Daniel Ortega contra el seu poble
La revolució sandinista va derrocar el 1979 el govern d’Anastasio Somoza, una de les dictadures més sagnants d'Amèrica Llatina, i va liderar un projecte de transformació socioeconòmica i cultural que va entusiasmar i rebre suport de gent de tot el món. Milers de voluntaris de tot arreu van anar a Nicaragua per implicar-se en alfabetització, sanitat, promoció de la dona, cooperatives agràries, etc. Hi veien una esperança de transformació i de canvis profunds per a altres països. Aquest petit país es va convertir en un far global.
L'entusiasme que generava la revolució sandinista tenia a veure amb l'antiimperialisme, amb l'accés a l'educació i a la salut dels més pobres, amb la promoció de la cultura, i també amb la democratització de Nicaragua: pagesos, obrers i dones per primera vegada podien sentir-se com a ciutadans iguals en drets i dignitat. Tot i la contrarevolució i la guerra finançades pels Estats Units de Ronald Reagan, els sandinistes d’aleshores no van deixar mai de banda la democràcia i la llibertat d’expressió.
Per contra, avui Daniel Ortega, l’actual president, i la seva dona, la vicepresidenta Rosa Murillo, han segrestat el nom i la memòria del FSLN, i els somnis i lluites dels nicaragüencs i d’internacionalistes de tot el món, per establir una dictadura, mantenir-se en el poder com uns cabdills i apropiar-se de béns i capital per a ells i la seva camarilla. Ortega, que havia presidit el país entre 1985 i 1990, fou reelegit el 2006 i des de llavors ha forçat la Constitució per a perpetuar-se en el poder, ha eliminat la llibertat de premsa i l’activitat de l’oposició fins a empresonar la majoria dels candidats opositors a les eleccions de 2021. Molts dels perseguits són antics sandinistes demòcrates i crítics de la nova dictadura.
La revolta popular d'abril del 2018, encapçalada per joves i estudiants universitaris que protestaven contra l’autoritarisme d’Ortega fou sufocada a sang i foc recorrent a grups paramilitars. La brutal repressió va deixar unes tres-centes persones assassinades, dues mil ferides, mil sis-centes empresonades i més de setanta mil exiliades. Aquests crims no s’han investigat, ni els culpables han estat castigats.
Des d’aleshores, la repressió orteguista no ha parat de créixer. S'ha acabat amb la llibertat d'expressió i amb tots els mitjans de comunicació independents, es controlen Internet i les xarxes socials, s'ha empresonat la dissidència, s'han il·legalitzat unes 3000 associacions i ONG nacionals i estrangeres, la majoria al servei de les classes populars; s’han tancat escoles, asils, entitats de salut, educació, esports, art, acadèmies científiques, associacions de treballadors, sindicats, etc. Es persegueix una part de l’Església catòlica i s’atemoreix la població. Moltes persones amenaçades trien el camí de l’exili. Organitzacions com Amnesty International o Human Rights Watch, entre d’altres, denuncien periòdicament les violacions dels drets humans a Nicaragua.
La falsificació del sandinisme per una dictadura de dretes
El panorama descrit hauria de ser molt clar per a qualsevol observador honest i atent als fets acreditats per testimonis i entitats fiables. Que alguns dirigents de l'actual règim tinguin l'origen en la revolució sandinista de 1979 i que mantinguin alguns dels seus símbols, no indica que el règim sigui d'esquerres. Si el jutgem pels seus actes, cal concloure que ha traït completament aquells principis que els sandinistes van defensar als vuitanta.
El FSLN, el partit sandinista, ha estat substituït per una família: Daniel Ortega, la seva dona Rosario Murillo, el cap de l'exèrcit, consogre d’Ortega, el cap de la policia, també consogre d’Ortega, i els fills d'Ortega i Murillo, que exerceixen competències de representació del govern a l'exterior, per sobre del ministre. Les “orientacions” (directrius) emanades de la cúpula Ortega-Murillo s'executen a través d'uns “operadors” o comissaris polítics que tenen un poder absolut sobre qualsevol funcionari.
