Les TIC i la banalització de la violència masclista
Rakel Escurriol Martinez
TAMAIA, Viure sense violència
Quan ens van encomanar aquest article en què se’ns demanava fer una anàlisi sobre la incidència d’aquestes tecnologies en el foment i, alhora, la banalització de les violències masclistes, vaig recordar una acció que vam fer diferents grups feministes en relació a una pàgina de Twitter on, no únicament es banalitzava la violència contra les dones, sinó que es promovia i s’empenyia a fer-ne ús.
Us situo: el 2014 ens contacten les advocades Laia Serra i Carla Vall, que demanaven el suport d’entitats que treballem específicament en violència masclista per tal de fer una denúncia conjunta a una pàgina que s’anomenava #muerenpocas. En aquesta pàgina es feia apologia de la violència masclista a través de comentaris que convidaven els homes a exercir el seu poder sobre les seves parelles (dones), es feia mofa sobre els assassinats i agressions físiques i s’adjuntaven fotografies de dones agredides físicament.
Davant d’aquests fets tan greus, TAMAIA, conjuntament amb altres col·lectius vam prendre el camí de denunciar. Vam decidir fer-ho mediàtic i es va fer una roda de premsa amb diferents mitjans de comunicació. Us avançaré que finalment tot va quedar en un no res. La fiscalia no va assumir el cas per portar endavant la denúncia i aconseguir que se sancionés penalment els impulsors d’aquell compte que, finalment, es va tancar. Cal significar que aquest compte tenia uns dos-cents seguidors.
Aquesta experiència, més els casos que recentment hem viscut, ens donen mesura de l’abast i la incidència de les xarxes socials en els diferents contextos i com a possibles propagadores de bones accions o just tot el contrari.
Certament que es compta amb unitats policials que poden investigar i prendre mesures, però sabem que aquesta no és l’única solució. Tot i que és molt important que aquests comportaments no quedin en la impunitat i tinguin algun tipus de conseqüència pel dany que poden ocasionar.
Les TIC, espai d’impunitat?
Les diferents imatges, comentaris, acudits, reflexions, negacions... sobre les dones i altres col·lectius que no s’ajusten a la norma heteropatriarcal amb la intenció de menysprear, desautoritzar, ridiculitzar, insultar i denigrar les dones estan fets per grups d’homes, per homes singulars que senten la legitimitat dels seus privilegis en què l’anonimat de les xarxes possibilita l’expressió d’aquest odi contra les dones i altres col·lectius.
El 2004 el govern espanyol crea la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de diciembre, de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género. Aquesta llei dona eines de sensibilització, de prevenció, de detecció i actuació enfront de la violència de gènere. Hem de puntualitzar que tot i que aquesta llei reconeix la desigualtat estructural, en la pràctica regula en el terreny penal únicament aquella violència exercida per la parella o exparella, i deixa fora totes les altres violències que pateixen les dones pel fet de ser dones.
Si ens atenim a la Llei 5/2008, del 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista, ens diu que la violència masclista és:
“... la violència que s’exerceix contra les dones com a manifestació de la discriminació i de la situació de desigualtat en el marc d’un sistema de relacions de poder dels homes sobre les dones i que, produïda per mitjans físics, econòmics o psicològics, incloses les amenaces, les intimidacions i les coaccions, tingui com a resultat un dany o un patiment físic, sexual o psicològic, tant si es produeix en l’àmbit públic com en el privat.”
En aquesta llei es recull la necessitat de prevenció, detecció i atenció enfront de la violència masclista i incideix en diferents àmbits tals com: la parella, la família, l’àmbit laboral (assetjament sexual i per raó de sexe) i l’àmbit comunitari (agressions sexuals; tràfic i explotació sexual de dones i nenes; mutilació genital femenina; matrimonis forçats; violència derivada de conflictes armats; violència contra els drets sexuals i reproductius)[1].
Aquesta llei de caràcter civil visibilitza la globalitat dels diferents àmbits on les dones poden patir violència només pel fet de ser dones, perquè estem en un context on el masclisme és el factor de risc més gran per a la vida de les dones i les nenes.
A més a més, quan hi ha l’enaltiment de la violència contra les dones i la intenció clara i absoluta de generar por i connivència amb el maltractament, tenim la categoria penal de delictes d’odi, a través de la qual el compte de Twitter anteriorment anomenat, va ser denunciat.
Per tant, veiem que tenim eines, però aquestes eines no sempre són utilitzades pels organismes competents i no sempre es resolen per a garantir els drets de les dones.
