Els boscos són una part essencial de l'ecosistema terrestre. Són indispensables per garantir l'equilibri dels ecosistemes, l'hàbitat d'innombrables espècies animals i vegetals, i combatre el canvi climàtic. Al mateix temps, els boscos són molt vulnerables als efectes negatius del canvi climàtic. L'augment de les temperatures, les sequeres prolongades, els fenòmens meteorològics extrems, com els forts vents, i l'acumulació de biomassa als boscos, fomenten els incendis forestals de sisena generació amb el seu propi clima: més intensos, més ràpids i més devastadors.
 
No es pot menystenir l’alt valor social dels boscos. Són espais on la gent pot gaudir, baixar l'estrès del dia a dia i conèixer-se a si mateixos. En moments en què tothom està afectat –directament o indirectament– per la pandèmia de la COVID-19 i per l'experiència d’un confinament molt estricte durant el darrer any, es pot veure l'enorme potencial curatiu que tenen els boscos. En aquest període de tancament hem pogut comprovar com l’ús social dels boscos és cada vegada més important i, sobretot, com n’és d’imprescindible el seu ús correcte.
 
Catalunya és un país de boscos. Més del 64 % de la seva superfície és boscosa. Més d'un 75 % és de propietat privada. Són masses forestals grans i contínues. Això no obstant, l'antic paisatge característic de mosaic, que combina boscos amb zones obertes com prats i cultius, s'ha perdut per l'abandonament d'una part de l'agricultura. Un exemple: fa 70 anys, el 20 % de la superfície actual del Parc Natural de Collserola s’utilitzava amb finalitats agrícoles; actualment aquest ús representa només un l'1,6 % de la superfície total del Parc. També es veu en el deteriorament de moltes masies que són patrimonials i importants per donar vida al territori.
 
És cert que la zona de boscos està augmentant i a primera vista ens en podríem alegrar, però també està augmentant la zona no gestionada, la qual cosa té a veure amb l'abandonament de l'agricultura. Fa uns anys l'agricultura i la gestió forestal no eren realitats separades. A les persones que vivien a les masies, el bosc els donava llenya per escalfar-se, per construir i, també, aliment per a ells i per als animals de la finca. Tot això al llarg dels anys s'ha perdut. És un treball dur i moltes vegades no rendible. Els pagesos van abandonar gradualment aquesta vida, que també es va veure afectada per altres circumstàncies: la fil·loxera, que va destruir tota la vinya de Catalunya entre 1878 i 1900, va influir en aquesta dinàmica. D’altra banda, encara avui hi ha barreres burocràtiques per a aquells que volen treballar i viure al camp. Un exemple molt cridaner és una ordenança de l'Ajuntament de Barcelona que prohibeix tenir animals (com cabres) al terme municipal dins del Parc Natural de Collserola, que va causar una gran polèmica i que està a punt de ser anul·lada.
 
Avui en dia la gran majoria de les persones, que viuen en zones urbanes o periurbanes, han perdut el seu vincle ancestral amb els boscos. Per a molts, el bosc és un parc d'atraccions i obliden que els éssers humans estem estretament vinculats als boscos des del principi de la vida al planeta Terra. A causa de la limitació de moviments de la població, provocada per la pandèmia, si durant un cap de setmana vas a un parc natural trobes una allau de persones que anhelen sortir de casa seva (s'entén perfectament) per escapar a la natura. Fins aquí, perfecte, però t’adones que un gran nombre d’aquestes persones no saben com comportar-se ni respecten la vida d’aquells que viuen en aquests espais naturals. Com a exemples: conductors que bloquegen amb els seus cotxes els accessos a les masies, aquells que llencen les escombraries (també veig ara moltes màscares) directament al bosc o no les recullen de les àrees de pícnic de les quals han gaudit en família.
 
Una altra observació té a veure amb una suposició profundament arrelada en la societat urbana: tallar un arbre és dolent, tallar arbres és dolent, se n’han de plantar. Afortunadament, m'adono d'un canvi en aquesta actitud.
 
Llavors, la gran pregunta és: com podem tornar a connectar amb el bosc sense destruir-lo a partir d’una conservació activa? La resposta és tornar a formar part del bosc, ser part de la solució.
 
Alguns apunts que poden ajudar-nos a prendre decisions:
 
Segons el Protocol de Kyoto, els boscos són, juntament amb el plàncton oceànic i les torberes, els principals embornals de carboni del planeta.
 
1. Mitjançant la promoció de la conservació forestal es reduiran els nivells de CO2 atmosfèrics, que fomenten l'escalfament global a causa de l'efecte hivernacle. Grans quantitats de carboni s'acumulen a la fusta. Les plantes, a través de la fotosíntesi, absorbeixen CO2 de l'atmosfera, emmagatzemen carboni i retornen l’oxigen al medi ambient. El carboni representa al voltant del 50 % del pes d'un arbre (també depèn de l'espècie).
 
Els boscos no només acumulen carboni en plantes vives. Quan l'arbre mor, la fusta es descompon en bacteris, fongs i invertebrats; es recicla el seu carboni com a biomassa, matèria orgànica morta (cadàvers i excrements d'aquests organismes) i en forma de gasos (CO2 i metà), els quals s’alliberen a l'atmosfera o a l'aigua. És per això que és tan important assegurar la persistència del bosc, perquè en cas de pertorbació, ja sigui un incendi o una tala incontrolada, alliberaria no només el CO2 segrestat a les plantes, sinó també el retingut en el sòl a causa dels processos erosius que segueixen a aquesta pertorbació.
 
