La República Democràtica del Congo, amb una població d’aproximadament 78 milions d’habitants, té a escala mundial el més gran nombre mai enregistrat de persones despla- çades a l’interior d’un país en un any. Al llarg del 2017 han estat 1,9 milions, que sumades a les que ja estaven desplaçades, fan un total de 4,25 milions. La majoria procedents de les províncies més violentes: Kasai, Tanganyika, Kivu Nord i Kivu Sud. A més, el país acull un bon nombre de persones refugiades de Burundi, de la República Centreafricana i del Sudan del Sud.
Les eleccions presidencials de la RDC havien de celebrar-se al desembre de 2016, quan s’acabava el segon i últim mandat constitucional de Joseph Désiré Kabila (article 45 de la Constitució congolesa). Però Kabila i els seus no volen marxar. S’aferren al poder utilitzant la repressió, la tortura i la força per intentar controlar una població cansada de veure’s humiliada, i liquidar, així, qualsevol veu opositora o crítica.
L’informe de l’any 2017 de l’Oficina de Drets Humans de les Nacions Unides a la RDC (BCNUDH) comptabilitza unes 6.500 vulneracions de drets humans al país. Aquesta xifra suposa un increment del 25% en comparació amb la de 2016, any en què ja hi havia hagut un increment del 30% respecte a l’any anterior. L’informe també assenyala que hi va haver més de 2.000 execucions durant el 2017, que són conseqüència de la repressió contra qualsevol oposició al president Kabila i de la tensió creixent entre les milícies del país. Val a dir que el nombre de milícies ha augmentat perquè la població, insegura i desprotegida, ara tolera més els grups armats que neixen en el si dels diferents grups ètnics per a “protegir-los”. Així, tota mena d’actors armats es disputen el territori i el finançament: grups estrangers, grups nacionals, i també grups locals, nous o de llarga trajectòria. La situació actual mostra molts paral·lelismes amb la que es va viure durant la Gran Guerra d’Àfrica o del Congo entre 1998 i 2003, que van morir prop de 5 milions de persones.
L’expert Kris Berwouts afirma que el motiu és l’obstinació de Kabila a aferrar-se al poder, i assenyala que ”la població esdevé al·lèrgica al règim de Kabila” i que les persones segueixen vivint en la mateixa situació de misèria en la qual vivien fa 20 anys, sota la dictadura de Mobutu. La forta repressió contra els moviments d’oposició i els grups crítics pot considerar-se també una reacció al·lèrgica de Kabila i els seus partidaris als qui la pateixen: oposició, activistes de drets humans, organitzacions juvenils i periodistes en són les principals víctimes.
La repressió de les forces armades
L’informe de 2017 de Human Rights Watch acusa directament els agents del govern i les forces de seguretat de prohibir sistemàticament i de forma reiterada les manifestacions dels opositors, de tancar mitjans de comunicació i d’impedir als dirigents de l’oposició desplaçar-se lliurement. Més de 300 dirigents i membres opositors, periodistes i defensors de drets humans, activistes pro-democràcia van ser empresonats sense rebre l’assistència d’un advocat i sense haver pogut rebre visites de familiars, si bé la gran majoria van ser alliberats posteriorment sense ser inculpats. Altres persones van ser perseguides per la justícia amb acusacions inventades. Molts van ser detinguts quan planificaven o convocaven manifestacions pacífiques. Les forces de seguretat han utilitzat gasos lacrimògens per a reprimir les manifestacions amb molta participació, i, en alguns casos, han disparat bales per a dispersar els manifestants. El 30 d’octubre, les forces de seguretat van matar 5 persones i en van ferir 15 més en el transcurs d’una manifestació a Goma, la capital del Kivu Nord. Idèntica actuació van tenir a finals de desembre en el decurs d’unes manifestacions organitzades per diverses esglésies del país.
