Comencem l'any i estrenem calendari. I res millor que fer-ho amb un calendari solidari i feminista com el que Filigrana Produccions, una cooperativa de producció audiovisual de Sabadell, i el seu laboratori creatiu, La Monda Lironda, han produït per segon any consecutiu: el "Puntes rebels 2020".
"Hem creat un espai on podem ser més creatives que a Filigrana, que al capdavall és la feina del dia a dia, i on fem el que ens ve de gust. I el calendari ‘Puntes rebels’ és el punt fort", ens explica la Laia Ramiro, una de les fundadores d'aquest projecte, format per un equip multidisciplinari que hi dedica hores i hores de feina i, sobretot, cor i ànima.
Parlem amb ella i amb la Clara Palau, una de les dotze dones que ha col·laborat en aquesta segona edició. I gràcies a les noves tecnologies, també parlem des de Cadis amb l'Ana Rosado Caro, de l'equip investigador Frontera Sur de l'Área de Solidaridad Internacional y Migraciones de la Asociación Pro Derechos Humanos de Andalucía (APDHA). I és que els diners obtinguts de la venda del "Puntes rebels 2020" aniran destinats al projecte "Porteadoras" que porten terme l'Ana i aquesta àrea de l'APDHA. Per aquest motiu, ens diu la Laia, "El nostre projecte no és un simple calendari. De fet, ens costa vendre'l com a tal. És, sobretot, un projecte creatiu, feminista i solidari que té forma de calendari. "
 
Però, com va néixer el "Puntes rebels"?
L.R.: Volíem fer un projecte creatiu que sortís una mica de la rutina i que, a més a més, deixés petjada en la societat. I vam pensar de fer un calendari. Les dues persones que ho vam iniciar teníem molt clar que havia de ser feminista. Però després vam convèncer deu amigues més per sortir-hi i els vam dir: "hem pensat fer una cosa així. Ens ajudeu a construir-ho juntes?". I així vam gestar entre totes la idea de com seria aquest calendari.
L'objectiu que va sortir en primer lloc va ser donar visibilitat a noms i històries de dones. Però també, i això ha sorgit de manera natural com una cosa molt bonica, és el fet d'unir la història de la dona que participa amb la dona històrica a qui representa.
 
I com s'escullen les dones referents?
L. R.: Doncs, de fet, les escullen les mateixes dones participants. Cada dona escull la seva. I en realitat no hi ha cap mena de limitació, malgrat que potser algun dia l'hi hem de posar si la dona escollida no segueix els ideals o mínims que volem que tingui el calendari.
Per altra banda, enguany anàvem una mica amb por també per haver triat la Rosa Parks. Ens preguntàvem com representar-la. Teníem molt clar que pintar la cara de negre, no, ho teníem claríssim. Però aleshores perdia força la foto, ja que precisament estaves parlant de la seva lluita de drets i d'una imatge icònica de la Rosa a l'autobús. I finalment ho vam solucionar gràcies al fet que la foto era en blanc i negre. Però ho explico perquè, vull dir, que se'ns plantegen aquesta classe de situacions. En un primer moment se'm va ocórrer trucar a una amiga negra. Però precisament quan li vaig comentar em va dir: "mira, és que jo no me'n recordo mai que soc negra. Per tant no soc la persona més adient". Així que al final vam arribar a la conclusió que li estàvem donant més importància nosaltres de la que realment tenia. I que per mi és important que les persones racialitzades, si veuen una fotografia que representa una dona racialitzada, que sàpiga que ho estem fent des del respecte i des de l'amor.
 
Perquè, en el cas de les dones participants, com es trien?
L.R.: Les dones participants, com que enguany ja és la segona edició, i com t'he dit al principi, va ser entre amigues a qui vam "enganyar" perquè hi participessin, ara hem arribat a un punt, gràcies al boca a boca, en el qual cada vegada més dones s'hi apunten.
En tot aquest procés sí que hem tingut molt clar tot l'equip, que ara ja és de més de quaranta persones, moltes d'elles les dones de l'anterior edició, que la tria havia de tenir un criteri de diversitat: sexual, funcional, de gènere, d'origen, d'edat. Aleshores, a partir d'aquí, amb les participants que hi havia apuntades vam anar triant per abastar tota la diversitat possible. Excepte en el cas de la Clara Palau, a qui li vam demanar expressament que sortís. La teníem molt al cap i teníem ganes que formés part del calendari. Que, a més, ens va sorprendre molt amb la dona que va triar.
 
