Fake news
Nombre de resultats 1
per a fake news
31/05/2018 - Macedònia de mentides
Article del professor David Castell, professor titular de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del col·lectiu SomAtents
La petita ciutat de Veles, a Macedònia, amb no més de 55.000 habitants, va arribar a tenir allotjades als seus servidors, a mitjans del 2016 i coincidint amb la llarga campanya per a les presidencials als Estats Units, més d’un centenar de webs a favor de Trump, que escampaven tota mena de notícies clamorosament mancades de versemblança, però que milers de comptes falsos rebotaven un cop i un altre. Quan el mitjà, també digital, Buzzfeed va donar compte d’aquesta situació, ens vam adonar que des de la perifèria del sistema es podia construir agenda, i es va encunyar un terme que ha fet fortuna els darrers mesos, fakenews (notícies falses), i que va créixer conjuntament amb el de post-veritat, escollida pel diccionari Oxford com la paraula de l’any aquell 2016. Al Congrés dels Diputats, als diaris, als mí- tings, a les tertúlies o als cafès tothom parlava i encara parla de fake-news, de post-veritat… i de veritat. Ens convé aprofitar l’ocasió per matisar algunes coses sobre què és, doncs, la veritat, i per evidenciar l’acció del periodisme com a indústria capitalista de la veritat al servei de les elits econòmiques, amb les implicacions que aquesta acció té sobre la idea de realitat. De forma més efectiva i preocupant que les fake-news, la veritat generada cada dia pels mèdia opera silenciosament des de la ideologia invisible del sistema. És per això que, de sobte, Facebook, Google i la majoria d’empreses de comunicació del món, incloent-hi els grans mitjans, van començar una ofensiva a gran nivell per defensar el valor de la veritat en la producció periodística convencional enfront de les fake-news. Les notícies falses són extravagants (Hillary Clinton esclavitza i maltracta joves en les masmorres d’una cadena de pizzes o el papa Francesc demana el vot per a Trump) i tenen una aparen- ça de cartró pedra que, de fet, les acaba fent estèrils. La pròpia definició de post-veritat d’Oxford recorda que és una mena de missatge que apel·la als sentiments i les emocions del receptor i que funciona només perquè és el que una mena específica d’audiència vol escoltar. Encaixa amb el seus a priori, fent servir el terme kantià, i amb els seus estereotipus sobre com és el món. Trump no va guanyar per la burda activitat fake del web ultra Breitbart i els vots de la xarxa que repartien des de Macedònia notícies falses; va guanyar pel vot de protesta antisistema de la gran massa de ciutadans desencantats del país, i per la incapacitat de les elits polítiques progressistes de connectar amb ella. Els ciutadans als EUA han identificat la premsa amb les elits polititzades del sistema, com passa amb el New York Times, el Washington Post o la CNN. És més, la reacció exagerada contra les fake-news visibilitza com de nerviosa es posa la indústria de producció de la veritat quan en perd l’exclusiva, una cosa que les xarxes socials i la web 2.0 permet d’una forma –per a ells– alarmantment incontrolable. Que es queixin d’aquestes mentides, i ens donin lliçons sobre com detectar-les, diaris com El Mundo –denunciat davant dels tribunals i condemnat diversos cops per publicar sense confirmar informacions fal·laces–, El Periódico –la seva història amb la famosa The Nota de la CIA sobre l’atemptat de Barcelona, esventrada per perits documentalistes i arxivers, fa envermellir– o El País – recentment condemnat també per haver publicat un reportatge sense prou fonts amb mentides flagrants, segons la sentència judicial, contra TV3–, per dir-ne només uns quants, resulta d’una hipocresia extraordinària, i més quan aquests mitjans, entre d’altres, han estat recentment felicitats pel president del govern pel seu compromís amb Espanya –no amb la veritat– arran del conflicte sobiranista a Catalunya. El