GADHOP, una coordinadora d’entitats de Defensors dels Drets Humans i de la Pau a les províncies dels Kivu, relata en el seu últim informe: “En moltes zones, tant de l’àmbit urbà com del rural, els defensors dels drets humans, en l’exercici de la seva missió d’alerta i de defensa dels drets humans, han interpel·lat els responsables governamentals per les diferents violacions i vulneracions detectades. Molts d’ells han estat víctimes d’amenaces diverses, de detencions, de tortures (cops de bastó, per exemple), amenaces de mort, assassinats i condemnes dels tribunals”. GADHOP ha identificat i documentat 59 casos, però el nombre de víctimes podria sobrepassar les 300, comptant els casos de detenció de militants a favor de la democràcia durant diverses manifestacions pacífiques. En el quadre es pot veure l’evolució de les amenaces contra defensors de drets humans participants en manifestacions.
La impunitat dels grups rebels
Durant l’any 20171 , les milícies armades han provocat la mort de 904 persones. “El Congo és per excel· lència un país dèbil perquè l’elit no té cap interès a construir un estat que funcioni bé. Per aquest motiu, Kabila defensa amb prou feines el seu territori contra els grups rebels. La conseqüència: aquests grups actuen lliurement”, diu el professor Filip Reyntjens, de la Universitat d’Anvers. I, repetim, aquests grups rebels no són només de procedència de Ruanda, Uganda o Burundi, sinó que també abunden els grups rebels locals que diuen protegir els respectius grups ètnics, com ara els Mai-Mai.
Des del mes de maig de 2017, una altra forma de criminalitat ha aparegut al Kivu Nord, a la zona d’intervenció de Femmes Juristes pour les Droits de la Femme et de l’Enfant (FJDF), entitat que coordina el projecte de cooperació de la Lliga dels Drets dels Pobles a aquell territori. Es tracta del que es coneix com a Phénomène KASUKU, en referència a l’eina utilitzada per a cometre actes violents. El Kasuku és una eina que s’utilitza en la fusteria i la construcció per a forçar les portes, arrencar els claus de les fustes i del ferro. En la pràctica criminal, els agressors la utilitzen per a obrir les portes dels domicilis en les seves incursions nocturnes. Aquests homes porten sovint armes blanques o de foc, roben els béns de les persones i violen dones i noies. Ja han provocat la mort de diferents civils a la zona. La conseqüència d’aquest context de por, inseguretat i psicosi és un fort desequilibri en el terreny econòmic que produeix un gran descens en la producció i compra d’aliments i de productes de primera necessitat. Les persones fugen dels seus pobles i abandonen les seves terres per por.
Les eleccions que mai no arriben
Al desembre de 2016, en acostar-se la caducitat del mandat presidencial i veient que Joseph Kabila no tenia cap intenció de convocar eleccions, es van signar els acords de la Saint Sylvestre promoguts per la Conferència Episcopal Nacional del Congo (CENCO).
Però bona part dels acords importants van ser ignorats, com per exemple la celebració de les eleccions abans del final de 2017 i l’alliberament de persones opositores i/o membres de moviments socials o organitzacions de drets humans. La població es desespera, reclama l’alternança política, pateix la repressió brutal del govern, i els atacs de vells i nous grups armats. Cal recordar que al mes de març de 2017, l’església abandonà la mediació i poc després, al mes de juny, la CENCO va atribuir la responsabilitat de la greu crisi política, de seguretat i de l’economia, així com de les vulneracions de drets humans, al fet que els dirigents no havien convocat les eleccions respectant la Constitució. Aquesta situació va animar la societat civil congolesa a aixecar-se i intentar controlar el seu destí. Enmig de tot aquest desgovern, de negociacions fracassades i de tour de force de Kabila i dels seus partidaris per eternitzar-se en el poder, la nova fita per a les eleccions està marcada a finals de 2018.
La publicació del calendari es fa després d’una forta pressió internacional sobre el règim de Kabila, incloent-hi la de la Unió Africana, els discursos de la qual són, tanmateix, més conciliadors envers el poder congolès. Fa un any, l’organització panafricana havia aconseguit un primer acord entre els partits de la majoria parlamentària congolesa i una part de l’oposició, que preveia, ja aleshores, que les eleccions serien el 2018.
Moltes incògnites persisteixen: podrà aguantar la població durant un any més? Continuarà la repressió? Intentarà Kabila posposar les eleccions amb el pretext que no disposa de prou pressupost i que no rep el suport internacional desitjat?
