• No és massa curt el període de la copresidència?

JOAN BRUNET: Sí, precisament per això ara posarem sobre la taula a la plenària la proposta que s’estengui a dos anys el període, perquè quan ja comencem a tenir-ho tot en ordre per endegar la nostra pròpia gestió, se’ns acaba el mandat i ja hem de passar el relleu. Davant d’això, com que fa un temps que el Sergi i jo estem en un nucli més implicat en la incidència política i social, on també hi són el director de CIPO, en Joan Madaula, i el de la Fundació MAIN, en Ricard Rodríguez, ja hem acordat amb ells que siguin els que agafin el relleu de la pròxima copresidència, que no es fa per elecció, sinó per un sistema complex difícil d’explicar. I després caldrà que la plenària aprovi el període de dos anys que proposem. També demanarem que la nova copresidència vingui a ser com una permanent en la qual hi participaríem el Sergi i jo al seu costat. Per què? Doncs perquè nosaltres portem tot el bagatge de l’any que ha transcorregut, i així podem establir aquesta dinàmica que els copresidents que surtin puguin recollir el nostre bagatge.
També volem proposar que en el proper període Vàlua esdevingui una entitat amb personalitat jurídica, perquè ara només és una mena d’associació emparada per l’Ajuntament.


 

• Actualment Vàlua es defineix com a plataforma del tercer sector de Sabadell. Nosaltres, com a Lliga dels Drets dels Pobles, també som en el tercer sector. Què ens diferencia?

SERGI: El tercer sector és un concepte molt general. Vàlua aplega entitats que fan acció social amb persones en situació de vulnerabilitat i amb necessitats molt diverses. Nosaltres fem acció social amb infància, Ethos treballa sobre dependències, altres treballen la pobresa, la discapacitat, la salut mental, les malalties neurològiques... Fem acció directa amb persones usuàries que viuen una situació que les fa vulnerables. Entenc que la Lliga fa una tasca molt important, però que s’engloba més en l’àmbit dels drets humans, sensibilització i cooperació.
 

• Podem parlar de dos eixos: col·lectius amb especial dificultat d’inclusió social i fer efectiva la igualtat d’oportunitats.

JOAN: Quan neix, Vàlua ho fa com a plataforma d’inserció laboral. El que passa és que quan nosaltres prenem consciència que cal avançar més en aquesta línia, comencem a donar més contingut a aquesta plataforma. Abans anava molt lligada a l’economia i ara va més lligada al servei a les persones. Per això, actualment, una de les coses que és damunt la taula és vincular-la, com a mínim, a dues regidories, Acció Social i Empresa. Com que el terme “tercer sector” és molt ampli, ara hem de debatre si aquest tercer sector l’hem de considerar més d’entitats locals, i aleshores què fem amb Creu Roja, Càritas o Secretariado Gitano, que són entitats de dimensió territorial diferent, o CIPO i Atendis, que funcionen més com empreses.
En el pla organitzatiu hem d’encarar de manera més immediata dos objectius: Un és constituir-nos en una federació d’entitats per poder interlocutar amb més força amb l’administració. L’altre és veure com ens articulem amb el Consell Municipal d’Acció Social, de creació recent, però inactiu fins ara. Nosaltres creiem que Vàlua pot ser una eina de coordinació tècnica i que el Consell d’Acció Social pot ser l’espai on es debatin les polítiques.
I ha passat que amb la pandèmia hem vist la necessitat de disposar d’un protocol per a casos d’emergència social. Amb aquest protocol es posarien en marxa determinats mecanismes que evitarien haver d’estar lluitant amb la burocràcia en situacions d’emergència social.
 

• Vàlua pot servir per facilitar l’accés a la incidència social i política de les entitats amb menys estructura que, en canvi, sí que tenen les més grans?

JOAN: Hi ha problemàtiques que són comunes, i tenim clar que hem d’avançar per no deixar cap entitat enrere, ni petita, ni gran. Ha sortit la idea de mancomunar serveis. Bé, per què no? Si veiem que podem mancomunar serveis, encara que hi hagi qui ja se’n surti tot sol, ho podem fer perquè en beneficiarà unes altres. O les assessories, que si les fem des de Vàlua, s’obtindran més bons resultats que no pas si es fan des d’una sola entitat. Un altre avantatge seria accedir a la Taula del Tercer Sector de Catalunya i que Sabadell hi pugui estar representada.
SERGI: Jo el que afegiria és la singularitat de la plataforma, que a pocs llocs existeix una plataforma territorial. Sovint el que hi ha és l’agrupació d’entitats per col·lectius: les entitats de discapacitats, les d’infància, etc. A Vàlua tenim moltes entitats que fan molt bona feina, però que són poc reconegudes pel que fa a la marca. En el mateix àmbit de la infància, són més conegudes les de Barcelona que les de Sabadell. La qual cosa fa que, segurament, hi hagi molts sabadellencs que són donants o voluntaris d’entitats de fora de Sabadell, perquè desconeixen les entitats sabadellenques. Aquí Vàlua té l’objectiu de fer més visibles les entitats entre els sabadellencs.
 

