Emmanuel Freudenthal, recentment, es va convertir en el primer periodista a que va passar un temps amb un grup armat anglòfon, caminant durant una setmana amb ells, sota el sol i la pluja, a través de rius i pujols pronunciats, a través de boscos foscos i camps d’herba gegant. En aquesta sèrie de dues parts, explora l’estructura i la motivació de les Forces de Defensa de l'Ambazònia, i com la guerra civil que s’està incubant a Camerun està canviant la vida dels combatents, dels civils i dels refugiats.
"Vaig matar a tres d'ells", diu Abang. "Jo faig ús d'aquesta [arma] per matar-los com animals, com ells m'estan matant a mi, van matar tots els meus germans".
Abans que l'exèrcit destruís el seu poble i matés als seus tres germans, Abang era agricultor i electricista. Avui, és un dels centenars d'homes anglòfons que lluiten amb fusells de caça i amulets màgics contra l'exèrcit camerunès -entrenat per França i els Estats Units- en un intent d’aconseguir la independència d'un nou país al que anomenen Ambazonia.
La minoria anglòfona de Camerun ha estat demanant una major autonomia des de que els antics territoris ocupats pels britànics i els francesos es van federar en una nació central d'Àfrica el 1961. Aquestes demandes s'han anat sentint més des dels anys vuitanta.
A L'octubre de 2017, les protestes pacífiques, que reclamaven l'ús de l'anglès als tribunals i a les classes, van empitjorar quan les forces de seguretat van matar a desenes de manifestants i van empresonar-ne uns centenars més. Aquesta violència va portar al naixement de diversos grups armats separatistes que des de llavors han matat i segrestat a nombrosos funcionaris de les regions del nord-oest i sud-oest, les dues zones de majoria anglòfona. El grup d’Abang, les Forces de Defensa de Ambazonia, l'ADF, és el més gran.
Més de 180.000 persones han estat desplaçades a causa de les operacions contra els insurgents per part de les forces de seguretat de Camerun, que han matat civils i han cremat els pobles. La majoria dels combatents entrevistats per IRIN es van unir a la milícia després que es van veure obligats a fugir de les seves cases.
En un informe publicat avui, Amnistia Internacional diu que els separatistes han matat almenys 44 membres de les forces de seguretat i han atacat 42 escoles des del febrer de 2017. Alguns dels atacs a les escoles van ser atribuïts a les Forces de Defensa de l'Ambazònia per part de la població local, però Amnistia no va poder establir aquest vincle i un portaveu de l'ADF va negar la participació del grup. Amnistia també va informar que les forces de seguretat han matat arbitràriament a més de 30 persones, incloent un atac de gran escala al poble de Dadi, al desembre de 2017, en el qual almenys 23 persones van ser arrestades i torturades greument, inclosos menors d'edat.
El govern ha negat les acusacions de violacions sistemàtiques dels drets humans per part de les seves forces de seguretat. Diu que està obert al diàleg, però insisteix que la unió de Camerun "no és negociable".
Abang, que ja ha ultrapassat els 30 anys, és alt, i quan s'asseu, s’encorba una mica. La seva amabilitat i el seu somriure ràpid només desapareixen quan parla de la injustícia que el va obligar a prendre les armes. Després, els seus ulls es tornen foscos i gesticula amb ira mentre parla. Porta una samarreta negra, l'única que té, diu.
Abang viu en un campament que consta d'uns pocs edificis fets de fang, un pati (que els lluitadors anomenen el pati de desfilada), i un parell de bastons de bambú sobre els quals de vegades es col·loquen les banderes. Al campament hi ha 50 combatents.
"Fins i tot si em maten, cap problema", explica Abang. "Estic sacrificant la meva vida".
Segons el líder de les Forces de Defensa de l'Ambazonia, Cho Ayaba, el seu grup compta amb 1.500 soldats actius repartits en més de 20 camps al llarg del Camerun anglòfon.
Al llarg d'una setmana, IRIN es va trobar amb membres de diversos camps i va veure al voltant de 100 combatents. L'ADF sembla ser el principal grup armat que treballa a la zona anglòfona del Camerun. El seu equipament és pobre: porten xancletes en lloc de botes de combat.
"Volem deixar de ser esclaus "
Al voltant del seu coll, Abang porta el que ell diu, amb un somriure, un arma de mico. Es tracta d'un rifle de caça fet a Nigèria. Carregar-lo és incòmode (...)
