acordar amb Tunísia al juliol amb l'objectiu de reduir la migració mostra el fals respecte dels drets dels sol·licitants d'asil i dels refugiats. Però la signatura de l'acord no només ignora les preocupacions pels drets humans derivades del recent tractament violent i mortal dels africans negres al país, sinó que també proposa un marc que probablement empitjorarà les violacions i els abusos i perpetuarà la impunitat.
Malauradament, això no és res de nou de cap manera. L'ús d'intermediaris per no tenir responsabilitats i obligacions ha esdevingut la gestió habitual de la UE per abordar la migració. L'anomenada associació estratègica amb Tunísia és només l’últim episodi d'una sèrie de fracassos en la protecció dels drets humans, que mostren que la UE no vol –o no pot– dissenyar polítiques migratòries que respectin els seus propis principis fonamentals.
L'impacte de l'esclavitud
Hi ha dos factors principals darrere de la difícil situació que han viscut els negres africans a Tunísia al llarg d'aquest any.
L'hostilitat i la discriminació racials estan generalitzades a tot el país, amb arrels que es remunten a la història i al llegat pendents de tancar pel que fa a l'esclavitud a la societat tunisiana. La capital, Tunis, va acollir un mercat d’esclaus amb molt moviment al cor de la ciutat vella fins que Tunísia es va convertir en el primer país àrab en prohibir l'esclavitud el 1846, dos anys abans que França i 19 anys abans que els Estats Units. Avui dia, entre el 10% i el 15% dels tunisians són negres, i molts creuen que la presència de les seves famílies al país es remunta a l'esclavitud.
Durant els 177 anys des de la seva prohibició, però, hi ha hagut poca o cap voluntat política o compromís per abordar els impactes de segles d'esclavitud en la vida dels negres tunisians o en l’actitud de la societat cap als negres.
La prevalença del racisme antinegre a la societat tunisiana recentment s'ha instrumentalitzat i desplegat amb eficàcia per generar ressentiment econòmic cap als sol·licitants d'asil i els migrants negres com una manera de distreure l'atenció quant a la deficient gestió econòmica i política dels actuals líders de Tunísia.
Les narracions racistes i xenòfobes alimentades pels nacionalistes eren cada cop més freqüents en la discussió pública, fins i tot abans del famós discurs del president Kais Saied al febrer d'aquest any, en què va promoure teories de conspiració sense fonament sobre la participació dels africans negres en un "pla criminal" per alterar la identitat del país.
Sense aquesta recent instrumentalització d'un racisme profundament arrelat, el nou acord de la UE sobre la migració no hauria trobat un terreny adobat a la societat tunisiana. Ara, la UE ha aprofitat aquesta situació per avançar en la seva pròpia agenda d'externalització de la gestió de la migració.
Un acord per mantenir fora els africans negres
L'acord UE-Tunísia està totalment en línia amb l'agenda de desenvolupament que Europa ha estat exportant durant dècades a les antigues colònies. Ofereix 900 milions d'euros en préstecs i suport pressupostari destinats a ajudar a la feble economia de Tunísia. Històricament, les condicions relacionades amb aquest tipus de suport han augmentat la desigualtat d'ingressos, han limitat les oportunitats per als joves amb alts nivells d’estudis i han desgastat les xarxes de seguretat social per als treballadors.
L'impuls real de l'acord, però, s'articula en el cinquè pilar del memoràndum d'entesa signat entre la UE i Tunísia al juliol, que es diu "Migració i mobilitat". L'objectiu de l'acord és incentivar Tunísia per a què controli millor les seves fronteres per tal de mantenir fora del país els sol·licitants d'asil i els migrants de l’Àfrica negra.
Amb aquest objectiu, la UE aporta 100 milions d'euros addicionals pel "subministrament d'equipaments, formació i suport tècnic necessaris per millorar encara més la gestió de les fronteres de Tunísia". Tunísia també va reiterar la seva posició quant a "que no és un país d'assentament per a migrants irregulars".
El memoràndum d'entesa es va redactar i signar menys de dues setmanes després que grups de civils tunisians ataquessin els sol·licitants d'asil i els migrants negres africans a la ciutat costanera d’Sfax, i mentre les forces de seguretat tunisianes en van agrupar i expulsar centenars, abandonant-los en terra de ningú a les regions desèrtiques del país, a la frontera amb Líbia i Algèria.
Des de llavors, s'han trobat almenys 27 cossos de persones que es creu que van morir després de ser expulsades al llarg de la frontera de Tunísia amb Líbia.
Desestimació de conseqüències mortals
Mentre tot això passava al sud del país, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, juntament amb els primers ministres italià i holandès, van donar la mà al president Saied mentre signaven el memoràndum d'entesa el 16 de juliol. Von der Leyen ha dit que l'acord UE-Tunísia és un model per els acords amb altres països.
El 27 de juliol, les agències de migració i refugiats de l'ONU, l'OIM i l'ACNUR, van emetre una declaració conjunta en la qual es denuncia la "tragèdia en curs" que estan vivint els migrants, refugiats i sol·licitants d'asil a les regions frontereres de Tunísia i es demana que es prenguin mesures per ajudar els que es van quedar atrapats.
Com a senyal de la impunitat encoratjada per la cooperació en matèria de migració de Tunísia amb la UE, el ministre de l'Interior del país va rebutjar aquestes crides urgents a l'acció, afirmant que les preocupacions de l'ONU eren inexactes i semblants a "falses veritats". El ministeri d'Afers Exteriors també va qualificar els informes sobre el tractament dels sol·licitants d'asil i els migrants d'Àfrica negra com a "desinformació".
Aquest rebuig de la preocupació internacional, juntament amb el nombre creixent de morts, són un dur recordatori de la cruel indiferència que caracteritza l'enfocament actual de la UE i Tunísia sobre la migració. Malauradament, només són un exemple i un avís del que encara vindrà.
Traducció del text: Lliga dels Drets dels Pobles
The New Humanitarian is not responsible for the accuracy of the translation.
