L'Ali i el seu fill Sam, de 5 anys, es troben d'un dia per l'altre sols i abandonats. L'Ali, un ex boxejador belga, i en Sam, a qui la mare ha abandonat per les drogues, no es poden mantenir. No tenen diners. Van deambulant pels carrers a peu, fent autoestop, colant-se al transport públic. No tenen diners ni per viatjar ni per menjar, així que arrepleguen les sobres dels aliments que els altres passatgers deixen a mitges per poder alimentar-se o robant a les botigues.
 
Sense un sostre on viure, amb un peu fora del sistema, Ali es trasllada a casa la seva germana. No s'hi parla des de fa anys, però ella els acull a la seva humil casa a Antibes, a la costa francesa, i els ajuda amb tot el què pot. Ella mateixa es guanya molt justament la vida: treballadora en un supermercat, pren els aliments caducats d’on treballa i els comparteix amb els veïns. Aliments que encara són aprofitables, malgrat l’empresa els prohibeixi que siguin reaprofitats i aposti pel malbaratament alimentari.
 
Estem parlant De óxido y hueso (Jacques Audiard, 2012), una faula que segueix la vida d'aquest pare, el seu fill i la seva germana en una societat hostil, crua i freda. I la d'Stephanie, una domadora d'orques amb una situació econòmica ben diferent a qui un accident la deixa sense cames i acaba per trobar la força en aquests personatges per ressorgir de nou del seu pou.
 
La pobresa: mare soltera amb fills
 
Es calcula que a l'Estat espanyol, i a Catalunya, la proporció d'infants en risc de pobresa se situa entre el 30 i el 40%: és a dir, entre 3 i 4 de cada 10 nens i nenes es troben vivint amb unes necessitats cobertes per sota del llindar del què es considera el benestar infantil.
 
En la mateixa línia, segons un estudi recent de l’ONG Save the Children, a Espanya hi ha unes 850.000 llars en alt risc de caure en l’exclusió social. I la majoria d’elles estan formades per dones soles amb fills. Dones que lluiten per pagar el lloguer, perquè no els tallin els subministres, que la nevera no estigui buida o que els fills notin el menys possible les dificultats per les quals estan passant.
 
Aquest perfil és el que el que dibuixa el film Y respiren normalmente (Isold Uggadóttir, 2018), un llargmetratge islandès que té com a protagonista a Lára, una mare soltera (amb un passat de drogues i retirada de custòdia) que una vegada recuperada la seva vida, i el seu fill Elder, es troba en greus problemes econòmics.
 
No pot pagar íntegrament la compra del supermercat i és expulsada del pis, conjuntament amb el seu fill, per impagaments. I just en aquest precís moment, mentre fan les bosses, el seu fill li pregunta quan de temps estaran fora. Lára li contesta i li diu "ara és una aventura misteriosa". "Però és una aventura per nens?" li demana de nou el seu fill. "Es una aventura pensada per tot tipus de gent com nosaltres" li contesta la mare.
 
Un cop al cotxe, on passaran la primera nit, i algunes més, el fill li torna a pregunta: "Ja ha començat l'aventura mama?" . "Si, ja veuràs, ens ho passarem genial". Així, Lára fa que el seu fill noti el menys possible la situació de desemparament que estan vivint. Elder viu amb ignorància les dificultats econòmiques, l'haver-se quedat sense casa, dormir al cotxe i viure de les degustacions gratuïtes de menjar que fan als supermercats. Com bé feia Guido, interpretat per Roberto Begnini,  a La vida es bella (1997), un pare que aconseguia que el seu fill Giosué visqués l'estada a un camp d'extermini nazi com un joc, una competició per un premi molt especial, un tanc, amb l’objectiu d’amagar-li la terrible realitat que els havia tocat viure.
 
Lára aconsegueix dur-ho a terme amb l'ajuda d'Andja, una guineana atrapada al país nòrdic per intentar creuar cap al Canadà amb un passaport fals, (amb condemna ràpida per falsificar documents, presó i centre de detenció indefinit) qui donarà tot el suport possible a aquesta mare i el seu fill.
 
Finalment, és imprescindible destacar també el film espanyol Techo y comida (Juan Miguel del Castillo, 2015). A cavall entre el drama social de Ken Loach i la crua poètica de González Iñarritu (encarregats d'elevar la realitat social, amb les misèries humanes, la pobresa i les trampes del sistema, en cadascun dels seus films) la pel·lícula ens presenta la vida de Rocío i el seu fill, Adrián, de vuit anys, a Jerez de la Frontera al 2012.
 
Mare soltera a l’atur, que no té dret a cap tipus d’ajuda i que viu amb el seu fill en un pis que ja no pot pagar, ni el lloguer ni la manutenció. Un retrat descarnat sobre amb quina facilitat s’arriba a situacions de pobresa extrem i com aquesta és capaç d’atrapar-te i enfonsar-te cada vegada més. Una realitat que és cada vegada més present a l’Estat espanyol, especialment arran de la crisi del 2008, però que, com denuncia del Castillo, tant bé sabem tapar amb altes dosis de "salsa rosa" i altres programes de la televisió. Qui mica en mica ens transforma en una societat que cada vegada té menys consciència social.
 
 Caminant sol pel Liban
 
I mentre la pobresa infantil ha posat l'alarma a entitats, i algunes administracions, que es preocupen pel benestar social, fora del continent, encara que ben a prop, també al Mediterrani, trobem una història com la de Cafarnáum (Nadine Labaki, 2018).
 
Aquest film segueix la història de Zain, de 12 anys, que després d'una vida de pobresa i soledat pels carrers de Beirut (Líban), on ha sobreviscut gràcies als petits furts i delictes, decideix denunciar als seus progenitors per deixar-lo néixer.
 
Amb aquest film, Labaki vol denunciar la invisibilitat d'aquests infants que viuen al marge de la societat i que malgrat molts d'ells es dediquen a netejar botes o parabrises, ningú se'n preocupa, ni tenen en compte les seves necessitats o les seves històries. Infants que no eren feliços, que mai s'han sentit estimats i que els seus pares ni tant sols els donaven de menjar. I molts d'ells, en la societat libanesa, acumulen odi i s'emparen en els primers que els escolten i els acullen: moltes vegades grups armats que els aprofiten per convertir-los en soldats. O en terroristes.