El 4 de març, la UE va activar la Directiva de Protecció Temporal (DPT) -un mecanisme polític que va sorgir després de les guerres dels Balcans però que fins ara no s'havia utilitzat - que ofereix als refugiats ucraïnesos acabats d’arribar permisos de residència de tres anys i el dret a treballar, evitant la carregosa tramitació i defensa de les sol·licituds d'asil.
L'activació de la DPT representa un gir sorprenent respecte a l'última dècada de política migratòria de la UE, animada per una lògica de dissuasió i externalització. Tot i que els líders de la UE poden emfatitzar la seva naturalesa temporal i limitada, seria aconsellable que tractessin la DPT com un model i no tant com una excepció.
Des de principis dels anys noranta, la UE s'ha basat en el criteri del primer país d’entrada, que obliga els sol·licitants d'asil a demanar protecció al primer país de la UE on entren, amb la finalitat, segons argumenta la mesura, d'intentar establir regles previsibles sobre com assignar la responsabilitat individual dels estats en la gestió de les arribades. Durant l'última dècada, però, això ha fet que els estats del sud d'Europa es trobessin sota una càrrega desigual de sol·licituds d'asil cada cop que hi ha hagut un gran increment de les arribades a un sol país, com ara a Itàlia el 2014-2017, a Grècia el 2015-2016 o a les Illes Canàries en els dos darrers anys.
Per descomptat, el criteri del primer país d’entrada també pesa damunt dels refugiats: és possible que no vulguin demanar asil al primer país on arriben. I com que consideren que la seva seguretat depèn no només de l'estatus legal, sinó també d'una forma de vida viable, poden tenir la temptació d'emprendre desplaçaments secundaris llargs i potencialment perillosos cap a països del nord d'Europa amb economies i xarxes de seguretat social més fortes. Altres poden voler unir-se a familiars o comunitats de diàspora travessant una o més fronteres.
Tot i que la normativa de la UE permet als estats retornar els sol·licitants d'asil al seu primer país d'arribada, a la pràctica els retorns són lents i diplomàticament tensos. Finalment, moltes persones poden sol·licitar i rebre protecció als segons països d'arribada, però només després de patir un període prolongat d'incertesa i llimbs legals.
Canviar un sistema divisor i abusiu
El criteri del primer país d’entrada, que s’havia redactat amb la intenció de dotar d’organització y previsió, tan als estats receptors com als sol·licitants d'asil, ha esdevingut una font de pulles i greuges per la UE: els estats del sud demanen repetidament que sigui menys rigorós, els estats de l'est –especialment els liderats per governs populistes i xenòfobs– s'oposen fermament a sistemes de reubicació que els podrien obligar a absorbir els refugiats musulmans, i els estats del nord són reticents a alterar el sistema, tret que tothom s'hi uneixi.
Amb l’aplicació de les estratègies que a cada un dels estats membres els ha convingut, i que els condueix constantment a un punt mort, una i altra vegada la UE ha incomplert l’aplicació del criteri del primer país d’entrada, més per manca d'una alternativa viable que no pas per convicció.
Incapaç de comprometre's amb compartir la responsabilitat de les arribades, la UE ha duplicat els seus esforços cap a la dissuasió. La política dels hotspots del 2015 va designar zones geogràfiques de contenció, com les illes gregues de l'Egeu, on els sol·licitants d'asil estan confinats a l'espera de la resolució de les seves demandes. Els acords amb Turquia i Líbia van ser, a l’hora de la veritat, un subcontracte de les forces frontereres d’aquests països per evitar la migració cap a Europa. Aquest fet va donar lloc a desenes de milers de retorns forçats de Turquia a Síria i a terribles violacions dels drets humans a Líbia.
Els refugiats que aconsegueixen sobreviure a aquestes barreres i arribar a Europa s'enfronten a que els retornin violentament a través de les fronteres terrestres i marítimes. En els darrers anys, desenes de milers de persones han estat expulsades violentament de les fronteres de la UE, causant moltíssimes morts. De vegades, els funcionaris de la UE manifesten la seva preocupació per aquests rebuigs i, altres vegades, tapen activament aquests actes il·legals. El Nou Pacte sobre la Migració i l'Asil, un paquet de propostes de reforma presentat el setembre de 2020, que encara s'està negociant, té com a objectiu consolidar procediments fronterers excepcionals, permetent que els estats que s'enfronten a arribades massives limitin l’aplicació de les normes que s’haurien d’aplicar i que puguin retornar els refugiats.
Portant la lògica de dissuasió al seu extrem, a uns centenars de quilòmetres al nord de la frontera oberta entre Polònia i Ucraïna, les forces de seguretat poloneses continuen retornant violentament els refugiats d'Orient Mitjà, Àsia del Sud i Àfrica empesos cap a Polònia per les autoritats bielorusses.
Aquests retorns, al costat de l'acollida oberta de refugiats ucraïnesos al sud, fan que l'adopció de la DPT per part de la UE i la confiança atorgada als ucraïnesos sigui molt més desconcertant i sorprenent. Fins a cert punt la UE no tenia més remei quan els civils ucraïnesos van començar a fugir de les forces invasores russes. En aquell moment va quedar clar que la dissuasió no funcionaria. La proximitat d'Ucraïna va fer impossible l'externalització, i l'opinió pública europea no toleraria la violència fronterera contra els ucraïnesos.