Enmig d’aquest clima, la guerra continua a l’est de la RD del Congo, on els Mai-Mai –grups locals armats, com els Nduma Defence, Corps du Christ, Mazembe, etc.-, els grups armats estrangers, com els ruandesos FDLR o els ugandesos ADF/Nalu, i altres actors armats són molt actius. El seu activisme implica conseqüències desastroses per a la població, com la destrucció d’infraestructures i de béns, i la submissió a treballs forçats, anomenats salongo. El no compliment per part d’un membre de la comunitat d’aquests treballs forçats suposen sancions severes, amb l’exigència del pagament d’una “multa” de 50 a 100 dòlars aproximadament; d’aquesta manera determinats grups armats aconsegueixen una altra forma de finançament.
Posicionaments internacionals
La resposta a aquesta situació de caos global que viu la RDC ha estat de diversa intensitat. En el si de la Unió Europea, entitats i ONG, entre d’altres la Xarxa Europa per l’Àfrica Central (EURAC), van pressionar per aconseguir un posicionament del Parlament Europeu. Però la Unió Europea2 ha reaccionat lentament i tímida. Recentment ha emès la resolució P8TA-PROV(2018) 0015, de 18 de gener, en la qual manifesta:
- La seva gran preocupació per l’empitjorament de la situació humanitària, política i de seguretat. Condemna fermament totes les violacions de drets humans i els actes de violència, especialment la repressió contra els manifestants pacífics, que inclou la prohibició de manifestacions pacífiques, les mesures d’intimidació i la detenció de totes les veus dissidents. Demana a les autoritats congoleses que alliberin immediatament i sense condicions tots els presos d’opinió, i que endeguin una investigació independent sobre la repressió violenta durant les manifestacions de desembre de 2017 i sobre la descoberta de fosses comunes.
- La seva inquietud respecte a les greus proves entregades per organitzacions de drets humans, especialment l’informe de desembre de 2017 de la Féderation Internationale des Droits de l’Homme (FIDH) sobre les massacres a la província de Kasaï, segons el qual les forces de seguretat congoleses i les milícies protegides pel govern han desplegat en aquesta zona “una estratègia planificada de terror i de destrucció, que ha conduït a la comissió de crims contra la humanitat”. La UE demana la intervenció de la Cort Penal Internacional (CPI) i de Nacions Unides.
Més contundent ha estat la decisió del govern de Bèlgica de suspendre el suport financer a unes determinades intervencions del govern congolès. El vice-primer ministre d’Afers Estrangers, Didier Reynders3 , en unes declaracions respecte a aquesta disposició va afirmar que: “Les necessitats humanitàries creixents i el canvi de la situació política demanen una revisió de la nostra cooperació. Concretament, ens referim a l’anul·lació d’una sè- rie d’intervencions que havia de realitzar directament el govern congolès per un import de 25 milions d’euros.”
L’ajuda humanitària s’incrementarà en 25 milions d’euros i buscarà col·laborar directament amb entitats de la societat civil, per tal de respondre a les necessitats urgents de la població. Per tant, el govern belga canvia d’estratègia: incrementa la seva aportació a la societat civil amb els mateixos 25 milions d’euros que ha retirat al govern congolès.
El 29 de maig de 2017, la UE va imposar sancions a vuit alts responsables de la seguretat del govern congolès. Tres dies més tard, el primer de juny, els Estats Units van anunciar unes sancions contra el general François Olenga, cap d’Estat Major personal del president Kabila, consistents en la privació de viatjar i en la congelació de béns. El secretari general de Nacions Unides, António Guterres i el Consell dels Drets Humans de Nacions Unides han autoritzat l’obertura d’una investigació internacional sobre les violències comeses en la regió del Kasai, i han incrementat l’observació del compliment dels drets humans a tot el país, amb especial atenció al procés electoral.
