Nombroses manifestacions al carrer tingueren lloc, d’una manera especial durant el passat mes de març, en protesta per la precarietat de les pensions de jubilació i pel seu ridícul augment anual del 0,25%. Malauradament, des del govern espanyol la temàtica de les pensions es ve estimant des d’una òptica estrictament pressupostària, deixant de banda el fet de que el cobrament d’una pensió digna representa un dret bàsic de la ciutadania.
Probablement l’arrel de la qüestió la podem trobar en els Pactes de Toledo, signats el maig de 1995, que situaven les pensions fora dels pressupostos de l’estat i basaven el seu finançament, d’una manera gairebé exclusiva, en les aportacions dels treballadors fetes mitjançant les seves cotitzacions socials. El sistema fou viable i fins i tot tingué superàvit, tenint en compte però les molt baixes quantitats abonades.
Arrel de la crisi econòmica iniciada el setembre de 2008, els dèficits de finançament es començarem a acumular per la disminució de l’ocupació, i per tant, del nombre de cotitzants, i per la devaluació dels salaris. Caldria afegir-hi, a més a més, el progressiu increment de l’esperança de vida. Sembla que d’aquí s’ha volgut arribar a un carreró sense sortida en el que les úniques respostes plantejades des del sector públic hagin estat la congelació de les pensions, posada en marxa ja des de l’any 2013, i l’allargament de l’edat de jubilació. A més a més s’ha proposat als treballadors, i com a complement, l’establiment de plans privats de pensions. Vegem tot seguit aquests dos elements: el públic i el privat.
Caldria dir d’entrada que, a la meva manera de veure, el pagament de les pensions ha de correspondre a les administracions públiques i que s’han d’oblidar, per les raons que veurem més endavant, les propostes privades. En aquest sentit, el finançament públic de les pensions hauria de conjugar com a elements d’ingrés, les cotitzacions amb les aportacions derivades dels impostos. Per principi, els dos elements haurien d’ésser intercanviables: si en diferents ocasions de dèficit pressupostari s’ha tirat ma del fons de reserva de les pensions, el funcionament a la inversa també hauria d’ésser possible. Algú podrà dir que l’estat viu en una eterna situació de desequilibri que ho impedeix i llavors, en aquest cas, ens caldrà pensar immediatament en dues qüestions simultànies: reforma fiscal, per una banda, i lluita contra el frau, per l’altra.
La reforma fiscal és imprescindible. Avui en dia, el gruix dels ingressos de l’Estat espanyol prové de l’IVA i del IRPF. El primer, com a impost indirecte és, per naturalesa, retrògrad, ja que grava el consum i afecta per igual al tots els grups socials; el segon té unes tarifes que podrien ésser incrementades a certs nivells i, per altra banda, permet innombrables desgravacions que afavoreixen les rendes altes. Faria falta pensar en una major presència d’impostos dels quals avui en dia se’n deriven pocs ingressos: el de societats, el de patrimoni, el de successions, el de transmissions patrimonials, etc., que tenen tots ells un contingut redistributiu més ampli.
I pel que fa al frau fiscal, les xifres són extraordinàriament grans: alguns estudis elaborats per Gestha, el sindicat de tècnics d’Hisenda, el situa en uns 90.000 milions d’euros anuals. Si tenim en compte que l’import anual de les pensions s’acosta als 120.000 milions d’euros, igualment cada any, podríem dir que una suposada, i ben difícil, eliminació del frau fiscal, si la seva aplicació fos destinada a les pensions, en podria suposar un augment d’un 75% !! Evidentment per poder-ho dur a terme falta una persecució dels grans defraudadors que, com és ben sabut, són la banca, les societats de l’IBEX 35, les empreses TIC (tecnologies de la informació i de la comunicació), i les grans fortunes. Una feina ben difícil si veiem la gran abundància de les anomenades “portes giratòries”.
Els plans privats de pensions representen una qüestió de la màxima actualitat. A partir de 1994, desaparegut el socialisme real i desfermat del tot el neoliberalisme, organismes internacionals com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional començaren a parlar de la situació de perill en que es trobaven les pensions i de la conveniència de contractar plans privats. Fixem-nos, però , en el sistema de vergonyós funcionament democràtic d’aquests organismes, en els quals, per raó del seu pagament de quota, uns pocs països poderosos poden tenir una majoria absoluta en el vot.
La proposta era la de fer, durant molts anys, aportacions mensuals als fons de pensions per tal d’obtenir en el moment de la jubilació una quantitat que complementés la pensió estatal, que s’anunciava cada cop més feble. Cal fer algunes consideracions pel que fa aquest plantejament:
En resum, les pensions no han de ser precàries, poden ser dignes, sempre i quan exigim al govern central les seves responsabilitats i nosaltres deixem d’escoltar el cant de sirena dels falsos lucres privats.
Probablement l’arrel de la qüestió la podem trobar en els Pactes de Toledo, signats el maig de 1995, que situaven les pensions fora dels pressupostos de l’estat i basaven el seu finançament, d’una manera gairebé exclusiva, en les aportacions dels treballadors fetes mitjançant les seves cotitzacions socials. El sistema fou viable i fins i tot tingué superàvit, tenint en compte però les molt baixes quantitats abonades.