Tot i així, la UE va fer un vot de confiança a l’hora de prescindir dels procediments per determinar l'estatut de refugiat i renunciar al principi del primer país d’entrada, tot confiant que els refugiats es comprometessin de bona fe a respectar aquestes barreres reduïdes. Suposant que Ucraïna estigui en pau d'aquí a tres anys -tenint en compte que actualment el DPT està a punt de caducar- la UE també confia que els ucraïnesos tornaran a casa o que ja tindran un visat d'immigrant o un estatus de refugiat al país de la UE que hagin escollit.
Amb l'activació de la DPT, la UE va crear una situació estranya de win-win, tan per als refugiats com per als estats membres. La DPT no només estalvia als refugiats ucraïnesos haver de passar anys en uns llimbs buscant asil en un país no desitjat, sinó també els riscos d'intentar altres desplaçaments. De la mateixa manera, evita als estats de la UE el repte logístic de pronunciar-se sobre una onada aclaparadora de sol·licituds d'asil i la perspectiva de malgastar energia valuosa i bona voluntat discutint sobre el repartiment de la càrrega.
Ampliant la benvinguda
Si la UE pot trobar una solució win-win mostrant tanta bona voluntat pels ucraïnesos, segurament hi ha d'haver solucions win-win que donin a tots els refugiats un tracte molt millor que el que els dona actualment la UE.
Diversos comentaristes han argumentat que el tracte diferenciat d'Europa als refugiats ucraïnesos demostra el seu racisme o el seu neocolonialisme, assenyalant amb el dit la distància entre els valors universals que reivindica la UE i els que es manifesten a nivell pràctic.
Amb l'adopció de la DPT, els líders de la UE han admès tàcitament que les polítiques migratòries de la UE, a nivell purament mecànic, no són adequades davant de les situacions de crisi. També han demostrat que consideren que el control fronterer és variable, una eina que es pot calibrar per excloure i reprimir o per incloure i donar suport.
Ara, els líders de la UE han de demostrar que la política inclusiva que han aplicat als ucraïnesos la poden estendre a altres grups de refugiats.
Els líders de la UE tenen una oportunitat única per observar i aprendre a implementar la DPT durant els primers mesos. Si la major flexibilitat que ofereix la directiva produeix clarament millors resultats en l'acollida i la integració dels refugiats que els que ha demostrat el sistema estàndard d'asil durant l'última dècada, els correspondrà estendre aquesta confiança, més enllà dels ucraïnesos, a tots aquells que busquen refugi dins de les seves fronteres.
L'activació de la DPT representa un gir sorprenent respecte a l'última dècada de política migratòria de la UE, animada per una lògica de dissuasió i externalització. Tot i que els líders de la UE poden emfatitzar la seva naturalesa temporal i limitada, seria aconsellable que tractessin la DPT com un model i no tant com una excepció.
Des de principis dels anys noranta, la UE s'ha basat en el criteri del primer país d’entrada, que obliga els sol·licitants d'asil a demanar protecció al primer país de la UE on entren, amb la finalitat, segons argumenta la mesura, d'intentar establir regles previsibles sobre com assignar la responsabilitat individual dels estats en la gestió de les arribades. Durant l'última dècada, però, això ha fet que els estats del sud d'Europa es trobessin sota una càrrega desigual de sol·licituds d'asil cada cop que hi ha hagut un gran increment de les arribades a un sol país, com ara a Itàlia el 2014-2017, a Grècia el 2015-2016 o a les Illes Canàries en els dos darrers anys.
Per descomptat, el criteri del primer país d’entrada també pesa damunt dels refugiats: és possible que no vulguin demanar asil al primer país on arriben. I com que consideren que la seva seguretat depèn no només de l'estatus legal, sinó també d'una forma de vida viable, poden tenir la temptació d'emprendre desplaçaments secundaris llargs i potencialment perillosos cap a països del nord d'Europa amb economies i xarxes de seguretat social més fortes. Altres poden voler unir-se a familiars o comunitats de diàspora travessant una o més fronteres.
Tot i que la normativa de la UE permet als estats retornar els sol·licitants d'asil al seu primer país d'arribada, a la pràctica els retorns són lents i diplomàticament tensos. Finalment, moltes persones poden sol·licitar i rebre protecció als segons països d'arribada, però només després de patir un període prolongat d'incertesa i llimbs legals.
Canviar un sistema divisor i abusiu
El criteri del primer país d’entrada, que s’havia redactat amb la intenció de dotar d’organització y previsió, tan als estats receptors com als sol·licitants d'asil, ha esdevingut una font de pulles i greuges per la UE: els estats del sud demanen repetidament que sigui menys rigorós, els estats de l'est –especialment els liderats per governs populistes i xenòfobs– s'oposen fermament a sistemes de reubicació que els podrien obligar a absorbir els refugiats musulmans, i els estats del nord són reticents a alterar el sistema, tret que tothom s'hi uneixi.
