Resulta impossible entendre la guerra d’Ucraïna sense conèixer les pors d’una Rússia que es veu a si mateixa com un imperi en hores baixes. Temors propiciats per la seva pròpia immensitat. Per tenir una idea, la distància entre Moscou i Vladivostok és quasi bé la que hi ha entre Lisboa i Los Ángeles. I un cop arribats encara no hi serem als confins del país. Queda per recórrer un espai d’unes dimensions no gaire més petites que el continent europeu. Tot aquest territori està escassament poblat, poc més de 146 milions de persones. Al seu costat, i fent frontera, es troben la Xina, amb 1.430 milions, i Europa, a qui el Kremlin sempre ha vist amb recel i com un enemic potencial, amb 447 milions. Una de les seves formes històriques de defensa ha estat l’existència d’estats tap que impedissin el contacte directe dels enemics potencials amb el seu territori. Aquesta era la funció dels països de l’antic Pacte de Varsòvia.
Un segon element que pot ajudar a entendre la política agressiva de Rússia cap a l’exterior, i cap al que considera la seva zona d’influència, és la tendència a desfer-se per tornar-se a unir després, al preu que sigui, quan es produeixen situacions de crisi. Ho va fer durant la I Guerra Mundial amb el tractat de Brest-Litvosk, que va significar, entre altres coses, la independència de Finlàndia, Ucraïna, Lituània, Estònia, Letònia, la renúncia a Polònia i la creació d’una república transcaucàsica on s’aplegaven Geòrgia i l’Azerbaidjan. Un cop solucionats els problemes interns i superada la guerra civil que va seguir a la revolució bolxevic, els successius governs de la Unió Soviètica es van posar mans a l’obra  per recuperar els territoris perduts. Finlàndia se’n va sortir després de dues guerres, la renúncia al 10% del seu territori i el compromís de mantenir un estatus de neutralitat, que ara es trenca en sol·licitar la seva incorporació a l’Aliança Atlàntica. També va romandre fora Polònia.

L’Holodomor
La resta es van incorporar a l’URSS com a repúbliques soviètiques, tot i que no es van estalviar un càstig que, en el cas ucraïnès, va ser especialment dolorós. El règim de Stalin va provocar una fam generalitzada mitjançant l’exigència de quotes de cereal cada cop més elevades que es venien sistemàticament a l’estranger, deixant a Ucraïna sense aliment. És el que es coneix com l’Holodomor, la fam a Ucraïna, que, entre 1929 i 1933, va causar la mort de milions de persones. La Yevgènia, una experta en estudis de mercat que ens acompanyarà al llarg d’aquest article, recorda les històries truculentes que li explicaven els seus avis sobre aquells temps en què moltes famílies es van veure obligades a alimentar-se de la femta dels cavalls per sobreviure.
Arribada la Segona Guerra Mundial molts ucraïnesos es van unir de forma entusiasta al bàndol nacionalsocialista. El veien com una forma de guanyar la independència, de reafirmar la seva identitat, de revenjar-se de l’Holodomor i, també, d’aflorar un antisemitisme endèmic a l’Europa oriental. Aquí sorgeix Stepan Bandera com un dels mites del nacionalisme ucraïnès, un criminal de guerra que va organitzar matances de polonesos i impulsar pogroms contra els jueus de Lviv. Bandera va acabar detingut pels propis alemanys i deportat al camp de concentració de Sachsenhausen per insistir en la idea d’una Ucraïna independent. L’any 2010 el president Viktor Yushchenko el va distingir a títol pòstum com a Heroi d’Ucraïna, una decisió que va aixecar polseguera al país, fins al punt que el reconeixement li va ser retirat. Una de les excuses que ha donat Rússia per envair Ucraïna és que vol desnazificar-la.  
Després de la caiguda del mur de Berlín, Rússia torna a desfer-se en múltiples estats. I la resposta torna a ser buscar alguna forma de reunificació que en el seu flanc occidental se li escapa de les mans. Els països bàltics s’apressen a ingressar a la Unió Europea i l’OTAN, més per garantir un cert futur a la seva independència que per convicció europeista. El mateix han fet la pràctica totalitat d’estats de l’Europa Oriental. Ja no hi ha cap país que faci de tap entre Europa i Rússia, a qui queda el ressentiment d’una promesa incomplerta: la de no ampliar territorialment l’Aliança Atlàntica com a contrapartida a permetre la reunificació d’Alemanya.