Així, Clara, et van demanar expressament la teva col·laboració. Com et vas sentir?
C.P.: En primer lloc, davant la idea d'un calendari feminista i solidari jo no podia dir que no. Un cop et parlen també del projecte amb el qual participen, "Porteadoras", sobre les dones marroquines que transporten mercaderies a la frontera amb Espanya i que no se'ls reconeix cap dret, m'ha fet sentir ben a prop. Sobretot per tot el que representa la perpètua ocupació dels espais que Espanya ocupa i que no ha sabut mai gestionar què passa amb les persones que en algun moment han estat al seu càrrec; perquè Espanya va colonitzar el Marroc i després se n'ha despreocupat. Perquè, precisament, un dels problemes amb les porteadoras és aquesta alegalitat: no hi ha cap llei que ho reguli ni que les protegeixi. I aquesta situació em rebel·la, perquè t'adones que no sabem fer bé les coses ni tan sols dient adeu. No som decents ni a l'hora de marxar.
I per altra banda, per la part personal, ja els ho vaig dir a La Monda Lironda: "que m'hàgiu triat a mi, no vull dir que sigui una sorpresa, però en certa manera m'emociona". Jo fa dos anys que he començat el trànsit, per tant, entrar a un món directament de Dona, encara que portava tota la vida amb aquesta lluita interna, de com ho podia viure, és tot un procés. Ara ja he deixat de disfressar-me i ja em vesteixo com jo soc. I que et diguin "Vine, que tu també ets una dona i has de participar d'aquest projecte" et fa reflexionar i et dius "ostres, és veritat, ja no hi ha matisos.
L.R.: Té tota la raó. El nostre feminisme és un feminismes, en plural. I que consti que venim a aprendre, no a ensenyar, però ja en sabem molt de feminisme "blanc", del feminisme clàssic que és una mica el que sempre ens han explicat. Així que volem defensar un projecte de gènere molt més ampli, que trenca amb el binarisme home/dona, i això fa que hi entrin altres fórmules que ni ens havíem plantejat en el projecte en un inici.
 
I en el teu cas, Clara, quina dona vas triar?
C.P.: La persona que vaig triar va ser la Lorenza Böttner, a qui vaig retrobar en una exposició que van fer fa un parell d'anys al Palau de la Virreina (Barcelona) i vaig sortir d'allà plorant. La Lorenza va néixer el 1959 a Xile, de pares alemanys, i als vuit anys es va quedar sense braços per un accident que va tenir en enfilar-se a una torre d'alta tensió, de manera que la família va tornar a Alemanya per tal que pogués participar en un programa de recuperació. Va coincidir que era l'època dels nens de la talidomida, un calmant que es donava a les dones embarassades i que va generar moltes malformacions en els braços dels nadons, de manera que d’entrada van limitar-los, recloure'ls, com en un gueto. Però la Lorenza es va rebel·lar i va entrar en una acadèmia d'art, on va dur a terme moltes performances. Pintava amb els peus i la boca i va viatjar amb el seu art per tot Europa i els Estats Units. Fins que al final, val a dir que va coincidir en l'època del boom de la sida, va morir a conseqüència d'aquesta malaltia.
L'any 1992 va ser la Petra a la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Era la noia que donava voltes al circuit darrere una moto. En part per això hi havia una connexió amb ella, però també amb la seva visió del gènere. Precisament, la foto que vaig escollir representar és doble: la representació d'ella com a dona i també com a home. Però sempre amb la lectura de ser una persona femenina. No importa com ens representem sinó què som. I aquesta és la visió que s'ha de tenir de totes les persones. Quan vaig proposar a l'equip de Puntes rebels representar la Lorenza els va encantar la idea, i no els va importar que sortís també a una de les fotos amb barba.
 