• Visitant el vostre wordpress apareixen bones xifres de les 24 entitats que componen la plataforma: 53.000 persones usuàries, prop d’un miler de persones treballant-hi, 487 insercions laborals... I veiem que teniu més treballadores que treballadors. Vol dir això que les cures parlen en femení?

SERGI: Sí, les entitats estan molt feminitzades, el paper de la dona és rellevant. I també hi ha més usuàries, perquè segurament la dona pateix més la pobresa. I sí, les dones són el motor del tercer sector. Però hauríem de veure, i en això jo soc crític, per què tenim  molta desigualtat en els òrgans de govern de les entitats. N’hem de reflexionar per què és així.
JOAN: Segurament la sensibilitat social està més arrelada entre les dones que no pas entre els homes. Jo mateix, a la junta d’Ethos, els dic que tenim un equip fonamentalment de dones, i això no es reflecteix en la junta. Però quan vas a buscar dones perquè facin el salt i entrin a la junta, la feina que tens perquè alguna dona vingui! Cosa que no passa amb un home. És un decalatge que també es produeix en el conjunt de la societat.
També voldria destacar el paper del voluntariat. Si no fos per les persones voluntàries, no cobriríem la feina que fem i els comptes de les entitats tampoc no sortirien. Si un dia el tercer sector donés les claus a l’Ajuntament, el problema que tindria!
SERGI: Jo crec que les entitats de Sabadell hem fet pocs passos per millorar en comunicació, en captació o altres tasques que ens ajudarien molt. En aquest punt, Vàlua ha d’ajudar les entitats a créixer: a consolidar-se, a comunicar millor, a captar gent, sigui professional o voluntària, i gent d’altres àmbits que ens ajudin a millorar en les mancances que tenim.
 

• Aleshores el que cal és una bona tasca de sensibilització de la ciutadania.

SERGI: En el cas d’Esquitx, un dels punts importants és la sensibilització sobre els drets dels infants. Però el dia a dia, de vegades, ens porta a l’acció directa. Jo crec que a moltes entitats de la plataforma Vàlua ens passa això, que ens dediquem tant a l’atenció directa i a la cura de les persones que no prioritzem aquesta part tan important que és la sensibilització.
JOAN: Un dels objectius que tenim és que l’acció social l’hem de fer l’administració, nosaltres i el conjunt de la societat.
No s’ha de fer res unilateralment. Un exemple: el Pla Estratègic d’Acció Social (PEAS), un magnífic document que va fer l’Ajuntament fins al 2025. Doncs allà està, sense que s’hagi revisat. Per tant, un dels propòsits del mandat que ens relleva a nosaltres serà agafar aquell pla estratègic per posar-lo al dia i fer-ne un seguiment.
 

• La relació de les empreses amb les entitats de Vàlua és, principalment, d’aportació de recursos financers i d’inserció laboral. Teniu en compte que aquestes empreses s’ajustin al codi ètic de Vàlua?

SERGI: Vàlua no estableix cap barrera pel que fa a la línia de col·laboració de les entitats i les empreses. El que sí que podem dir és que Vàlua aposta per l’economia ètica i solidària, com fan cada cop més les entitats. Per exemple, com que l’administració no aporta els diners dels serveis convinguts fins mesos més tard de la data convinguda, l’entitat on jo soc, Esquitx, ha de recórrer a finançament privat i ho fem a través de COOP57, que és dins la banca ètica i solidària. Ara, també és cert que, a través de l’obra social, la Caixa té un projecte molt important sobre infància i que el treball amb la infància no se sostindria sense aquest suport. Que ens agradaria un altre model? Evidentment, però a Catalunya l’administració pública inverteix menys en política social en infància que Grècia, per exemple. Així que, al final, ens veiem empesos a rebre l’ajut de l’obra social, a despit d’altres polítiques injustes dintre de Caixabank. O trobarem empreses que faran servir la nostra imatge per netejar altres accions. Aleshores, cada entitat ha d’establir els seus propis límits.
JOAN: Nosaltres aspirem a fer que la relació entre l’Administració i nosaltres sigui clara i transparent. Això què vol dir? Que no volem subvencions. Volem contractes-programa i polítiques concertades que et donin una certa estabilitat pressupostària. Això, estem lluny d’aconseguir-ho. Però què pretenem? Doncs que, com que som entitats subsidiàries del que hauria de fer l’Administració, hauríem de rebre una estabilitat de recursos que ens permetés complir sense angoixes els nostres objectius.