Encara que alguns sectors acrítics d'una autoanomenada esquerra europea justifiquin el govern Ortega-Murillo, les polítiques i les accions del govern no deixen cap dubte. L'actual règim nicaragüenc no es pot classificar com a socialista i d’esquerres, sinó clarament com de dretes i neoliberal.
En primer lloc, Ortega governa amb la dreta més retrògrada, lligada a la contrarevolució dels anys vuitanta o als actuals aliats de l’expresident dretà i corrupte Arnoldo Alemán, sense oblidar l’aliança amb l’oligarquia de terratinents i financers, a la qual la família governant s'hi ha afegit. Els fills dels dirigents nicaragüencs usen Rolex, condueixen Mercedes i estudien als Estats Units, per cert, el màxim inversor a Nicaragua avui.
Amplis sectors del sandinisme han denunciat aquests fets, i costa pensar que ho facin des d'una posició de dretes: Henry Ruiz, Luis Carrión, Onofre Guevara, Dora María Téllez, per citar-ne alguns, i fins i tot el germà del president i excap de l’exèrcit, Humberto Ortega. D'altra banda, els principals líders de l’esquerra llatinoamericana s’han distanciat d’Ortega: Pepe Mújica, Andrés López Obrador, Gabriel Boric, Gustavo Petro, Luiz Inázio Lula da Silva...
Fixem-nos ara en els sectors que caracteritzen les polítiques d'esquerra.
En l’àmbit de la salut, hi ha un sistema selectiu: salut privada per als rics, amb hospitals d'alt nivell, sistema públic de nivell mitjà per als cotitzants de la Seguretat Social (un 9% de la població), i sistema públic de baix nivell per a la resta, amb dotzenes de metges expulsats dels centres de salut durant la pandèmia, llargues llistes d’espera i cada cop més medicaments a càrrec de les butxaques dels pacients. Per descomptat, els dirigents governamentals utilitzen els hospitals dels Estats Units. Caldria afegir les decisions confuses que va prendre el govern davant de la Covid-19: des de negar-la a l'inici de la pandèmia, causant milers de víctimes, fins a declarar uns mesos després que la pandèmia estava descontrolada.
L'educació bàsica està cada cop més degradada, en part a causa dels salaris molt baixos dels mestres i de l’educació acrítica, basada en llibres oficials i eslògans polítics que s’hi imparteix. La selectivitat universitària ha desaparegut, entrant a les universitats tots els titulats d'educació secundària, cosa que minva la qualitat del sistema. S'ha anul·lat l'autonomia universitària, hi ha menys subvencions a les universitats i s'expulsen professors, alumnes i personal no addictes al govern. Per descomptat, els dirigents i alts funcionaris del govern envien els seus fills a col·legis i universitats privades i estrangeres.
Pel que fa al Medi Ambient, els programes de SI-A-PAZ a Rio San Juan i BOSAWAS a l'Atlàntic Nord resten oblidats i la desforestació avança sense fre; es promou l'arribada de nous colons del Pacífic a reserves nacionals, amb els consegüents enfrontaments amb les comunitats indígenes, més marginades que mai. Es fan concessions mineres i de preses hidràuliques en zones de reserva a companyies dels EUA i d’altres països “capitalistes”. Sense cap transparència, es fan acords per l’exempció d'impostos o contractes amb empreses estrangeres extractores de fusta i minerals. Cal assenyalar també l'augment imparable de la despesa policial i militar, des del 2007.
S'ha cedit mig país a l’empresa xinesa que havia de construir el canal interoceànic, sense reparar en la catàstrofe mediambiental que això representava per al llac Nicaragua i la seva conca, denunciada per ONG ecologistes de tot món. Defensant aquestes terres, les associacions de camperols de Chontales i Río San Juan han estat represaliades i empresonats els seus activistes.
Un dels sectors socials més afectats per les polítiques reaccionàries del govern és el de les dones, amb reculades com la penalització de l'avortament terapèutic per la pressió de l'Església catòlica i de sectes retrògrades aliades del govern. La violència de gènere, tan greu al país, ha estat minimitzada amb l'artifici de la “reconciliació”, segons el qual es potencia el “perdó” i la retirada de denúncies abans que el càstig del delicte.