Són petits passos, advertiments al govern de Kabila. Però la societat civil continua patint la repressió i ja no confia en els seus representants. Tot i que s’ha publicat el calendari electoral de cara al desembre de 2018, els líders de l’oposició i els moviments de la societat civil estan convençuts que es tracta d’una nova maniobra per tal de prolongar la presidència de Kabila. I mentrestant, continua la violència, les detencions, els assassinats i l’empobriment de bona part de la població. Ni Europa ni el món poden girar l’esquena a un país que proporciona una bona part dels seus recursos naturals, de la seva mineria, als avenços de la tecnologia que són tan ben valorats i necessaris per a qualsevol societat, tot i que, paradoxalment, sovint la població congolesa rep ben poc d’allò que en justícia li pertany.
Les eleccions presidencials de la RDC havien de celebrar-se al desembre de 2016, quan s’acabava el segon i últim mandat constitucional de Joseph Désiré Kabila (article 45 de la Constitució congolesa). Però Kabila i els seus no volen marxar. S’aferren al poder utilitzant la repressió, la tortura i la força per intentar controlar una població cansada de veure’s humiliada, i liquidar, així, qualsevol veu opositora o crítica.
L’informe de l’any 2017 de l’Oficina de Drets Humans de les Nacions Unides a la RDC (BCNUDH) comptabilitza unes 6.500 vulneracions de drets humans al país. Aquesta xifra suposa un increment del 25% en comparació amb la de 2016, any en què ja hi havia hagut un increment del 30% respecte a l’any anterior. L’informe també assenyala que hi va haver més de 2.000 execucions durant el 2017, que són conseqüència de la repressió contra qualsevol oposició al president Kabila i de la tensió creixent entre les milícies del país. Val a dir que el nombre de milícies ha augmentat perquè la població, insegura i desprotegida, ara tolera més els grups armats que neixen en el si dels diferents grups ètnics per a “protegir-los”. Així, tota mena d’actors armats es disputen el territori i el finançament: grups estrangers, grups nacionals, i també grups locals, nous o de llarga trajectòria. La situació actual mostra molts paral·lelismes amb la que es va viure durant la Gran Guerra d’Àfrica o del Congo entre 1998 i 2003, que van morir prop de 5 milions de persones.
L’expert Kris Berwouts afirma que el motiu és l’obstinació de Kabila a aferrar-se al poder, i assenyala que ”la població esdevé al·lèrgica al règim de Kabila” i que les persones segueixen vivint en la mateixa situació de misèria en la qual vivien fa 20 anys, sota la dictadura de Mobutu. La forta repressió contra els moviments d’oposició i els grups crítics pot considerar-se també una reacció al·lèrgica de Kabila i els seus partidaris als qui la pateixen: oposició, activistes de drets humans, organitzacions juvenils i periodistes en són les principals víctimes.
La repressió de les forces armades
L’informe de 2017 de Human Rights Watch acusa directament els agents del govern i les forces de seguretat de prohibir sistemàticament i de forma reiterada les manifestacions dels opositors, de tancar mitjans de comunicació i d’impedir als dirigents de l’oposició desplaçar-se lliurement. Més de 300 dirigents i membres opositors, periodistes i defensors de drets humans, activistes pro-democràcia van ser empresonats sense rebre l’assistència d’un advocat i sense haver pogut rebre visites de familiars, si bé la gran majoria van ser alliberats posteriorment sense ser inculpats. Altres persones van ser perseguides per la justícia amb acusacions inventades. Molts van ser detinguts quan planificaven o convocaven manifestacions pacífiques. Les forces de seguretat han utilitzat gasos lacrimògens per a reprimir les manifestacions amb molta participació, i, en alguns casos, han disparat bales per a dispersar els manifestants. El 30 d’octubre, les forces de seguretat van matar 5 persones i en van ferir 15 més en el transcurs d’una manifestació a Goma, la capital del Kivu Nord. Idèntica actuació van tenir a finals de desembre en el decurs d’unes manifestacions organitzades per diverses esglésies del país.