Abang porta una mitja dotzena de cartutxos de caça vermells ficats en un cinturó al voltant de la cintura. No es pot permetre's més que això. Cap dels homes de l’ADF al camp d'Abang té fusells d'assalt; en tot l'exèrcit rebel sembla haver-ne a penes una desena.
Això no és comparable amb les armes d'assalt de la dotació dels soldats de l'exèrcit camerunès. Han estat entrenats i equipats per França i els Estats Units per la seva lluita contra el grup extremista islàmic Boko Haram. Les seves armes disparen centenars de bales cada minut; mentre Abang en en el mateix temps potser pot carregar la seva arma una vegada.
La vida diària és difícil, diu Abang. A penes hi ha prou espai per dormir un al costat de l’altre al terra de les cabanes que els ofereix el poble veí. No hi ha prou menjar i l'aigua del riu que beuen és blanquinosa amb sediments.
"No podem quedar-nos aturats, veient com maten a la nostra gent"
Per Abang, no hi ha cap altre lloc per anar. L'exèrcit va destruir el seu poble, enviant a tota la seva família a fugir a la selva, on, segons ell, encara s'hi amaguen. Els militars van establir un campament al seu poble i ara diu que ni tan sols pot tornar per cuidar-se del conreu del cacaus. Després de fugir de l'atac, va vagar per la regió, passant algun temps en un camp de refugiats, a Nigèria. No ha vist la seva dona i els seus fills des de fa molt temps. Gairebé tots els soldats de l'ADF tenen una història com l'Abang. I la línia que separa aquests soldats dels refugiats és molt prima; els seus desplaçaments són gairebé iguals.
Es calcula que més de 180.000 camerunesos, majoritàriament anglòfons, han estat desplaçats només durant vuit mesos de conflicte. Això inclou 160.000 a l'interior del país i més de 21.000 refugiats registrats a campaments de Nigèria, segons l'ONU. Els nombres reals pot ser molt més alts, perquè molts d'ells o s'amaguen a la selva o encara no han estat atesos per organismes humanitaris. L'IRIN es va trobar amb una dotzena de refugiats a Camerun i un altre grup a Nigèria, que van afirmar formar part d’un grup més gran, al voltant de 350 persones. Ningú no havia vist treballadors de l'ONU.
Entre les persones hi ha una dona vella que es troba a l'ombra d'una palmera: és una de les persones desplaçades pel conflicte, però encara a Camerun. La seva canya es recolza contra el tronc de l'arbre i les seves cames estirades per davant. Ha tingut 11 fills i els ha criat. Però ara gairebé tots són morts.
"Han matat els meus fills, deu fills m’ han matat", diu ella, amb una veu etèria. Les seves mans tremolen lentament, com si estiguessin mogudes per una brisa suau. Assenyalant a una dona al costat del bressol d'un bebè, afegeix: "Ella és l'única que em queda". La vella continua explicant com, uns mesos abans, els seus fills estaven tornant a casa, al seu poble de Mavas, des d’Akwaya. Les tropes de l'exèrcit els van detenir a la carretera i els van matar tots, diu. La resta de la família va fugir, traslladant-se a una petita cabana de la seva granja, a poques hores de Mavas. La filla supervivent explica que en aquella època ella estava embarassada, de manera que no podien fer el viatge durant uns dies cap a Nigèria. Ara sembla més preocupada per la seva mare. "Ha estat malalta", diu, "des que els seus fills van morir".
"Vaig començar a escoltar trets"
Igual que molts altres poblats de les regions anglòfones, Mavas està deserta. Solia comptar amb un mercat bulliciós, on els agricultors portaven els seus moniatos, i on podies menjar alguns peixos a la planxa i potser beure una cervesa. Ara, està completament buit. Un parell de noies que van fugir a Nigèria s’afanyen a empaquetar uns vestits que havien deixat enrere, abans de marxar de nou.
Els lluitadors de l'ADF actuen com a guies a través del poble buit. Uns quants vivien allà i, com la dona vella, van haver de fugir.
Un dels combatents entra a una casa gran amb parets de fang i un sostre de zinc. Obre una porta amb un pany trencat i ens invita a dins. "Aquesta és la meva habitació", diu, apuntant amb el seu rifle. Una mosquitera penja sobre un llit sense un matalàs. "S’ho han emportat", explica. "Han fet malbé tot".