Les alcaldies són una dependència més del govern central, que designa de facto els alcaldes. Els pressupostos i decisions municipals venen des de dalt mitjançant reunions periòdiques dels batlles amb la vicepresidenta, que “els baixa directament les orientacions”. Les eleccions municipals de novembre de 2023 foren una farsa, amb una participació mínima i el 100% d'alcaldies per l’FSLN.
Com tots els governs de dretes, el d’Ortega té pànic a la cultura i la llibertat d’expressió. El tancament de tots els diaris del país, la persecució d'escriptors, cantants, poetes, científics, han convertit Nicaragua en un desert cultural. S'han impedit activitats culturals, s'han suspès festivals de música, literatura, cinema i poesia, s'han tancat emissores de televisió i ràdio i s’han bloquejat cadenes estrangeres. Cap intel·lectual nicaragüenc de prestigi, recolza el règim d’Ortega. Entre els crítics podem citar Sergio Ramírez, Gioconda Belli, Michelle Najlis, Daysi Zamora, Carlos i Luis Enrique Mejía Godoy, Norma Helena Gadea o els ja morts Vidaluz Meneses, Ernesto Cardenal,... tots ells sandinistes i molts d’altres a la presó o l'exili.
Un altre cop, solidaris amb Nicaragua des de Catalunya
Una situació com la que hem descrit no pot quedar sense la resposta dels que estimem Nicaragua des de l’esquerra. Per això hem constituït la “Comissió Catalana pels Drets Humans a Nicaragua”, formada per entitats i persones que havíem participat durant anys en activitats de solidaritat i cooperació amb el poble nicaragüenc, en molts casos brigadistes i cooperants amb la revolució sandinista de 1979. La Comissió ha creat el lloc web: www.libertadparanicaragua.org/ on s’informa sobre la situació del país, es recullen signatures contra la dictadura orteguista i es promouen activitats de suport a les víctimes. Us animem a signar-ne el manifest.
La retallada de les llibertats i les violacions flagrants dels drets humans no poden ser justificades en cap ideologia. La lluita contra dictadures de tota mena ens incumbeix a tothom i només la podem guanyar des de la consciència clara que sempre hem d’estar al costat dels perseguits injustament i mai, ni per activa ni per passiva, amb els seus perseguidors.
La revolució sandinista va derrocar el 1979 el govern d’Anastasio Somoza, una de les dictadures més sagnants d'Amèrica Llatina, i va liderar un projecte de transformació socioeconòmica i cultural que va entusiasmar i rebre suport de gent de tot el món. Milers de voluntaris de tot arreu van anar a Nicaragua per implicar-se en alfabetització, sanitat, promoció de la dona, cooperatives agràries, etc. Hi veien una esperança de transformació i de canvis profunds per a altres països. Aquest petit país es va convertir en un far global.
L'entusiasme que generava la revolució sandinista tenia a veure amb l'antiimperialisme, amb l'accés a l'educació i a la salut dels més pobres, amb la promoció de la cultura, i també amb la democratització de Nicaragua: pagesos, obrers i dones per primera vegada podien sentir-se com a ciutadans iguals en drets i dignitat. Tot i la contrarevolució i la guerra finançades pels Estats Units de Ronald Reagan, els sandinistes d’aleshores no van deixar mai de banda la democràcia i la llibertat d’expressió.
Per contra, avui Daniel Ortega, l’actual president, i la seva dona, la vicepresidenta Rosa Murillo, han segrestat el nom i la memòria del FSLN, i els somnis i lluites dels nicaragüencs i d’internacionalistes de tot el món, per establir una dictadura, mantenir-se en el poder com uns cabdills i apropiar-se de béns i capital per a ells i la seva camarilla. Ortega, que havia presidit el país entre 1985 i 1990, fou reelegit el 2006 i des de llavors ha forçat la Constitució per a perpetuar-se en el poder, ha eliminat la llibertat de premsa i l’activitat de l’oposició fins a empresonar la majoria dels candidats opositors a les eleccions de 2021. Molts dels perseguits són antics sandinistes demòcrates i crítics de la nova dictadura.
La revolta popular d'abril del 2018, encapçalada per joves i estudiants universitaris que protestaven contra l’autoritarisme d’Ortega fou sufocada a sang i foc recorrent a grups paramilitars. La brutal repressió va deixar unes tres-centes persones assassinades, dues mil ferides, mil sis-centes empresonades i més de setanta mil exiliades. Aquests crims no s’han investigat, ni els culpables han estat castigats.