 

• En la situació extraordinària de la pandèmia, a algunes entitats els deu haver suposat un increment gran de serveis i, per tant, de recursos.

SERGI: Totes les entitats ho hem patit. Però voldria posar en valor entitats com Atendis i altres, que no van poder tancar i van seguir amb l’atenció directa, perquè tenen recursos residencials, i van seguir amb una situació incerta, amb uns sobrecostos enormes, amb defuncions, amb personal de la cura que emmalaltia, i tot i això no van deixar de fer la seva feina. Totes les entitats vam tenir clar que no podíem parar, tot i que algunes van haver de fer ERTOS, però majoritàriament vam continuar acompanyant els usuaris i, fins i tot, pactant amb Serveis Socials un seguiment de les urgències socials.
JOAN: I d’aquesta casuística sorgeix el protocol que demanem a l’Ajuntament per a les entitats del tercer sector, la de ser considerades entitats de serveis bàsics, essencials. Un protocol que faci possible una gestió més àgil dels serveis que prestem les entitats del tercer sector i que ens alliberi de les burocràcies poc sensibles.
SERGI: És absurd haver d’arribar a l’alcaldia per solucionar els problemes o haver d’anar a la síndica de greuges per denunciar que s’estan vulnerant uns drets des de l’administració.
 

•  Amb la pandèmia s’ha aprofundit l’estabilitat econòmica, emocional i psicològica que les persones ja patien després de la crisi de 2008. Podeu preveure en quin grau augmentaran les necessitats de les persones usuàries del tercer sector?

JOAN: Nosaltres salvarem les problemàtiques com podrem, però no podem saber quin tipus d’assistència augmentarà més. Per això crec que és important que l’administració comenci a entrar en temes de prevenció. Perquè ens estem trobant amb casos, com el de l’exclusió social, que va en augment, i en infantesa és alarmant.
SERGI: Estem veient intents de suïcidi d’adolescents, patologies de salut mental... Aquesta pandèmia ens ha demostrat que no és el mateix anar en una petita barqueta que en un gran vaixell. Fins i tot han aparegut noves vulnerabilitats, nos indicadors. Però en aquesta situació pandèmica, des de les entitats estem veient moltes desigualtats també entre els professionals que atenen les persones des del tercer sector i des de l’administració pública. Mentre en el tercer sector els professionals estem en primera línia, els professionals de l’atenció sanitària pública, per les precarietats de la sanitat, no són tan a prop dels usuaris. En canvi, aquests tenen salaris millors que els professionals del tercer sector perquè els recursos de les entitats són escassos.
Per exemple, pel que fa a infància nosaltres tenim els Serveis d’Intervenció Socioeducativa, una part dels quals els licita l’Ajuntament en relació amb els habitants. La Generalitat ens dona una subvenció, tot i que considera que el millor sistema és la concertació. Però a Sabadell no es pot aplicar perquè l’interventor no accepta aquest sistema. I nosaltres el reclamem perquè es basa en un projecte, en l’arrelament al territori i pot ser revisable en el termini que s’estableixi.
JOAN: Tampoc és adequat el sistema de concurs públic, perquè si es convoca en l’àmbit de les dependències, el podria guanyar una gran empresa de fora, sense conèixer ni tan sols el tros, perquè no té cap arrelament a la ciutat.
SERGI: En l’àmbit europeu s’està fomentant la concertació social per protegir aquest ecosistema que tenim. Llavors, l’administració pública ha de trobar un sistema de finançament equilibrat, perquè ara mateix nosaltres tenim licitacions que són deficitàries i aquí no vindrà cap Florentino Pérez a presentar-s’hi. En canvi aquests serveis s’han de fer de totes passades. Per això diem que no s’ha d’entendre el servei social dintre d’un mercat lliure. El servei social ha d’estar en mans de l’administració pública, la qual ha de bastir un sistema de finançament de les entitats que cobreixen aquest servei, on ella no pot arribar, àgil, equilibrat i alhora supervisar-ne la gestió, ja que es tracta de diners públics. Demanem menys burocràcia i més humanització de l’administració pública cap a les entitats del tercer sector.
JOAN: L’Ajuntament el que ha de fer és que la ciutat funcioni i, per això, el que ha de tenir en compte és el teixit social que té. És el que podríem dir cogovernança.