Recorda el moment en què va arribar l'exèrcit al febrer. Havia estat jugant amb els fills de la seva germana. Llavors, les tropes "van començar a disparar", diu. Va fugir, i poc després es va unir a les files cada cop més grans de l'ADF.
Fins i tot abans que l'exèrcit els expulsés de la seva llar, molts dels soldats de l'ADF estaven indignats. Durant dècades, els anglòfons s'han sentit marginats pel govern central francòfon, en un país que va començar com una federació. L'1 d'octubre de 1961, la part meridional del Camerun britànic es va unir a la República Federal francòfona del Camerun.
Avui, Camerun és oficialment bilingüe, però el francès sovint és l’afavorit. Les dues regions anglòfones són una sisena part de la població total, segons l'oficina nacional d'estadístiques. Però els exàmens per a les universitats i escoles públiques més prestigioses només es donen en francès, i aquestes són les portes d'entrada als desitjats llocs de feina dins de l'administració pública.
A la dècada de 1980, les protestes anglòfones, contra el que molts van veure com una assimilació forçada al sistema educatiu francòfon, van ser reprimides violentament. El 1985, un advocat anglòfon, Fon Gorji Dinka, va distribuir un fullet per demanar una república anglòfona independent, que va anomenar "Ambazonia". Va ser arrestat immediatament. Tres anys més tard, va escapar-se a Nigèria.
I fent un salt endavant, al setembre de 2016, van començar les manifestacions al carrer contra l'ús cada cop més present del francès a les escoles i als tribunals de la regió.
Les protestes van culminar amb activistes que declaraven la independència d'Ambazonia el 2017, a la data simbòlica de l'1 d'octubre. Les forces de seguretat cameruneses van matar a més de 20 manifestants i van posar a la presó a més de 500 persones, segons Amnistia Internacional. Els vídeos compartits en els mitjans de comunicació social van mostrar que els agents de policia humiliaven els manifestants obligant-los a rodar pel fang.
La violència va provocar el naixement de diversos grups armats, incloses les Forces de Defensa de l'Ambazònia. Els seus membres van segrestar funcionaris estatals, van matar membres de les forces de seguretat i van intentar que les zones anglòfones fossin "ingovernables". També van tancar escoles considerades símbols de l'estat francòfon del Camerun.
Les forces de seguretat han reaccionat matant a dotzenes de civils (tan un informe d’IRIN basat en fons locals, com una estimació separada de l’International Crisis Group, indiquen almenys 100 civils morts des del 2016) i cremant diversos pobles a les regions anglòfones . Malgrat les denúncies d'àmplies violacions dels drets humans i informes recents que diuen que l'exèrcit va matar a 32 separatistes envoltats per les tropes en un poble, el govern camerunès insisteix que totes les operacions militars han estat "en estricte compliment" amb les seves regles de combat.
"Vam passar una setmana a l'aigua abans d'arribar a Nigèria"
De tornada al campament, escoltant als combatents de l'ADF, és difícil de vegades distingir entre la discriminació sistèmica per part de l'estat camerunès i els contratemps personals.
Tots tenen relats de tracte injust, com molts civils anglòfons. Un d’ells diu que hauria d'haver estat contractat per a una feina governamental, però que va ser descartat perquè és de parla anglesa. Un altre diu que ell i els seus companys de classe van estudiar en anglès, i donat que els exàmens estatals només es fan en francès, això li va impedir que ell i altres com ell anessin a la universitat.
La discriminació contra l'ús de la llengua anglesa va encendre la rebel·lió armada, però les entrevistes de l'IRIN amb els combatents de l'ADF també apunten a llargues queixes per la manca de serveis estatals bàsics i per l'estancament econòmic a les regions anglòfones.
Abang diu que es va unir a l'ADF perquè l'Estat va prendre recursos de la seva regió, però també acusa en general els francòfons d’enganyar els anglòfons . "Vaig treballar a Douala com a electricista", explica. "Només em van pagar 3.000 CFA ($ 5.40) quan havia treballat per més de 200.000 CFA ($ 360)".
Les probabilitats poden semblar contràries als combatents, però aquests no semblen tenir por, motivats per la seva ira contra l'estat.