Des d’aleshores, la repressió orteguista no ha parat de créixer. S'ha acabat amb la llibertat d'expressió i amb tots els mitjans de comunicació independents, es controlen Internet i les xarxes socials, s'ha empresonat la dissidència, s'han il·legalitzat unes 3000 associacions i ONG nacionals i estrangeres, la majoria al servei de les classes populars; s’han tancat escoles, asils, entitats de salut, educació, esports, art, acadèmies científiques, associacions de treballadors, sindicats, etc. Es persegueix una part de l’Església catòlica i s’atemoreix la població. Moltes persones amenaçades trien el camí de l’exili. Organitzacions com Amnesty International o Human Rights Watch, entre d’altres, denuncien periòdicament les violacions dels drets humans a Nicaragua.
La falsificació del sandinisme per una dictadura de dretes
El panorama descrit hauria de ser molt clar per a qualsevol observador honest i atent als fets acreditats per testimonis i entitats fiables. Que alguns dirigents de l'actual règim tinguin l'origen en la revolució sandinista de 1979 i que mantinguin alguns dels seus símbols, no indica que el règim sigui d'esquerres. Si el jutgem pels seus actes, cal concloure que ha traït completament aquells principis que els sandinistes van defensar als vuitanta.El FSLN, el partit sandinista, ha estat substituït per una família: Daniel Ortega, la seva dona Rosario Murillo, el cap de l'exèrcit, consogre d’Ortega, el cap de la policia, també consogre d’Ortega, i els fills d'Ortega i Murillo, que exerceixen competències de representació del govern a l'exterior, per sobre del ministre. Les “orientacions” (directrius) emanades de la cúpula Ortega-Murillo s'executen a través d'uns “operadors” o comissaris polítics que tenen un poder absolut sobre qualsevol funcionari.
Encara que alguns sectors acrítics d'una autoanomenada esquerra europea justifiquin el govern Ortega-Murillo, les polítiques i les accions del govern no deixen cap dubte. L'actual règim nicaragüenc no es pot classificar com a socialista i d’esquerres, sinó clarament com de dretes i neoliberal.
En primer lloc, Ortega governa amb la dreta més retrògrada, lligada a la contrarevolució dels anys vuitanta o als actuals aliats de l’expresident dretà i corrupte Arnoldo Alemán, sense oblidar l’aliança amb l’oligarquia de terratinents i financers, a la qual la família governant s'hi ha afegit. Els fills dels dirigents nicaragüencs usen Rolex, condueixen Mercedes i estudien als Estats Units, per cert, el màxim inversor a Nicaragua avui.
Amplis sectors del sandinisme han denunciat aquests fets, i costa pensar que ho facin des d'una posició de dretes: Henry Ruiz, Luis Carrión, Onofre Guevara, Dora María Téllez, per citar-ne alguns, i fins i tot el germà del president i excap de l’exèrcit, Humberto Ortega. D'altra banda, els principals líders de l’esquerra llatinoamericana s’han distanciat d’Ortega: Pepe Mújica, Andrés López Obrador, Gabriel Boric, Gustavo Petro, Luiz Inázio Lula da Silva...
Fixem-nos ara en els sectors que caracteritzen les polítiques d'esquerra.
En l’àmbit de la salut, hi ha un sistema selectiu: salut privada per als rics, amb hospitals d'alt nivell, sistema públic de nivell mitjà per als cotitzants de la Seguretat Social (un 9% de la població), i sistema públic de baix nivell per a la resta, amb dotzenes de metges expulsats dels centres de salut durant la pandèmia, llargues llistes d’espera i cada cop més medicaments a càrrec de les butxaques dels pacients. Per descomptat, els dirigents governamentals utilitzen els hospitals dels Estats Units. Caldria afegir les decisions confuses que va prendre el govern davant de la Covid-19: des de negar-la a l'inici de la pandèmia, causant milers de víctimes, fins a declarar uns mesos després que la pandèmia estava descontrolada.