2. A través d'una gestió forestal sostenible som capaços de preparar els boscos per al present i el futur. Millorar la regulació de l'aigua és indispensable; una bona gestió millorarà la humitat del sòl i el drenatge, i el farà més resistent a la sequera. També podem augmentar la biodiversitat respectant els microhàbitats dins del bosc, com les cavitats d'arbres. A més, la gestió forestal ben implementada proporciona protecció contra l'erosió. Els boscos també juguen un paper important en la fixació de CO2.
 
La gestió forestal de CO2 implica un augment de la capacitat dels boscos d'absorció del diòxid de carboni a través de diferents pràctiques de gestió com l'aclarida o la prevenció d'incendis forestals per no perdre el CO2 ja establert.
 
3. El canvi climàtic és l’amenaça ambiental més gran del segle XXI, amb grans conseqüències econòmiques, socials i ambientals. Aquest canvi climàtic ens afecta a tots i en tot; ciutadans, empreses i el nostre entorn natural. Ja fa molts anys que es va trencar l’equilibri que existia entre l’home i la natura, com a conseqüència dels seus sistemes de producció i de consum d’energia. La Revolució Industrial va ser el punt de partida d’un increment constant de la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera. El 1950 aquest increment va fer un salt qualitatiu com a conseqüència dels avenços tecnològics i l’augment de la població, de la reducció dels boscos i del fet que el gas natural se sumava al carbó i al petroli com a motors de les economies desenvolupades. Al segle XXI les emissions de CO2 han continuat creixent i només s’han vist frenades per les crisis econòmiques.¹
Tot i que la Xina està al primer lloc de la llista de països emissors des del 2007 i acumula una quarta part de totes les emissions mundials, és responsabilitat de tots fer front al canvi climàtic. És per això que són necessàries les aliances que fomentin models de negoci que no siguin tan dependents del carboni a fi de reduir-ne les emissions. Les empreses i els ciutadans s’han de comprometre amb mesures urgents per combatre el canvi climàtic i els seus efectes. Cada vegada són més les empreses i persones conscients d'aquesta responsabilitat i una part dels seus beneficis s’inverteixen en la gestió dels nostres boscos.
 
4. L'objectiu principal de les administracions públiques, del sector privat i de les persones solidàries ha de ser preservar la multifuncionalitat dels boscos. Hem de ser capaços de transformar el territori en un paisatge de mosaic resistent al foc i que alhora sigui un motor social que creï una ocupació digna.
 
La Generalitat de Catalunya ha de prioritzar la gestió sostenible i adequada dels nostres boscos. Verbalment ja ho està fent, però hem de ser més valents. No podem quedar-nos en les paraules. Si realment volem canviar el paisatge actual, hem d'actuar ara i començar per la valoració i dignificació de tot un sector. Per exemple, en les licitacions i concursos públics, l’oferta de preu no hauria de ser el principal factor en la contractació. Amb aquesta política només ens assegurem que el teixit de les Pimes no pugui sobreviure i que el nombre d'hectàrees gestionades es recompensi més que la qualitat del servei ofert.
 
5. La importància d'una cultura forestal, una consciència col·lectiva de la societat. El bosc ha d'envair les aules de les nostres escoles i no només amb el focus en la conservació passiva sinó en la conservació activa a través de la gestió dels nostres boscos. Per això hem de formar els professors i vincular les assignatures amb el bosc. Ja hi ha exemples d'escoles que demostren que aquest canvi és possible, i cada vegada hi ha més iniciatives de les escoles per tenir més espais i alternatives, un canvi que la pandèmia ha accelerat.
 
Hi ha moltes iniciatives que fa anys que lluiten per una vida més digna, per poder viure de la terra o del bosc, d’altres han nascut recentment amb les mateixes finalitats.
 
En són bons exemples La Rural i L'Ortiga, a Collserola, que promouen, entre d’altres, l’agricultura ecològica, així com la divulgació i l’educació en els valors de l’agroecologia.
 
6. Més amunt parlàvem de les causes de l’abandonament rural durant dècades. Perquè sigui atractiu i sobretot viable viure del bosc o del camp, hi ha plantejaments molt pràctics que podem aplicar i replicar al territori per canviar aquesta dinàmica. Dos d’importants: primer, crear mecanismes menys burocràtics i revisar les ordenances municipals que estan dissenyades per persones amb poca experiència rural; segon, connectar realment les ciutats amb les zones rurals. Nosaltres, com a compradors, tenim molt poder i podem canviar el mercat amb els nostres hàbits. Comprar local significa la creació d'impacte social i ambiental directe en el nostre territori.
 
Cada hectàrea de bosc que existeix és el generador de vida i oxigen necessari per a la nostra subsistència en aquest planeta. Som part d'aquest món verd i preciós. Podem i hem d’ajudar activament a gestionar els nostres boscos. Cuidem el bosc, el bosc ens cuida.
  ¹ J.A. Aunión/Manuel Planelles en El País Especiales