"Fins que no em matin, em lliuraré del tot a la lluita fins que obtingui la meva independència", diu Abang. "No estic sol, som molts".
Traducció i adaptació realitzada per Lliga dels Drets dels Pobles
Article original en IRIN
"Vaig matar a tres d'ells", diu Abang. "Jo faig ús d'aquesta [arma] per matar-los com animals, com ells m'estan matant a mi, van matar tots els meus germans".
Abans que l'exèrcit destruís el seu poble i matés als seus tres germans, Abang era agricultor i electricista. Avui, és un dels centenars d'homes anglòfons que lluiten amb fusells de caça i amulets màgics contra l'exèrcit camerunès -entrenat per França i els Estats Units- en un intent d’aconseguir la independència d'un nou país al que anomenen Ambazonia.
La minoria anglòfona de Camerun ha estat demanant una major autonomia des de que els antics territoris ocupats pels britànics i els francesos es van federar en una nació central d'Àfrica el 1961. Aquestes demandes s'han anat sentint més des dels anys vuitanta.
A L'octubre de 2017, les protestes pacífiques, que reclamaven l'ús de l'anglès als tribunals i a les classes, van empitjorar quan les forces de seguretat van matar a desenes de manifestants i van empresonar-ne uns centenars més. Aquesta violència va portar al naixement de diversos grups armats separatistes que des de llavors han matat i segrestat a nombrosos funcionaris de les regions del nord-oest i sud-oest, les dues zones de majoria anglòfona. El grup d’Abang, les Forces de Defensa de Ambazonia, l'ADF, és el més gran.
Més de 180.000 persones han estat desplaçades a causa de les operacions contra els insurgents per part de les forces de seguretat de Camerun, que han matat civils i han cremat els pobles. La majoria dels combatents entrevistats per IRIN es van unir a la milícia després que es van veure obligats a fugir de les seves cases.
En un informe publicat avui, Amnistia Internacional diu que els separatistes han matat almenys 44 membres de les forces de seguretat i han atacat 42 escoles des del febrer de 2017. Alguns dels atacs a les escoles van ser atribuïts a les Forces de Defensa de l'Ambazònia per part de la població local, però Amnistia no va poder establir aquest vincle i un portaveu de l'ADF va negar la participació del grup. Amnistia també va informar que les forces de seguretat han matat arbitràriament a més de 30 persones, incloent un atac de gran escala al poble de Dadi, al desembre de 2017, en el qual almenys 23 persones van ser arrestades i torturades greument, inclosos menors d'edat.
El govern ha negat les acusacions de violacions sistemàtiques dels drets humans per part de les seves forces de seguretat. Diu que està obert al diàleg, però insisteix que la unió de Camerun "no és negociable".
Abang, que ja ha ultrapassat els 30 anys, és alt, i quan s'asseu, s’encorba una mica. La seva amabilitat i el seu somriure ràpid només desapareixen quan parla de la injustícia que el va obligar a prendre les armes. Després, els seus ulls es tornen foscos i gesticula amb ira mentre parla. Porta una samarreta negra, l'única que té, diu.
Abang viu en un campament que consta d'uns pocs edificis fets de fang, un pati (que els lluitadors anomenen el pati de desfilada), i un parell de bastons de bambú sobre els quals de vegades es col·loquen les banderes. Al campament hi ha 50 combatents.
"Fins i tot si em maten, cap problema", explica Abang. "Estic sacrificant la meva vida".
Segons el líder de les Forces de Defensa de l'Ambazonia, Cho Ayaba, el seu grup compta amb 1.500 soldats actius repartits en més de 20 camps al llarg del Camerun anglòfon.
Al llarg d'una setmana, IRIN es va trobar amb membres de diversos camps i va veure al voltant de 100 combatents. L'ADF sembla ser el principal grup armat que treballa a la zona anglòfona del Camerun. El seu equipament és pobre: porten xancletes en lloc de botes de combat.
"Volem deixar de ser esclaus "
Al voltant del seu coll, Abang porta el que ell diu, amb un somriure, un arma de mico. Es tracta d'un rifle de caça fet a Nigèria. Carregar-lo és incòmode (...)