Periódico va arribar a publicar el passat mes de gener un titular on llegíem que el ministre De Guindos “aplaudeix el compromís amb la veritat d’El Periódico”. Al cap de dues setmanes, però, aquest mateix diari feia fora el ninotaire Ferreres, un dels noms més reconeguts del sector, a causa del seu discurs crític amb el govern espanyol, que els darrers mesos desentona dins del gir sorprenent del rotatiu, gir molt relacionat, s’intueix, amb la seva feblesa econòmica i la dependència dels ajuts directes o indirectes que arriben de Madrid. Podríem seguir amb exemples al voltant d’aquesta dependència econòmica, i per tant ideològica, de la majoria de la premsa, almenys en el nostre context llatí i mediterrani, si no volem posar-li nacionalitat. També, per exemple, en el sector dels digitals catalans trobem que capçaleres com Nació Digital, El Nacional o Vilaweb, es financen amb subvencions i publicitat directa d’administracions públiques en un percentatge que frega en molts casos el 70 i el 80%. Quina mena de veritats explica, doncs, un mitjà que depèn tant d’un subvencionador que té finalitats ideològiques? Aquesta indústria capitalista de la veritat està ben greixada i sap bé com generar unes rutines de producció, amb unes fonts que emeten constantment informes, convoquen rodes de premsa o fan arribar declaracions i notes informatives. Com explicava a La tiranía de la comunicación Ignacio Ramonet, el director de Le Monde Diplomatique, els mitjans es copien en la construcció d’aquesta agenda, així que és difícil participar en la definició de quins temes i problemes de l’actualitat han de figurar-hi, si no formes part d’aquesta indústria de la veritat. I de sobte, adolescents macedonis ens descobreixen, com al setge de Constantinoble, una petita porta del darrera de la fortalesa de la veritat que està desguarnida, i que sembla que ho estarà durant molt de temps. Tres de cada quatre joves menors de 25 anys consumeix la informació d’actualitat a través de les xarxes socials, de forma exclusiva. És a dir, no entra mai directament a la portada del mitjà digital –ja no parlem de comprar paper, és clar– per navegar-hi, sinó que arriba a les notícies perquè amics seus a les xarxes les comparteixen. Això fa que el context de consum canviï radicalment, i que es re-signifiqui la notícia, és clar. I és quan Facebook posa publicitat a les webs i als diaris amb la pretensió d’ensinistrar els lectors amb els deu punts de control de la veritat en una informació llegida a la xarxa, per descartar que no sigui fake. La majoria dels punts tenen a veure amb el pedigrí de la font (“és de les nostres?”, vaja). És eloqüent, en canvi, la falta d’interès fins ara dels mitjans de comunicació per denunciar –o com a mínim, per generar un debat públic i una reflexió- sobre les pròpies rutines de construcció de la realitat, el que la sociologia des dels anys 60 anomenà newsmaking, la fabricació de les notícies –les teories de l’Espiral del silenci, del gate-keeper, de l’agenda-setting i tantes altres–. Sembla que si escoltem els mitjans periodístics convencionals, la veritat és pre-existent a la feina dels periodistes, que sempre són equànimes, independents i objectius. La realitat neix tota sola, té el nom que els mitjans diuen i és recitada objectivament pels sagrats sacerdots de la veritat. Això sí que és una bona mentida. Els mèdia parlen de veritat, però només treballen amb la versemblança, que és l’aparença de veritat que té un missatge. I allò que és o no versemblant depèn de la ideologia de cadascú (i a vegades del seu estat d’ànim, tot s’ha de dir). La veritat és un concepte filosòfic i teològic; més enllà de ser un eslògan per vendre diaris, com el de l’objectivitat, no serveix per definir el que fan els periodistes, que insisteixo, juguen amb l’aparença de veritat del seu relat sobre el món. I doncs, hem d’abandonar l’esperança a recuperar la funció de la premsa? No, ara la necessitem més que mai. La