I també és teu el que està escrit al mes de la Lorenza, oi?
C.P.: Sí. La redacció de cadascuna de les biografies, la justificació i el perquè de la tria, l'ha feta cada dona participant, que és qui investiga i aprofundeix en el seu personatge. Això fa que et vagis omplint, impregnant, d'aquesta persona. Anem descobrint coses amb les quals no comptàvem.
L.R.: Però això està molt bé, perquè això també és el que li dona diversitat al "Puntes rebels". Cada dona té la seva manera de parlar, de pensar, i d'escriure. I això es nota
C.P.: De fet, cal tenir en compte que no és un llibre en el qual s'hagin de llegir els dotze capítols d'una tirada sinó que és, mes a mes, veure cada una de nosaltres per què vam escollir aquesta dona històrica, què en pensem d'ella i què som nosaltres.
No acabaries mai d'estirar la corda i t'adonaries que necessitaries cinc calendaris per representar-te a tu mateixa en cadascuna de les teves facetes. Ara ha sigut la Lorenza, però de la Tina Turner n'estic bojament enamorada. I de l'Amy Winehouse, la Janis Joplin... i podria fer-te una extensa llista.
Com hem comentat abans, aquest any el projecte solidari amb el qual participeu és "Porteadoras". Com feu la tria del projecte amb el qual us comprometeu?
L.R.: Fem una proposta de projectes que ens semblen interessants. La tria es fa entre tot l'equip, i aquells projectes que en queden descartats es poden recuperar l'any següent o proposar-ne de nous. En aquest sentit, els criteris són personals de cadascú, la proposta i la votació per arribar al consens del projecte triat. Tot és molt horitzontal i participatiu.
El projecte "Porteadoras" és un dels projectes de la secció de solidaritat internacional de l'Asociación Pro Derechos Humanos de Andalucía (APDHA). I parlem amb l'Ana, una de les representants del projecte. ¿Nos puedes contar un poco cómo surgió este proyecto?
A.R.: Primero de todo me gustaría hablaros de que en nuestra asociación no entendemos la defensa de los derechos humanos limitados a ningún territorio. Los derechos humanos son universales. Y nosotras, nuestra comisión dentro de la APDHA, intentamos centrarnos en esta proyección internacional. Por este motivo, desde el Área de Solidaridad Internacional y Migraciones en Cádiz mantenemos, desde hace ya más de 15 años, una relación muy estrecha con asociaciones del norte de Marruecos con las que trabajamos a favor de los derechos de las mujeres y de la infancia.
El proyecto "Porteadoras" surgió al cruzar la frontera a pie. Allí veíamos a mujeres que cargaban unos bultos a la espalda enormes y que estaban en unas condiciones infrahumanas. Era una tema muy visible si cruzabas la frontera. Y muy chocante. Digo en pasado porque ahora ya no se ve. Con el cierre del paso de Tarajaldo hace un par de años todas las porteadoras se concentraron y se hicieron más visibles, por lo cual las autoridades del estado español decidieron reducir el paso de las portadoras de Marruecos a España. Así pues, mientras antes entraban unas 7.000 mujeres diarias con el porteo, desde 2018 se estableció una limitación a 2.000 personas al día, y días alternos para hombres y mujeres. Así que el dinero que ganaban estas personas, la mayoría de veces el único que entraba en muchas casas, ahora lo han perdido todo.
¿Y como se ha ido desarrollando?
A.R.: Aunque el proyecto empezó con lo que veíamos al cruzar la frontera, el punto de inflexión fue el fallecimiento de dos mujeres en Ceuta y otra en Melilla, que murieron mientras transportaban mercancía.
Pero más allá de visibilizar estas tragedias, queríamos dar a conocer las condiciones de vida de estas personas, esa bolsa de pobreza que se genera en una de las fronteras más desiguales del mundo.
De ese modo, esta problemática vió la luz con la primera jornada sobre el tema, en 2012, que la hicimos con las asociaciones del norte de Marruecos. Del encuentro salió la Declaración de Tetuán, que fue conjunta entre la APDHA, unas 25 organizaciones y las mismas Porteadoras. Queríamos contar con los agentes implicados para saber sobre todo que es lo que ellas querían y necesitaban, porque no podemos trabajar por ellas, sino que debemos trabajar conjuntamente con ellas. En 2016, como veíamos que la situación seguía igual, pues decidimos hacer otra jornada. También se hizo una declaración que derivó en un compromiso, no solo en torno a la vulneración de los derechos de las mujeres porteadoras de mercancías, sino también para definir quienes eran los responsables de dicha situación.
Aquel mismo año tuvimos la oportunidad de hacer un informe con Cristina Fuentes, investigadora principal sobre las mujeres que llevan mercancias en la frontera de Marruecos con Ceuta: queríamos descubrir el circuito de porteo, la estructura económica y el sistema que sostenía el porteo en Ceuta. Aunque, sobre todo, la violencia estructural, institucional, que padecen las mujeres que mueven estas mercancías.
Realizamos también una campaña con un decálogo de propuestas que se presentó, junto con el informe, en el Congreso de los Diputados. I también en el Parlamento Europeo. El decálogo se fundamentaba en reconocer el porteo como un Trabajo que fuera reconocido con respeto y dignidad, y que España y Marruecos se sentaran a hablar de la situación de las porteadoras, poniendo en el centro la defensa de los derechos humanos. Que no solo hablaran de control migratorio y contratos de pesca.
A pesar de ser conscientes de la limitación de recursos, hay elementos básicos y necesarios con voluntat política, como habilitar espacios de sombra para la espera, baños públicos y con agua potable, que se limitara el bulto a 20kg, como cualquier frontera, y se estableciera una zona comercial entre Marruecos y Ceuta.
 