Les feministes, en general, ens decantem per una pedagogia respecte a aquesta problemàtica i no centrem l’esperança del canvi social a través de la judicialització. I a les TIC no passa res de diferent del que passa en la vida real. Perquè el problema de la violència masclista és un problema polític, i tal com diu la vindicació, “el que és personal és polític”. Per això hem posat sobre la taula que el canvi polític d’aquest problema passa pel canvi social i pel canvi personal. Sense aquest darrer és impossible que les dones assolim l’equitat en les societats modernes.
He volgut exemplificar com hi ha un terreny fèrtil a l’àmbit de les xarxes socials i de les noves tecnologies en el qual, si no s’actua, els agressors i els promotors del terrorisme masclista poden actuar amb impunitat. El problema més greu és que la cultura de la violència masclista es promou tant cap als més joves, que encara estan formant el seu criteri, com per a aquells adults que veuen confirmat un element imprescindible d’assenyalar. O sia, la confirmació d’una masculinitat que es construeix i s’identifica a través de l’exercici de domini cap a les dones i altres col·lectius considerats vulnerables i exemptes de poder en una societat patriarcal (col·lectius LGTBIQ, infants, persones grans, persones amb diversitat funcional, etc.)
Quan parlem de cultura de la violació o cultura de la violència masclista estem incidint en quin és el marc cultural que empara, normalitza i legitima aquest tipus de cultura. Per poder aprofundir en aquests conceptes cal diferenciar entre violència directa, violència estructural i violència simbòlica que els estudis feministes i de la cultura de la pau ens aporten.
La violència directa és la que s’exerceix directament sobre una persona o un grup, tant sigui física com psicològica. Normalment tenim una major capacitat d’identificació d’aquesta violència, ja que és més visible. A les xarxes socials ens trobem diàriament amb aquest tipus de violències, en què activistes feministes són atacades, amenaçades, insultades i hackejades.
Si ens hi fixem, les agressions acostumen a estar tenyides d’estereotips de gènere, se les acusarà de frígides, lletges, amargades... tots aquells insults que fan referència a no ser acceptades per la mirada masculina normativa i sortir dels cànons de dona acceptable. Així es genera la il·lusió cognitiva de fer una diferència entre bones dones i dones dolentes que venen a “atacar” o “malfer” l’statu quo.
Per sort, hi ha també un fenomen creixent de consciència i solidaritat feminista que engloba tant dones com homes per no tolerar aquests atacs.
Continuant amb la classificació abans exposada, la violència estructural és aquella que forma part de l’estructura social. L’estructura social continua sent desigual per a les dones, tot i que hi ha avenços socials, les dones continuem sostenint la càrrega de les cures, eix bàsic per a la supervivència de la societat i que suposa una gran inversió de recursos personals, econòmics, socials i psicològics. La bretxa salarial, la feminització de la pobresa, la desigualtat d’accés als recursos ens continua col·locant en un lloc de vulnerabilitat.
Com es tradueix la violència estructural a les xarxes?
“La violencia y los comportamientos abusivos que sufren muchas mujeres en Twitter menoscaban su derecho a expresarse en condiciones de igualdad y libertad y sin temor. Estas experiencias no sólo no contribuyen a fortalecer la voz de las mujeres, sino que las obligan a autocensurar sus mensajes y a limitar sus interacciones en Internet. En algunos casos, les hacen abandonar definitivamente Twitter.[2]”
Tot i que les TIC han democratitzat l’accés a la informació, hem exportat a aquest àmbit desigualtats que socialment continuen presents, per tant Internet es pot convertir en un àmbit de risc.
En darrer lloc, la violència simbòlica comprèn aquells aspectes culturals com són la ideologia, les creences, els prejudicis..., que justifiquen i legitimen la violència estructural i/o directa. I aquí està el rovell de l’ou, les societats en les quals s’està intentant fer una transició cap al reconeixement de la violència contra les dones i l’eradicació d’aquesta, han d’incidir directament en la cultura de la violència masclista i desnormalitzar-la, deslegitimar-la.
A les xarxes socials ens construïm identitats coherents amb una societat digital, no hi ha presència física però es vol estar present constantment, per poder ser, per poder existir i ser vistes. Hi ha una cerca de reconeixement de l’altre i un element constant d’exposició per part de les persones. Si vols ser algú, has de tenir seguidors, ser etiquetada, tenir likes... La comunicació és més ràpida i sovint manquen filtres de reflexió, i és en aquest terreny on les expressions de violència masclista són legitimades i normalitzades, perquè formen part d’una cultura, que si no és qüestionada prèviament, s’inocula en els discursos i les tendències.