GADHOP, una coordinadora d’entitats de Defensors dels Drets Humans i de la Pau a les províncies dels Kivu, relata en el seu últim informe: “En moltes zones, tant de l’àmbit urbà com del rural, els defensors dels drets humans, en l’exercici de la seva missió d’alerta i de defensa dels drets humans, han interpel·lat els responsables governamentals per les diferents violacions i vulneracions detectades. Molts d’ells han estat víctimes d’amenaces diverses, de detencions, de tortures (cops de bastó, per exemple), amenaces de mort, assassinats i condemnes dels tribunals”. GADHOP ha identificat i documentat 59 casos, però el nombre de víctimes podria sobrepassar les 300, comptant els casos de detenció de militants a favor de la democràcia durant diverses manifestacions pacífiques. En el quadre es pot veure l’evolució de les amenaces contra defensors de drets humans participants en manifestacions.
Dades estadístiques | |
Any d’inici de les amenaces | Total |
2013 | 1 |
2014 | 1 |
2015 | 13 |
2016 | 18 |
2017 | 26 |
Total general | 59 |
La impunitat dels grups rebels
Durant l’any 20171 , les milícies armades han provocat la mort de 904 persones. “El Congo és per excel· lència un país dèbil perquè l’elit no té cap interès a construir un estat que funcioni bé. Per aquest motiu, Kabila defensa amb prou feines el seu territori contra els grups rebels. La conseqüència: aquests grups actuen lliurement”, diu el professor Filip Reyntjens, de la Universitat d’Anvers. I, repetim, aquests grups rebels no són només de procedència de Ruanda, Uganda o Burundi, sinó que també abunden els grups rebels locals que diuen protegir els respectius grups ètnics, com ara els Mai-Mai.
Des del mes de maig de 2017, una altra forma de criminalitat ha aparegut al Kivu Nord, a la zona d’intervenció de Femmes Juristes pour les Droits de la Femme et de l’Enfant (FJDF), entitat que coordina el projecte de cooperació de la Lliga dels Drets dels Pobles a aquell territori. Es tracta del que es coneix com a Phénomène KASUKU, en referència a l’eina utilitzada per a cometre actes violents. El Kasuku és una eina que s’utilitza en la fusteria i la construcció per a forçar les portes, arrencar els claus de les fustes i del ferro. En la pràctica criminal, els agressors la utilitzen per a obrir les portes dels domicilis en les seves incursions nocturnes. Aquests homes porten sovint armes blanques o de foc, roben els béns de les persones i violen dones i noies. Ja han provocat la mort de diferents civils a la zona. La conseqüència d’aquest context de por, inseguretat i psicosi és un fort desequilibri en el terreny econòmic que produeix un gran descens en la producció i compra d’aliments i de productes de primera necessitat. Les persones fugen dels seus pobles i abandonen les seves terres per por.
Les eleccions que mai no arriben
Al desembre de 2016, en acostar-se la caducitat del mandat presidencial i veient que Joseph Kabila no tenia cap intenció de convocar eleccions, es van signar els acords de la Saint Sylvestre promoguts per la Conferència Episcopal Nacional del Congo (CENCO).
Però bona part dels acords importants van ser ignorats, com per exemple la celebració de les eleccions abans del final de 2017 i l’alliberament de persones opositores i/o membres de moviments socials o organitzacions de drets humans. La població es desespera, reclama l’alternança política, pateix la repressió brutal del govern, i els atacs de vells i nous grups armats. Cal recordar que al mes de març de 2017, l’església abandonà la mediació i poc després, al mes de juny, la CENCO va atribuir la responsabilitat de la greu crisi política, de seguretat i de l’economia, així com de les vulneracions de drets humans, al fet que els dirigents no havien convocat les eleccions respectant la Constitució. Aquesta situació va animar la societat civil congolesa a aixecar-se i intentar controlar el seu destí. Enmig de tot aquest desgovern, de negociacions fracassades i de tour de force de Kabila i dels seus partidaris per eternitzar-se en el poder, la nova fita per a les eleccions està marcada a finals de 2018.
La publicació del calendari es fa després d’una forta pressió internacional sobre el règim de Kabila, incloent-hi la de la Unió Africana, els discursos de la qual són, tanmateix, més conciliadors envers el poder congolès. Fa un any, l’organització panafricana havia aconseguit un primer acord entre els partits de la majoria parlamentària congolesa i una part de l’oposició, que preveia, ja aleshores, que les eleccions serien el 2018.