Fora del paraigua de la Unió Europea i l’OTAN, els països díscols amb el Kremlim es veuen sotmesos a una pressió política i militar que acaba amb l’aparició d’estats fantasma, com Transnístria a Moldàvia o Osètia i Abjàsia a Geòrgia, totalment dependents i únicament reconeguts per Moscou. Ucraïna queda en terra de ningú, amb el cor dividit entre Europa  i segles d’història comuna amb Rússia.
 
Un país en mans de nou-rics
La Ucraïna que surt de la dissolució de l’URSS és un Estat que no controla el seu propi territori, en mans de nou-rics que han fet créixer les seves fortunes amb negocis més o menys tèrbols. Sovint amb el tràfic d’armes provinents dels arsenals abandonats per l’exèrcit soviètic i poc controlats per les noves autoritats. Arsenals on hi ha armament nuclear. Alarmats per la situació, països com els Estats Units, el Regne Unit i la mateixa Rússia van pressionar Ucraïna a fi que es desfés d’aquest armament. El resultat va ser el compromís de Kiev a tornar a Moscou els seus caps nuclears a canvi de la promesa de respectar la seva sobirania, les fronteres existents i d’abstenir-se de l’amenaça de l’ús de la força. Rússia, els Estats Units i el Regne Unit es comprometien a auxiliar militarment Ucraïna en cas de conflicte militar.
“Qui manava en realitat al país durant aquells anys eren els nou-rics”, recorda la Yevgènia, “gent que el primer que feien amb la seva fortuna era comprar-se un equip de futbol per guanyar notorietat i, després, crear exèrcits privats per defensar-se d’enemics reals o imaginaris i mostrar el seu poder a un estat feble”. Són milícies sovint vinculades a l’extrema dreta, com el famós batalló d’Azov que ha resistit tant com ha pogut a la foneria Azovstal de Mariúpol. Mentrestant, Ucraïna es debatia entre la seva entrada a la Unió Europea i la participació en la unió duanera que Rússia havia creat amb Bielorússia i Kazakhstan.
Els successius governs de Kiev van arribar a un principi d’acord d’associació i lliure comerç amb la Unió Europea inacceptable per a Moscou, que va pressionar l’aleshores president Viktor Ianukòvitx amb èxit. El 29 de novembre de 2013 va trencar l’acord. El resultat va ser la revolta del Maidan, que va derivar en la persecució de simpatitzants prorussos. A Crimea es van començar a sentir veus reclamant un referèndum sobre la seva annexió a Rússia.
El febrer del 2014, uniformats sense cap mena d’identificació van ocupar el parlament de Crimea i els aeroports de Simferopol i Sebastopol. “Tothom sabia que eren russos, però quedava el dubte que no fos la guerrilla d’alguns d’aquests oligarques que volien disposar del país per servir als seus interessos particulars. Es respirava una gran sorpresa pel que estava passant i existia un dubte més que raonable sobre qui ho estava fent”, explica la Yevgènia.
En paral·lel es produïa una revolta emparada per Rússia a les províncies de Donetsk i Lugansk, un conflicte congelat que abans de la invasió del 24 de febrer ja havia costat més de 14.000 vides. És en aquest moment que comença la guerra que avui viu Europa. I també és aquí on els serveis d’intel·ligència russos comencen a confondre els seus desitjos amb la realitat.
Si Putin decideix llançar-se a la conquesta d’Ucraïna és perquè la FSB, agència hereva del KGB, li assegura una victòria ràpida gràcies al suport de la població russòfona i d’una part de l’exèrcit disposat a donar un cop d’estat contra el president Zelenski. Li garanteixen que les protestes europees quedaran en un no res, tal com va passar després de la invasió de Crimea o la de Geòrgia. La intervenció havia de ser tan ràpida i tan senzilla que, fins i tot, entre el material dels primers soldats russos morts en combat es van trobar uniformes de gala per una eventual desfilada de la victòria i, segons algunes fonts, l’expresident Viktor Ianúkovitx va arribar a desplaçar-se a Minsk per entrar a Kiev com a president legítim del país.