La facilitat d’accés per a la població cada vegada més jove, fa que considerem les TIC com un factor educacional que cada vegada agafa més pes.
Ens preguntàvem com és que molts d’aquests fets que són actes de misogínia i terrorisme masclista queden en la impunitat. Com diu Dolores Juliano, les persones que exerceixen la violència directa són un nucli petit, però funcionen gràcies a la legitimitat de totes les persones que estan al voltant. Qui calla, qui riu, qui se suma, qui no posa un límit... Davant les agressions masclistes acostumem a posar en dubte abans la dona que l’agressor, no volem ser jutges i ens fa por haver d’assenyalar les constants mostres de misogínia, però això acaba fent que moltes dones se sentin soles davant de l’agressió.
Tenim normalitzats i som capaces d’empassar-nos certs tipus de violència cap a les dones, totes aquelles que ens continuen col·locant en un lloc d’objecte, és a dir de No-Subjecte. A les xarxes es poden continuar fent bromes comparant les dones amb els cotxes, vendre productes a través del seu cos, fer atractiva la violència sexual i normalitzar certes conductes de domini. Com diu la twittera Irantzu Varela, anomenem pau al moment en el qual els homes no es maten entre ells, però assumim que nosaltres som violades i assassinades.
En el centre d’aquest debat hi ha la construcció de la masculinitat hegemònica com a element de continuïtat de la violència contra les dones. Una masculinitat que es posa per sobre del que es considera femení, que ha d’imposar-se, que pot utilitzar la violència si ho creu necessari i que ha de protegir-se de la vulnerabilitat per no baixar en la cadena de sotmetiments. És aquí on podem actuar, dones i homes, sobretot homes, hem de sumar-nos a construir masculinitats alternatives en les quals l’altre no és vist com un perill, on l’altre no ha de ser sotmès, sinó reconegut. I això demana convidar a una transformació personal, en què els nostres actes no ens deixin indiferents i en què els actes dels altres no quedin en la impunitat. Posar el focus en baixar la tolerància a la violència masclista propicia un camí cap a l’equitat i la transformació social, de totes i de tots.
Rakel Escurriol Martinez
TAMAIA, Viure sense violència
Quan ens van encomanar aquest article en què se’ns demanava fer una anàlisi sobre la incidència d’aquestes tecnologies en el foment i, alhora, la banalització de les violències masclistes, vaig recordar una acció que vam fer diferents grups feministes en relació a una pàgina de Twitter on, no únicament es banalitzava la violència contra les dones, sinó que es promovia i s’empenyia a fer-ne ús.
Us situo: el 2014 ens contacten les advocades Laia Serra i Carla Vall, que demanaven el suport d’entitats que treballem específicament en violència masclista per tal de fer una denúncia conjunta a una pàgina que s’anomenava #muerenpocas. En aquesta pàgina es feia apologia de la violència masclista a través de comentaris que convidaven els homes a exercir el seu poder sobre les seves parelles (dones), es feia mofa sobre els assassinats i agressions físiques i s’adjuntaven fotografies de dones agredides físicament.
Davant d’aquests fets tan greus, TAMAIA, conjuntament amb altres col·lectius vam prendre el camí de denunciar. Vam decidir fer-ho mediàtic i es va fer una roda de premsa amb diferents mitjans de comunicació. Us avançaré que finalment tot va quedar en un no res. La fiscalia no va assumir el cas per portar endavant la denúncia i aconseguir que se sancionés penalment els impulsors d’aquell compte que, finalment, es va tancar. Cal significar que aquest compte tenia uns dos-cents seguidors.
Aquesta experiència, més els casos que recentment hem viscut, ens donen mesura de l’abast i la incidència de les xarxes socials en els diferents contextos i com a possibles propagadores de bones accions o just tot el contrari.
Certament que es compta amb unitats policials que poden investigar i prendre mesures, però sabem que aquesta no és l’única solució. Tot i que és molt important que aquests comportaments no quedin en la impunitat i tinguin algun tipus de conseqüència pel dany que poden ocasionar.
Les TIC, espai d’impunitat?
Les diferents imatges, comentaris, acudits, reflexions, negacions... sobre les dones i altres col·lectius que no s’ajusten a la norma heteropatriarcal amb la intenció de menysprear, desautoritzar, ridiculitzar, insultar i denigrar les dones estan fets per grups d’homes, per homes singulars que senten la legitimitat dels seus privilegis en què l’anonimat de les xarxes possibilita l’expressió d’aquest odi contra les dones i altres col·lectius.