premsa té una funció cabdal en democràcia: informar, formar i entretenir, sí, però sobretot vigilar els poders. Convé que comencem a parlar del periodisme que explicita quina és la seva mirada, que és honest i transparent, que usa un mètode basat en les fonts plurals i diverses, en el treball sobre el terreny, en el respecte als drets de les fonts però, sobretot, al dret de la informació de la ciutadania. No és objectiu, perquè totes aquestes són decisions d’un subjecte honest. Però la ciutadania sap que hi pot acudir per trobar-hi una informació de qualitat, documentada i solvent, sense interessos personals o corporatius que emmascarin la feina. La darrera crisi del sector, que ha fet fora dels mitjans convencionals més de 12.000 periodistes a tot l’Estat, ha tingut com a conseqüència positiva la presa de consciència de bona part de la professió sobre aquest estat de dependència del periodisme del poder econòmico-polític. I també ha generat la posada en marxa de nombrosos productes de periodisme cooperatiu, alguns amb cooperatives mixtes entre periodistes i ciutadans, com 5W’s, La Marea, elDiario.es, Infolibre o SentitCrític. En una cruïlla, la llibertat per elegir si anar a la dreta o a l’esquerra és irrellevant, si no tenim informació fiable sobre què hi ha a la dreta i què hi ha a l’esquerra. El neoliberalisme insisteix sempre en el valor fonamental de la llibertat en democràcia, però és tan important la bona informació i la formació com la llibertat. Sense la primera, la presa lliure de decisions no té valor ni sentit, ens pot dur a la destrucció. Concretament, pot fer que l’acció de votar, aparentment democràtica, afavoreixi en una ciutat obrera un partit radicalment neoliberal i de dretes, com ha passat fa pocs mesos al nostre país. Confiem en el periodisme, i exigim-li que visibilitzi les desigualtats i que prioritzi els àmbits on s’han de prendre decisions per millorar la societat. I aprenguem a pagar el seu preu, perquè la informació de qualitat no és gratuïta, i ens cal estar ben informats per prendre bones decisions. Aquí i a Macedònia.
La petita ciutat de Veles, a Macedònia, amb no més de 55.000 habitants, va arribar a tenir allotjades als seus servidors, a mitjans del 2016 i coincidint amb la llarga campanya per a les presidencials als Estats Units, més d’un centenar de webs a favor de Trump, que escampaven tota mena de notícies clamorosament mancades de versemblança, però que milers de comptes falsos rebotaven un cop i un altre. Quan el mitjà, també digital, Buzzfeed va donar compte d’aquesta situació, ens vam adonar que des de la perifèria del sistema es podia construir agenda, i es va encunyar un terme que ha fet fortuna els darrers mesos, fakenews (notícies falses), i que va créixer conjuntament amb el de post-veritat, escollida pel diccionari Oxford com la paraula de l’any aquell 2016. Al Congrés dels Diputats, als diaris, als mí- tings, a les tertúlies o als cafès tothom parlava i encara parla de fake-news, de post-veritat… i de veritat. Ens convé aprofitar l’ocasió per matisar algunes coses sobre què és, doncs, la veritat, i per evidenciar l’acció del periodisme com a indústria capitalista de la veritat al servei de les elits econòmiques, amb les implicacions que aquesta acció té sobre la idea de realitat. De forma més efectiva i preocupant que les fake-news, la veritat generada cada dia pels mèdia opera silenciosament des de la ideologia invisible del sistema. És per això que, de sobte, Facebook, Google i la majoria d’empreses de comunicació del món, incloent-hi els grans mitjans, van començar una ofensiva a gran nivell per defensar el valor de la veritat en la producció periodística convencional enfront de les fake-news. Les notícies falses són extravagants (Hillary Clinton esclavitza i maltracta joves en les masmorres d’una cadena de pizzes o el papa Francesc demana el vot per a Trump) i tenen una aparen- ça de cartró pedra que, de fet, les acaba fent