L'educació bàsica està cada cop més degradada, en part a causa dels salaris molt baixos dels mestres i de l’educació acrítica, basada en llibres oficials i eslògans polítics que s’hi imparteix. La selectivitat universitària ha desaparegut, entrant a les universitats tots els titulats d'educació secundària, cosa que minva la qualitat del sistema. S'ha anul·lat l'autonomia universitària, hi ha menys subvencions a les universitats i s'expulsen professors, alumnes i personal no addictes al govern. Per descomptat, els dirigents i alts funcionaris del govern envien els seus fills a col·legis i universitats privades i estrangeres.
Pel que fa al Medi Ambient, els programes de SI-A-PAZ a Rio San Juan i BOSAWAS a l'Atlàntic Nord resten oblidats i la desforestació avança sense fre; es promou l'arribada de nous colons del Pacífic a reserves nacionals, amb els consegüents enfrontaments amb les comunitats indígenes, més marginades que mai. Es fan concessions mineres i de preses hidràuliques en zones de reserva a companyies dels EUA i d’altres països “capitalistes”. Sense cap transparència, es fan acords per l’exempció d'impostos o contractes amb empreses estrangeres extractores de fusta i minerals. Cal assenyalar també l'augment imparable de la despesa policial i militar, des del 2007.
S'ha cedit mig país a l’empresa xinesa que havia de construir el canal interoceànic, sense reparar en la catàstrofe mediambiental que això representava per al llac Nicaragua i la seva conca, denunciada per ONG ecologistes de tot món. Defensant aquestes terres, les associacions de camperols de Chontales i Río San Juan han estat represaliades i empresonats els seus activistes.
Un dels sectors socials més afectats per les polítiques reaccionàries del govern és el de les dones, amb reculades com la penalització de l'avortament terapèutic per la pressió de l'Església catòlica i de sectes retrògrades aliades del govern. La violència de gènere, tan greu al país, ha estat minimitzada amb l'artifici de la “reconciliació”, segons el qual es potencia el “perdó” i la retirada de denúncies abans que el càstig del delicte.
Les alcaldies són una dependència més del govern central, que designa de facto els alcaldes. Els pressupostos i decisions municipals venen des de dalt mitjançant reunions periòdiques dels batlles amb la vicepresidenta, que “els baixa directament les orientacions”. Les eleccions municipals de novembre de 2023 foren una farsa, amb una participació mínima i el 100% d'alcaldies per l’FSLN.
Com tots els governs de dretes, el d’Ortega té pànic a la cultura i la llibertat d’expressió. El tancament de tots els diaris del país, la persecució d'escriptors, cantants, poetes, científics, han convertit Nicaragua en un desert cultural. S'han impedit activitats culturals, s'han suspès festivals de música, literatura, cinema i poesia, s'han tancat emissores de televisió i ràdio i s’han bloquejat cadenes estrangeres. Cap intel·lectual nicaragüenc de prestigi, recolza el règim d’Ortega. Entre els crítics podem citar Sergio Ramírez, Gioconda Belli, Michelle Najlis, Daysi Zamora, Carlos i Luis Enrique Mejía Godoy, Norma Helena Gadea o els ja morts Vidaluz Meneses, Ernesto Cardenal,... tots ells sandinistes i molts d’altres a la presó o l'exili.
Un altre cop, solidaris amb Nicaragua des de Catalunya
Una situació com la que hem descrit no pot quedar sense la resposta dels que estimem Nicaragua des de l’esquerra. Per això hem constituït la “Comissió Catalana pels Drets Humans a Nicaragua”, formada per entitats i persones que havíem participat durant anys en activitats de solidaritat i cooperació amb el poble nicaragüenc, en molts casos brigadistes i cooperants amb la revolució sandinista de 1979. La Comissió ha creat el lloc web: www.libertadparanicaragua.org/ on s’informa sobre la situació del país, es recullen signatures contra la dictadura orteguista i es promouen activitats de suport a les víctimes. Us animem a signar-ne el manifest.
La retallada de les llibertats i les violacions flagrants dels drets humans no poden ser justificades en cap ideologia. La lluita contra dictadures de tota mena ens incumbeix a tothom i només la podem guanyar des de la consciència clara que sempre hem d’estar al costat dels perseguits injustament i mai, ni per activa ni per passiva, amb els seus perseguidors.