Arrel de la crisi econòmica iniciada el setembre de 2008, els dèficits de finançament es començarem a acumular per la disminució de l’ocupació, i per tant, del nombre de cotitzants, i per la devaluació dels salaris. Caldria afegir-hi, a més a més, el progressiu increment de l’esperança de vida. Sembla que d’aquí s’ha volgut arribar a un carreró sense sortida en el que les úniques respostes plantejades des del sector públic hagin estat la congelació de les pensions, posada en marxa ja des de l’any 2013, i l’allargament de l’edat de jubilació. A més a més s’ha proposat als treballadors, i com a complement, l’establiment de plans privats de pensions. Vegem tot seguit aquests dos elements: el públic i el privat.
Caldria dir d’entrada que, a la meva manera de veure, el pagament de les pensions ha de correspondre a les administracions públiques i que s’han d’oblidar, per les raons que veurem més endavant, les propostes privades. En aquest sentit, el finançament públic de les pensions hauria de conjugar com a elements d’ingrés, les cotitzacions amb les aportacions derivades dels impostos. Per principi, els dos elements haurien d’ésser intercanviables: si en diferents ocasions de dèficit pressupostari s’ha tirat ma del fons de reserva de les pensions, el funcionament a la inversa també hauria d’ésser possible. Algú podrà dir que l’estat viu en una eterna situació de desequilibri que ho impedeix i llavors, en aquest cas, ens caldrà pensar immediatament en dues qüestions simultànies: reforma fiscal, per una banda, i lluita contra el frau, per l’altra.
La reforma fiscal és imprescindible. Avui en dia, el gruix dels ingressos de l’Estat espanyol prové de l’IVA i del IRPF. El primer, com a impost indirecte és, per naturalesa, retrògrad, ja que grava el consum i afecta per igual al tots els grups socials; el segon té unes tarifes que podrien ésser incrementades a certs nivells i, per altra banda, permet innombrables desgravacions que afavoreixen les rendes altes. Faria falta pensar en una major presència d’impostos dels quals avui en dia se’n deriven pocs ingressos: el de societats, el de patrimoni, el de successions, el de transmissions patrimonials, etc., que tenen tots ells un contingut redistributiu més ampli.
I pel que fa al frau fiscal, les xifres són extraordinàriament grans: alguns estudis elaborats per Gestha, el sindicat de tècnics d’Hisenda, el situa en uns 90.000 milions d’euros anuals. Si tenim en compte que l’import anual de les pensions s’acosta als 120.000 milions d’euros, igualment cada any, podríem dir que una suposada, i ben difícil, eliminació del frau fiscal, si la seva aplicació fos destinada a les pensions, en podria suposar un augment d’un 75% !! Evidentment per poder-ho dur a terme falta una persecució dels grans defraudadors que, com és ben sabut, són la banca, les societats de l’IBEX 35, les empreses TIC (tecnologies de la informació i de la comunicació), i les grans fortunes. Una feina ben difícil si veiem la gran abundància de les anomenades “portes giratòries”.
Els plans privats de pensions representen una qüestió de la màxima actualitat. A partir de 1994, desaparegut el socialisme real i desfermat del tot el neoliberalisme, organismes internacionals com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional començaren a parlar de la situació de perill en que es trobaven les pensions i de la conveniència de contractar plans privats. Fixem-nos, però , en el sistema de vergonyós funcionament democràtic d’aquests organismes, en els quals, per raó del seu pagament de quota, uns pocs països poderosos poden tenir una majoria absoluta en el vot.
La proposta era la de fer, durant molts anys, aportacions mensuals als fons de pensions per tal d’obtenir en el moment de la jubilació una quantitat que complementés la pensió estatal, que s’anunciava cada cop més feble. Cal fer algunes consideracions pel que fa aquest plantejament:
- Els fons de pensions representen avui en dia, per raó de l’acumulació de diners intocables durant molts anys, els agents especulatius més importants del món, responsables , com sabem, de la crisi desencadenada l’any 2008 i en la qual encara ens trobem.
- Els fons de pensions inverteixen localment tan sols en recerca de rendibilitat, sense fixar-se en la història empresarial i encara menys en els treballadors dels establiments en els que fan adquisicions. Els acomiadaments solen ser molt abundants i les condicions laborals, ben sovint deplorables. S’han donat casos de treballadors que s’han fet partícips d’un fons de pensions que ha adquirit la seva pròpia empresa, que no ha tingut escrúpols en acomiadar-los.
- Molt habitualment, els rendiments dels fons són escassos, i ni tan sols superen la inflació, de manera que els seus titulars s’empobreixen any darrera any. A Colòmbia s’oferí als treballadors l’opció entre seguir amb el sistema estatal o adherir-se a un de privat. El resultat fou desastrós per aquests segons.
- Les inversions del fons, mol sovint es realitzen en secors econòmics (drogues, armes, prostitució, explotació infantis, nuclears, etc.) que no són admissibles per la nostra consciència.
En resum, les pensions no han de ser precàries, poden ser dignes, sempre i quan exigim al govern central les seves responsabilitats i nosaltres deixem d’escoltar el cant de sirena dels falsos lucres privats.