estèrils. La pròpia definició de post-veritat d’Oxford recorda que és una mena de missatge que apel·la als sentiments i les emocions del receptor i que funciona només perquè és el que una mena específica d’audiència vol escoltar. Encaixa amb el seus a priori, fent servir el terme kantià, i amb els seus estereotipus sobre com és el món. Trump no va guanyar per la burda activitat fake del web ultra Breitbart i els vots de la xarxa que repartien des de Macedònia notícies falses; va guanyar pel vot de protesta antisistema de la gran massa de ciutadans desencantats del país, i per la incapacitat de les elits polítiques progressistes de connectar amb ella. Els ciutadans als EUA han identificat la premsa amb les elits polititzades del sistema, com passa amb el New York Times, el Washington Post o la CNN. És més, la reacció exagerada contra les fake-news visibilitza com de nerviosa es posa la indústria de producció de la veritat quan en perd l’exclusiva, una cosa que les xarxes socials i la web 2.0 permet d’una forma –per a ells– alarmantment incontrolable. Que es queixin d’aquestes mentides, i ens donin lliçons sobre com detectar-les, diaris com El Mundo –denunciat davant dels tribunals i condemnat diversos cops per publicar sense confirmar informacions fal·laces–, El Periódico –la seva història amb la famosa The Nota de la CIA sobre l’atemptat de Barcelona, esventrada per perits documentalistes i arxivers, fa envermellir– o El País – recentment condemnat també per haver publicat un reportatge sense prou fonts amb mentides flagrants, segons la sentència judicial, contra TV3–, per dir-ne només uns quants, resulta d’una hipocresia extraordinària, i més quan aquests mitjans, entre d’altres, han estat recentment felicitats pel president del govern pel seu compromís amb Espanya –no amb la veritat– arran del conflicte sobiranista a Catalunya. El Periódico va arribar a publicar el passat mes de gener un titular on llegíem que el ministre De Guindos “aplaudeix el compromís amb la veritat d’El Periódico”. Al cap de dues setmanes, però, aquest mateix diari feia fora el ninotaire Ferreres, un dels noms més reconeguts del sector, a causa del seu discurs crític amb el govern espanyol, que els darrers mesos desentona dins del gir sorprenent del rotatiu, gir molt relacionat, s’intueix, amb la seva feblesa econòmica i la dependència dels ajuts directes o indirectes que arriben de Madrid. Podríem seguir amb exemples al voltant d’aquesta dependència econòmica, i per tant ideològica, de la majoria de la premsa, almenys en el nostre context llatí i mediterrani, si no volem posar-li nacionalitat. També, per exemple, en el sector dels digitals catalans trobem que capçaleres com Nació Digital, El Nacional o Vilaweb, es financen amb subvencions i publicitat directa d’administracions públiques en un percentatge que frega en molts casos el 70 i el 80%. Quina mena de veritats explica, doncs, un mitjà que depèn tant d’un subvencionador que té finalitats ideològiques? Aquesta indústria capitalista de la veritat està ben greixada i sap bé com generar unes rutines de producció, amb unes fonts que emeten constantment informes, convoquen rodes de premsa o fan arribar declaracions i notes informatives. Com explicava a La tiranía de la comunicación Ignacio Ramonet, el director de Le Monde Diplomatique, els mitjans es copien en la construcció d’aquesta agenda, així que és difícil participar en la definició de quins temes i problemes de l’actualitat han de figurar-hi, si no formes part d’aquesta indústria de la veritat. I de sobte, adolescents macedonis ens descobreixen, com al setge de Constantinoble, una petita porta del darrera de la fortalesa de la veritat que està desguarnida, i que sembla que ho estarà durant molt de temps. Tres de cada quatre joves menors de 25 anys consumeix la informació d’actualitat a través de les xarxes socials, de forma exclusiva. És a dir, no entra mai directament a la portada del mitjà digital –ja no parlem de comprar paper, és clar– per navegar-hi, sinó que arriba a les notícies perquè amics seus a les xarxes les comparteixen. Això fa que el context de consum canviï radicalment, i que es re-signifiqui la notícia, és clar. I és quan Facebook posa publicitat a les webs i als diaris amb la pretensió d’ensinistrar els lectors amb els deu punts de control de la veritat en una informació llegida a la xarxa, per descartar que no sigui fake. La majoria dels punts tenen a veure amb el pedigrí de la font (“és de les nostres?”, vaja). És eloqüent, en canvi, la falta d’interès fins ara dels mitjans de comunicació per denunciar –o com a mínim, per generar un debat públic i una reflexió- sobre les pròpies rutines de construcció de la realitat, el que la sociologia des dels anys 60 anomenà newsmaking, la fabricació de les notícies –les teories de l’Espiral del silenci, del gate-keeper, de l’agenda-setting i tantes altres–. Sembla que si escoltem els mitjans periodístics convencionals, la veritat és pre-existent a la feina dels periodistes, que sempre són equànimes, independents i objectius. La realitat neix tota sola, té el nom que els mitjans diuen i és recitada objectivament pels sagrats sacerdots de la veritat. Això sí que és una bona mentida. Els mèdia parlen de veritat, però només treballen amb la versemblança, que és l’aparença de veritat que té un missatge. I allò que és o no versemblant depèn de la ideologia de cadascú (i a vegades del seu estat d’ànim, tot s’ha de dir). La veritat és un concepte filosòfic i teològic; més enllà de ser un eslògan per vendre diaris, com el de l’objectivitat, no serveix per definir el que fan els periodistes, que insisteixo, juguen amb l’aparença de veritat del seu relat sobre el món. I doncs, hem d’abandonar l’esperança a recuperar la funció de la premsa? No, ara la necessitem més que mai. La premsa té una funció cabdal en democràcia: informar, formar i entretenir, sí, però sobretot vigilar els poders. Convé que comencem a parlar del periodisme que explicita quina és la seva mirada, que és honest i transparent, que usa un mètode basat en les fonts plurals i diverses, en el treball sobre el terreny, en el respecte als drets de les fonts però, sobretot, al dret de la informació de la ciutadania. No és objectiu, perquè totes aquestes són decisions d’un subjecte honest. Però la ciutadania sap que hi pot acudir per trobar-hi una informació de qualitat, documentada i solvent, sense interessos personals o corporatius que emmascarin la feina. La darrera crisi del sector, que ha fet fora dels mitjans convencionals més de 12.000 periodistes a tot l’Estat, ha tingut com a conseqüència positiva la presa de consciència de bona part de la professió sobre aquest estat de dependència del periodisme del poder econòmico-polític. I també ha generat la posada en marxa de nombrosos productes de periodisme cooperatiu, alguns amb cooperatives mixtes entre periodistes i ciutadans, com 5W’s, La Marea, elDiario.es, Infolibre o SentitCrític. En una cruïlla, la llibertat per elegir si anar a la dreta o a l’esquerra és irrellevant, si no tenim informació fiable sobre què hi ha a la dreta i què hi ha a l’esquerra. El neoliberalisme insisteix sempre en el valor fonamental de la llibertat en democràcia, però és tan important la bona informació i la formació com la llibertat. Sense la primera, la presa lliure de decisions no té valor ni sentit, ens pot dur a la destrucció. Concretament, pot fer que l’acció de votar, aparentment democràtica, afavoreixi en una ciutat obrera un partit radicalment neoliberal i de dretes, com ha passat fa pocs mesos al nostre país. Confiem en el periodisme, i exigim-li que visibilitzi les desigualtats i que prioritzi els àmbits on s’han de prendre decisions per millorar la societat. I aprenguem a pagar el seu preu, perquè la informació de qualitat no és gratuïta, i ens cal estar ben informats per prendre bones decisions. Aquí i a Macedònia.