Y ahora, ¿cuáles son los siguientes pasos?
A.R.: Pues vamos a destinar el dinero que nos dona "Puntes rebels" para hacer una nueva investigación con el objetivo de que las porteadoras nos expliquen su situación actual con estas medidas que han puesto los gobiernos, tanto el español, con la reducción del paso de las porteadoras, como el marroquí, con un informe que está realizando y que, por primera vez, parece que las considerará trabajadoras. Creemos que la situación de ahora marca un antes y después en la política marroquí, mientras que el estado español no ha tenido ningún interés. Ni siquiera ha abierto ninguna comisión para investigar este tema
El porteo en Marruecos es ilegal, mientras en el estado español es alegal, no existe una figura jurídica.
 
¿Y como habéis recibido la colaboración de "Puntes rebels"?
A.R.: Las personas que nos dedicamos a la APDHA, como Cristina Fuentes o yo misma, al proyecto Portadoras, recibimos con mucha alegría la colaboración de " Puntas Rebels". Sobre todo porque esto significa que no es solo un trabajo que se queda aquí, en Andalucía. Y porque da a conocer a otras personas algo que cuesta de entender que pase aquí en Europa "en la Europa de los derechos humanos".
Además, el proyecto del calendario nos pareció fantastico. Ha sido un hermanamiento norte-sur fantástico.
Muchas gracias, Ana. Esperemos que el proyecto avance y consiga mejorar las condiciones de vida de estas mujeres. Que sean más visibles gracias a vuestro trabajo y también al altavoz que le ofrece "Puntes rebels".
 
Així que, per acabar, tornem amb vosaltres, Clara i Laia, i us preguntem: com us plantegeu el calendari l'any vinent?
L.R.: La veritat és que cada any les dones ens diuen que hi volen tornar a sortir. Perquè és un procés molt interessant en què realment estàs coneixent una dona de veritat, a fons. I l'experiència del cap de setmana durant la sessió fotogràfica, en què fem les dotze fotografies...
C.P.: És tan maco participar-hi perquè en la sessió fotogràfica, a banda de ser-hi totes, malgrat que no estàs amb totes tot el dia, veus els altres processos, les altres dones, com es converteixen en les seves dones.
L.R.: I és així de real! És un procés molt bonic, però també intens i laboriós. I cooperatiu, ja que malgrat que ens organitzem per comissions, i la comissió corresponent és qui diu què s'ha de fer, totes acabem participant en tot. Per exemple, l'autobús que surt en la foto de la Rosa Parks és un autobús de la TUS amb les finestres retallades en cartolina, que vam fer entre totes les participants. I cada dia se'ns presentaven molts reptes. El procés és un repte en si mateix. I de vegades surten dificultats per superar i en l'últim moment sorgeixin solucions que són brutals. Com en aquesta edició: l'Eli, l'escenògrafa, i el meu pare, que li encanta treballar amb l'escenografia, van fer el micròfon de la Clara Campoamor de parts de pots de vidre reciclat, perquè el micròfon de la fotografia no el trobàvem. I va sortir perfecte!
L.R.: En fi, encara està per definir el proper calendari, tot just acabem de publicar el d'aquest any i encara no n’hem fet la valoració. Però ben aviat ens hi posarem. I de fet, ja tinc pensat el que farem d'aquí a cinc anys. Però això és ja una sorpresa!