El 2004 el govern espanyol crea la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de diciembre, de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género. Aquesta llei dona eines de sensibilització, de prevenció, de detecció i actuació enfront de la violència de gènere. Hem de puntualitzar que tot i que aquesta llei reconeix la desigualtat estructural, en la pràctica regula en el terreny penal únicament aquella violència exercida per la parella o exparella, i deixa fora totes les altres violències que pateixen les dones pel fet de ser dones.
Si ens atenim a la Llei 5/2008, del 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista, ens diu que la violència masclista és:
“... la violència que s’exerceix contra les dones com a manifestació de la discriminació i de la situació de desigualtat en el marc d’un sistema de relacions de poder dels homes sobre les dones i que, produïda per mitjans físics, econòmics o psicològics, incloses les amenaces, les intimidacions i les coaccions, tingui com a resultat un dany o un patiment físic, sexual o psicològic, tant si es produeix en l’àmbit públic com en el privat.”
En aquesta llei es recull la necessitat de prevenció, detecció i atenció enfront de la violència masclista i incideix en diferents àmbits tals com: la parella, la família, l’àmbit laboral (assetjament sexual i per raó de sexe) i l’àmbit comunitari (agressions sexuals; tràfic i explotació sexual de dones i nenes; mutilació genital femenina; matrimonis forçats; violència derivada de conflictes armats; violència contra els drets sexuals i reproductius)[1].
Aquesta llei de caràcter civil visibilitza la globalitat dels diferents àmbits on les dones poden patir violència només pel fet de ser dones, perquè estem en un context on el masclisme és el factor de risc més gran per a la vida de les dones i les nenes.
A més a més, quan hi ha l’enaltiment de la violència contra les dones i la intenció clara i absoluta de generar por i connivència amb el maltractament, tenim la categoria penal de delictes d’odi, a través de la qual el compte de Twitter anteriorment anomenat, va ser denunciat.
Per tant, veiem que tenim eines, però aquestes eines no sempre són utilitzades pels organismes competents i no sempre es resolen per a garantir els drets de les dones.
Les feministes, en general, ens decantem per una pedagogia respecte a aquesta problemàtica i no centrem l’esperança del canvi social a través de la judicialització. I a les TIC no passa res de diferent del que passa en la vida real. Perquè el problema de la violència masclista és un problema polític, i tal com diu la vindicació, “el que és personal és polític”. Per això hem posat sobre la taula que el canvi polític d’aquest problema passa pel canvi social i pel canvi personal. Sense aquest darrer és impossible que les dones assolim l’equitat en les societats modernes.
He volgut exemplificar com hi ha un terreny fèrtil a l’àmbit de les xarxes socials i de les noves tecnologies en el qual, si no s’actua, els agressors i els promotors del terrorisme masclista poden actuar amb impunitat. El problema més greu és que la cultura de la violència masclista es promou tant cap als més joves, que encara estan formant el seu criteri, com per a aquells adults que veuen confirmat un element imprescindible d’assenyalar. O sia, la confirmació d’una masculinitat que es construeix i s’identifica a través de l’exercici de domini cap a les dones i altres col·lectius considerats vulnerables i exemptes de poder en una societat patriarcal (col·lectius LGTBIQ, infants, persones grans, persones amb diversitat funcional, etc.)
Quan parlem de cultura de la violació o cultura de la violència masclista estem incidint en quin és el marc cultural que empara, normalitza i legitima aquest tipus de cultura. Per poder aprofundir en aquests conceptes cal diferenciar entre violència directa, violència estructural i violència simbòlica que els estudis feministes i de la cultura de la pau ens aporten.La violència directa és la que s’exerceix directament sobre una persona o un grup, tant sigui física com psicològica. Normalment tenim una major capacitat d’identificació d’aquesta violència, ja que és més visible. A les xarxes socials ens trobem diàriament amb aquest tipus de violències, en què activistes feministes són atacades, amenaçades, insultades i hackejades.
Si ens hi fixem, les agressions acostumen a estar tenyides d’estereotips de gènere, se les acusarà de frígides, lletges, amargades... tots aquells insults que fan referència a no ser acceptades per la mirada masculina normativa i sortir dels cànons de dona acceptable. Així es genera la il·lusió cognitiva de fer una diferència entre bones dones i dones dolentes que venen a “atacar” o “malfer” l’statu quo.
Per sort, hi ha també un fenomen creixent de consciència i solidaritat feminista que engloba tant dones com homes per no tolerar aquests atacs.