Abang porta una mitja dotzena de cartutxos de caça vermells ficats en un cinturó al voltant de la cintura. No es pot permetre's més que això. Cap dels homes de l’ADF al camp d'Abang té fusells d'assalt; en tot l'exèrcit rebel sembla haver-ne a penes una desena.
Això no és comparable amb les armes d'assalt de la dotació dels soldats de l'exèrcit camerunès. Han estat entrenats i equipats per França i els Estats Units per la seva lluita contra el grup extremista islàmic Boko Haram. Les seves armes disparen centenars de bales cada minut; mentre Abang en en el mateix temps potser pot carregar la seva arma una vegada.
La vida diària és difícil, diu Abang. A penes hi ha prou espai per dormir un al costat de l’altre al terra de les cabanes que els ofereix el poble veí. No hi ha prou menjar i l'aigua del riu que beuen és blanquinosa amb sediments.
"No podem quedar-nos aturats, veient com maten a la nostra gent"
Per Abang, no hi ha cap altre lloc per anar. L'exèrcit va destruir el seu poble, enviant a tota la seva família a fugir a la selva, on, segons ell, encara s'hi amaguen. Els militars van establir un campament al seu poble i ara diu que ni tan sols pot tornar per cuidar-se del conreu del cacaus. Després de fugir de l'atac, va vagar per la regió, passant algun temps en un camp de refugiats, a Nigèria. No ha vist la seva dona i els seus fills des de fa molt temps. Gairebé tots els soldats de l'ADF tenen una història com l'Abang. I la línia que separa aquests soldats dels refugiats és molt prima; els seus desplaçaments són gairebé iguals.
Es calcula que més de 180.000 camerunesos, majoritàriament anglòfons, han estat desplaçats només durant vuit mesos de conflicte. Això inclou 160.000 a l'interior del país i més de 21.000 refugiats registrats a campaments de Nigèria, segons l'ONU. Els nombres reals pot ser molt més alts, perquè molts d'ells o s'amaguen a la selva o encara no han estat atesos per organismes humanitaris. L'IRIN es va trobar amb una dotzena de refugiats a Camerun i un altre grup a Nigèria, que van afirmar formar part d’un grup més gran, al voltant de 350 persones. Ningú no havia vist treballadors de l'ONU.
Entre les persones hi ha una dona vella que es troba a l'ombra d'una palmera: és una de les persones desplaçades pel conflicte, però encara a Camerun. La seva canya es recolza contra el tronc de l'arbre i les seves cames estirades per davant. Ha tingut 11 fills i els ha criat. Però ara gairebé tots són morts.
"Han matat els meus fills, deu fills m’ han matat", diu ella, amb una veu etèria. Les seves mans tremolen lentament, com si estiguessin mogudes per una brisa suau. Assenyalant a una dona al costat del bressol d'un bebè, afegeix: "Ella és l'única que em queda". La vella continua explicant com, uns mesos abans, els seus fills estaven tornant a casa, al seu poble de Mavas, des d’Akwaya. Les tropes de l'exèrcit els van detenir a la carretera i els van matar tots, diu. La resta de la família va fugir, traslladant-se a una petita cabana de la seva granja, a poques hores de Mavas. La filla supervivent explica que en aquella època ella estava embarassada, de manera que no podien fer el viatge durant uns dies cap a Nigèria. Ara sembla més preocupada per la seva mare. "Ha estat malalta", diu, "des que els seus fills van morir".
"Vaig començar a escoltar trets"
Igual que molts altres poblats de les regions anglòfones, Mavas està deserta. Solia comptar amb un mercat bulliciós, on els agricultors portaven els seus moniatos, i on podies menjar alguns peixos a la planxa i potser beure una cervesa. Ara, està completament buit. Un parell de noies que van fugir a Nigèria s’afanyen a empaquetar uns vestits que havien deixat enrere, abans de marxar de nou.
Els lluitadors de l'ADF actuen com a guies a través del poble buit. Uns quants vivien allà i, com la dona vella, van haver de fugir.
Un dels combatents entra a una casa gran amb parets de fang i un sostre de zinc. Obre una porta amb un pany trencat i ens invita a dins. "Aquesta és la meva habitació", diu, apuntant amb el seu rifle. Una mosquitera penja sobre un llit sense un matalàs. "S’ho han emportat", explica. "Han fet malbé tot".