Amb l’aplicació de les estratègies que a cada un dels estats membres els ha convingut, i que els condueix constantment a un punt mort, una i altra vegada la UE ha incomplert l’aplicació del criteri del primer país d’entrada, més per manca d'una alternativa viable que no pas per convicció.
Incapaç de comprometre's amb compartir la responsabilitat de les arribades, la UE ha duplicat els seus esforços cap a la dissuasió. La política dels hotspots del 2015 va designar zones geogràfiques de contenció, com les illes gregues de l'Egeu, on els sol·licitants d'asil estan confinats a l'espera de la resolució de les seves demandes. Els acords amb Turquia i Líbia van ser, a l’hora de la veritat, un subcontracte de les forces frontereres d’aquests països per evitar la migració cap a Europa. Aquest fet va donar lloc a desenes de milers de retorns forçats de Turquia a Síria i a terribles violacions dels drets humans a Líbia.
Els refugiats que aconsegueixen sobreviure a aquestes barreres i arribar a Europa s'enfronten a que els retornin violentament a través de les fronteres terrestres i marítimes. En els darrers anys, desenes de milers de persones han estat expulsades violentament de les fronteres de la UE, causant moltíssimes morts. De vegades, els funcionaris de la UE manifesten la seva preocupació per aquests rebuigs i, altres vegades, tapen activament aquests actes il·legals. El Nou Pacte sobre la Migració i l'Asil, un paquet de propostes de reforma presentat el setembre de 2020, que encara s'està negociant, té com a objectiu consolidar procediments fronterers excepcionals, permetent que els estats que s'enfronten a arribades massives limitin l’aplicació de les normes que s’haurien d’aplicar i que puguin retornar els refugiats.
Portant la lògica de dissuasió al seu extrem, a uns centenars de quilòmetres al nord de la frontera oberta entre Polònia i Ucraïna, les forces de seguretat poloneses continuen retornant violentament els refugiats d'Orient Mitjà, Àsia del Sud i Àfrica empesos cap a Polònia per les autoritats bielorusses.
Aquests retorns, al costat de l'acollida oberta de refugiats ucraïnesos al sud, fan que l'adopció de la DPT per part de la UE i la confiança atorgada als ucraïnesos sigui molt més desconcertant i sorprenent. Fins a cert punt la UE no tenia més remei quan els civils ucraïnesos van començar a fugir de les forces invasores russes. En aquell moment va quedar clar que la dissuasió no funcionaria. La proximitat d'Ucraïna va fer impossible l'externalització, i l'opinió pública europea no toleraria la violència fronterera contra els ucraïnesos.
Tot i així, la UE va fer un vot de confiança a l’hora de prescindir dels procediments per determinar l'estatut de refugiat i renunciar al principi del primer país d’entrada, tot confiant que els refugiats es comprometessin de bona fe a respectar aquestes barreres reduïdes. Suposant que Ucraïna estigui en pau d'aquí a tres anys -tenint en compte que actualment el DPT està a punt de caducar- la UE també confia que els ucraïnesos tornaran a casa o que ja tindran un visat d'immigrant o un estatus de refugiat al país de la UE que hagin escollit.
Amb l'activació de la DPT, la UE va crear una situació estranya de win-win, tan per als refugiats com per als estats membres. La DPT no només estalvia als refugiats ucraïnesos haver de passar anys en uns llimbs buscant asil en un país no desitjat, sinó també els riscos d'intentar altres desplaçaments. De la mateixa manera, evita als estats de la UE el repte logístic de pronunciar-se sobre una onada aclaparadora de sol·licituds d'asil i la perspectiva de malgastar energia valuosa i bona voluntat discutint sobre el repartiment de la càrrega.
Ampliant la benvinguda
Si la UE pot trobar una solució win-win mostrant tanta bona voluntat pels ucraïnesos, segurament hi ha d'haver solucions win-win que donin a tots els refugiats un tracte molt millor que el que els dona actualment la UE.
Diversos comentaristes han argumentat que el tracte diferenciat d'Europa als refugiats ucraïnesos demostra el seu racisme o el seu neocolonialisme, assenyalant amb el dit la distància entre els valors universals que reivindica la UE i els que es manifesten a nivell pràctic.
Amb l'adopció de la DPT, els líders de la UE han admès tàcitament que les polítiques migratòries de la UE, a nivell purament mecànic, no són adequades davant de les situacions de crisi. També han demostrat que consideren que el control fronterer és variable, una eina que es pot calibrar per excloure i reprimir o per incloure i donar suport.
Ara, els líders de la UE han de demostrar que la política inclusiva que han aplicat als ucraïnesos la poden estendre a altres grups de refugiats.
Els líders de la UE tenen una oportunitat única per observar i aprendre a implementar la DPT durant els primers mesos. Si la major flexibilitat que ofereix la directiva produeix clarament millors resultats en l'acollida i la integració dels refugiats que els que ha demostrat el sistema estàndard d'asil durant l'última dècada, els correspondrà estendre aquesta confiança, més enllà dels ucraïnesos, a tots aquells que busquen refugi dins de les seves fronteres.