Res de tot això va passar. Per sorpresa de Rússia a ciutats russòfones com Kharkov, Odessa o Kherson la resistència és fortíssima i són els mateixos ciutadans els que s’organitzen per combatre l’enemic. L’exèrcit ucraïnès aguanta l’envestida sense mostrar cap fissura i la menystinguda Europa respon de forma unànime, si més no de bon començament, i una agonitzant OTAN s’enforteix en retrobar-se amb la seva raó de ser. Les sancions són molt més fortes del previst.

La sorpresa de Putin
“Les coses han canviat molt d’ençà que la guerra va començar fa vuit anys”, assegura la Yevgènia, “ningú, estigui o no d’acord amb el govern, vol viure sota el jou de Putin, ningú vol un país com Rússia. Ucraïna tampoc és la que era el 2014. Les milícies privades han anat incorporant-se a poc a poc dins l’exèrcit com a unitats regulars, ja no fan el que volen i els nostres soldats tenen molta experiència després de vuit anys combatent al Dombàs”.
Les sorpreses per Putin no acaben aquí. La renovació del seu exèrcit, després de la breu guerra de cinc dies amb Geòrgia, es va revelar ineficient, en bona mesura per culpa de l’endèmica corrupció russa, gràcies a la qual només una quantitat ínfima dels diners destinats a millorar els equips militars va arribar al seu destí. La major part va acabar a butxaques particulars.
Tampoc s’esperava una contestació ciutadana com la que es va produir al començament de la invasió, amb manifestacions a Moscou, Sant Petersburg o la majoria de ciutats russes.
Les conseqüències no es fan esperar. A l’àmbit intern Putin inicia una purga entre els serveis d’intel·ligència i el seu entorn més immediat per no haver-li sabut explicar —o no atrevir-se a fer-ho— quina era la situació real a Ucraïna. En paral·lel, es limiten llibertats fonamentals, com la d’expressió o la de reunió. S’eliminen canals de comunicació no afins. Els manifestants contra la guerra són detinguts, multats i s’arrisquen a fortes penes de presó. Fins i tot, hi ha acomiadaments entre estrelles de la televisió per expressar-se a favor de les accions de Putin, però qualificant de guerra el que oficialment segueix sent una “intervenció especial”, tot hi haver provocat en tres mesos més morts que el conflicte d’Afganistan.
El discurs ha canviat. Rússia ja no lluita només per alliberar als russòfons d’Ucraïna del jou d’un govern nazi —tant s’hi val que Zelenski sigui jueu—, ara és un combat contra els Estats Units, la Gran Bretanya i Europa, que malden per dividir el territori rus i robar el seu gas, el seu petroli i els seus infinits recursos naturals; un argumentari que ha arrelat inclús entre aquells que fins al mes de febrer es mostraven més reticents al règim de Putin. A Rússia el suport al president supera el 80%, mentre la desaparició de les llibertats està fent retrocedir el país cap a una dictadura de tall soviètic. A més, es recuperen institucions dels temps de la guerra freda com el moviment pioner, organització que a l’URSS jugava una funció similar a la de l’OJE durant el franquisme.
Al front les coses també han anat canviant. L’exèrcit rus s’ha retirat del nord i l’est del país i ha renunciat a les grans ciutats com Kharkov per centrar-se en la conquesta del Dombàss —un territori amb prou liti per a fer Europa autosuficient d’aquest mineral— i consolidar una franja de terra que uneixi Crimea amb Rússia. Qui sap si més endavant també arrabassarà a Ucraïna la totalitat de la seva costa, inclosa la ciutat d’Odessa, per annexionar-se el territori moldau de  Transnístria.
El que havia de ser una guerra llampec s’ha convertit en un enfrontament llarg, que previsiblement durarà anys, més quan no hi ha cap voluntat de diàleg. De moment, i malgrat les dificultats, el conflicte no li està anant del tot malament a Rússia. Avui ja controla un 20% del territori ucraïnès i es prepara per annexionar-se’l definitivament. A ciutats com Kherson i Mariúpol el ruble ja substitueix la grivna i s’han començat a repartir passaports russos.