Continuant amb la classificació abans exposada, la violència estructural és aquella que forma part de l’estructura social. L’estructura social continua sent desigual per a les dones, tot i que hi ha avenços socials, les dones continuem sostenint la càrrega de les cures, eix bàsic per a la supervivència de la societat i que suposa una gran inversió de recursos personals, econòmics, socials i psicològics. La bretxa salarial, la feminització de la pobresa, la desigualtat d’accés als recursos ens continua col·locant en un lloc de vulnerabilitat.
Com es tradueix la violència estructural a les xarxes?
Amnistia Internacional apuntava a les diferències d’accés de les dones a les xarxes socials, ja que el grau d’assetjament que patim és tan elevat que després d’aquestes vivències les dones tenim una menor presència a les xarxes. Segons el darrer estudi d’aquesta organització, el 23% de dones entrevistades en vuit països han experimentat abusos o assetjament a Internet.
“La violencia y los comportamientos abusivos que sufren muchas mujeres en Twitter menoscaban su derecho a expresarse en condiciones de igualdad y libertad y sin temor. Estas experiencias no sólo no contribuyen a fortalecer la voz de las mujeres, sino que las obligan a autocensurar sus mensajes y a limitar sus interacciones en Internet. En algunos casos, les hacen abandonar definitivamente Twitter.[2]”
Tot i que les TIC han democratitzat l’accés a la informació, hem exportat a aquest àmbit desigualtats que socialment continuen presents, per tant Internet es pot convertir en un àmbit de risc.
En darrer lloc, la violència simbòlica comprèn aquells aspectes culturals com són la ideologia, les creences, els prejudicis..., que justifiquen i legitimen la violència estructural i/o directa. I aquí està el rovell de l’ou, les societats en les quals s’està intentant fer una transició cap al reconeixement de la violència contra les dones i l’eradicació d’aquesta, han d’incidir directament en la cultura de la violència masclista i desnormalitzar-la, deslegitimar-la.
A les xarxes socials ens construïm identitats coherents amb una societat digital, no hi ha presència física però es vol estar present constantment, per poder ser, per poder existir i ser vistes. Hi ha una cerca de reconeixement de l’altre i un element constant d’exposició per part de les persones. Si vols ser algú, has de tenir seguidors, ser etiquetada, tenir likes... La comunicació és més ràpida i sovint manquen filtres de reflexió, i és en aquest terreny on les expressions de violència masclista són legitimades i normalitzades, perquè formen part d’una cultura, que si no és qüestionada prèviament, s’inocula en els discursos i les tendències.
La facilitat d’accés per a la població cada vegada més jove, fa que considerem les TIC com un factor educacional que cada vegada agafa més pes.
Ens preguntàvem com és que molts d’aquests fets que són actes de misogínia i terrorisme masclista queden en la impunitat. Com diu Dolores Juliano, les persones que exerceixen la violència directa són un nucli petit, però funcionen gràcies a la legitimitat de totes les persones que estan al voltant. Qui calla, qui riu, qui se suma, qui no posa un límit... Davant les agressions masclistes acostumem a posar en dubte abans la dona que l’agressor, no volem ser jutges i ens fa por haver d’assenyalar les constants mostres de misogínia, però això acaba fent que moltes dones se sentin soles davant de l’agressió.
Tenim normalitzats i som capaces d’empassar-nos certs tipus de violència cap a les dones, totes aquelles que ens continuen col·locant en un lloc d’objecte, és a dir de No-Subjecte. A les xarxes es poden continuar fent bromes comparant les dones amb els cotxes, vendre productes a través del seu cos, fer atractiva la violència sexual i normalitzar certes conductes de domini. Com diu la twittera Irantzu Varela, anomenem pau al moment en el qual els homes no es maten entre ells, però assumim que nosaltres som violades i assassinades.
En el centre d’aquest debat hi ha la construcció de la masculinitat hegemònica com a element de continuïtat de la violència contra les dones. Una masculinitat que es posa per sobre del que es considera femení, que ha d’imposar-se, que pot utilitzar la violència si ho creu necessari i que ha de protegir-se de la vulnerabilitat per no baixar en la cadena de sotmetiments. És aquí on podem actuar, dones i homes, sobretot homes, hem de sumar-nos a construir masculinitats alternatives en les quals l’altre no és vist com un perill, on l’altre no ha de ser sotmès, sinó reconegut. I això demana convidar a una transformació personal, en què els nostres actes no ens deixin indiferents i en què els actes dels altres no quedin en la impunitat. Posar el focus en baixar la tolerància a la violència masclista propicia un camí cap a l’equitat i la transformació social, de totes i de tots.