Recorda el moment en què va arribar l'exèrcit al febrer. Havia estat jugant amb els fills de la seva germana. Llavors, les tropes "van començar a disparar", diu. Va fugir, i poc després es va unir a les files cada cop més grans de l'ADF.
Fins i tot abans que l'exèrcit els expulsés de la seva llar, molts dels soldats de l'ADF estaven indignats. Durant dècades, els anglòfons s'han sentit marginats pel govern central francòfon, en un país que va començar com una federació. L'1 d'octubre de 1961, la part meridional del Camerun britànic es va unir a la República Federal francòfona del Camerun.
Avui, Camerun és oficialment bilingüe, però el francès sovint és l’afavorit. Les dues regions anglòfones són una sisena part de la població total, segons l'oficina nacional d'estadístiques. Però els exàmens per a les universitats i escoles públiques més prestigioses només es donen en francès, i aquestes són les portes d'entrada als desitjats llocs de feina dins de l'administració pública.
A la dècada de 1980, les protestes anglòfones, contra el que molts van veure com una assimilació forçada al sistema educatiu francòfon, van ser reprimides violentament. El 1985, un advocat anglòfon, Fon Gorji Dinka, va distribuir un fullet per demanar una república anglòfona independent, que va anomenar "Ambazonia". Va ser arrestat immediatament. Tres anys més tard, va escapar-se a Nigèria.
I fent un salt endavant, al setembre de 2016, van començar les manifestacions al carrer contra l'ús cada cop més present del francès a les escoles i als tribunals de la regió.
Les protestes van culminar amb activistes que declaraven la independència d'Ambazonia el 2017, a la data simbòlica de l'1 d'octubre. Les forces de seguretat cameruneses van matar a més de 20 manifestants i van posar a la presó a més de 500 persones, segons Amnistia Internacional. Els vídeos compartits en els mitjans de comunicació social van mostrar que els agents de policia humiliaven els manifestants obligant-los a rodar pel fang.
La violència va provocar el naixement de diversos grups armats, incloses les Forces de Defensa de l'Ambazònia. Els seus membres van segrestar funcionaris estatals, van matar membres de les forces de seguretat i van intentar que les zones anglòfones fossin "ingovernables". També van tancar escoles considerades símbols de l'estat francòfon del Camerun.
Les forces de seguretat han reaccionat matant a dotzenes de civils (tan un informe d’IRIN basat en fons locals, com una estimació separada de l’International Crisis Group, indiquen almenys 100 civils morts des del 2016) i cremant diversos pobles a les regions anglòfones . Malgrat les denúncies d'àmplies violacions dels drets humans i informes recents que diuen que l'exèrcit va matar a 32 separatistes envoltats per les tropes en un poble, el govern camerunès insisteix que totes les operacions militars han estat "en estricte compliment" amb les seves regles de combat.
"Vam passar una setmana a l'aigua abans d'arribar a Nigèria"
De tornada al campament, escoltant als combatents de l'ADF, és difícil de vegades distingir entre la discriminació sistèmica per part de l'estat camerunès i els contratemps personals.
Tots tenen relats de tracte injust, com molts civils anglòfons. Un d’ells diu que hauria d'haver estat contractat per a una feina governamental, però que va ser descartat perquè és de parla anglesa. Un altre diu que ell i els seus companys de classe van estudiar en anglès, i donat que els exàmens estatals només es fan en francès, això li va impedir que ell i altres com ell anessin a la universitat.
La discriminació contra l'ús de la llengua anglesa va encendre la rebel·lió armada, però les entrevistes de l'IRIN amb els combatents de l'ADF també apunten a llargues queixes per la manca de serveis estatals bàsics i per l'estancament econòmic a les regions anglòfones.
Abang diu que es va unir a l'ADF perquè l'Estat va prendre recursos de la seva regió, però també acusa en general els francòfons d’enganyar els anglòfons . "Vaig treballar a Douala com a electricista", explica. "Només em van pagar 3.000 CFA ($ 5.40) quan havia treballat per més de 200.000 CFA ($ 360)".
Les probabilitats poden semblar contràries als combatents, però aquests no semblen tenir por, motivats per la seva ira contra l'estat.
"Fins que no em matin, em lliuraré del tot a la lluita fins que obtingui la meva independència", diu Abang. "No estic sol, som molts".
Traducció i adaptació realitzada per Lliga dels Drets dels Pobles
Article original en IRIN