Moltes incògnites persisteixen: podrà aguantar la població durant un any més? Continuarà la repressió? Intentarà Kabila posposar les eleccions amb el pretext que no disposa de prou pressupost i que no rep el suport internacional desitjat?
Enmig d’aquest clima, la guerra continua a l’est de la RD del Congo, on els Mai-Mai –grups locals armats, com els Nduma Defence, Corps du Christ, Mazembe, etc.-, els grups armats estrangers, com els ruandesos FDLR o els ugandesos ADF/Nalu, i altres actors armats són molt actius. El seu activisme implica conseqüències desastroses per a la població, com la destrucció d’infraestructures i de béns, i la submissió a treballs forçats, anomenats salongo. El no compliment per part d’un membre de la comunitat d’aquests treballs forçats suposen sancions severes, amb l’exigència del pagament d’una “multa” de 50 a 100 dòlars aproximadament; d’aquesta manera determinats grups armats aconsegueixen una altra forma de finançament.
Posicionaments internacionals
La resposta a aquesta situació de caos global que viu la RDC ha estat de diversa intensitat. En el si de la Unió Europea, entitats i ONG, entre d’altres la Xarxa Europa per l’Àfrica Central (EURAC), van pressionar per aconseguir un posicionament del Parlament Europeu. Però la Unió Europea2 ha reaccionat lentament i tímida. Recentment ha emès la resolució P8TA-PROV(2018) 0015, de 18 de gener, en la qual manifesta:
- La seva gran preocupació per l’empitjorament de la situació humanitària, política i de seguretat. Condemna fermament totes les violacions de drets humans i els actes de violència, especialment la repressió contra els manifestants pacífics, que inclou la prohibició de manifestacions pacífiques, les mesures d’intimidació i la detenció de totes les veus dissidents. Demana a les autoritats congoleses que alliberin immediatament i sense condicions tots els presos d’opinió, i que endeguin una investigació independent sobre la repressió violenta durant les manifestacions de desembre de 2017 i sobre la descoberta de fosses comunes.
- La seva inquietud respecte a les greus proves entregades per organitzacions de drets humans, especialment l’informe de desembre de 2017 de la Féderation Internationale des Droits de l’Homme (FIDH) sobre les massacres a la província de Kasaï, segons el qual les forces de seguretat congoleses i les milícies protegides pel govern han desplegat en aquesta zona “una estratègia planificada de terror i de destrucció, que ha conduït a la comissió de crims contra la humanitat”. La UE demana la intervenció de la Cort Penal Internacional (CPI) i de Nacions Unides.
Més contundent ha estat la decisió del govern de Bèlgica de suspendre el suport financer a unes determinades intervencions del govern congolès. El vice-primer ministre d’Afers Estrangers, Didier Reynders3 , en unes declaracions respecte a aquesta disposició va afirmar que: “Les necessitats humanitàries creixents i el canvi de la situació política demanen una revisió de la nostra cooperació. Concretament, ens referim a l’anul·lació d’una sè- rie d’intervencions que havia de realitzar directament el govern congolès per un import de 25 milions d’euros.”
L’ajuda humanitària s’incrementarà en 25 milions d’euros i buscarà col·laborar directament amb entitats de la societat civil, per tal de respondre a les necessitats urgents de la població. Per tant, el govern belga canvia d’estratègia: incrementa la seva aportació a la societat civil amb els mateixos 25 milions d’euros que ha retirat al govern congolès.
El 29 de maig de 2017, la UE va imposar sancions a vuit alts responsables de la seguretat del govern congolès. Tres dies més tard, el primer de juny, els Estats Units van anunciar unes sancions contra el general François Olenga, cap d’Estat Major personal del president Kabila, consistents en la privació de viatjar i en la congelació de béns. El secretari general de Nacions Unides, António Guterres i el Consell dels Drets Humans de Nacions Unides han autoritzat l’obertura d’una investigació internacional sobre les violències comeses en la regió del Kasai, i han incrementat l’observació del compliment dels drets humans a tot el país, amb especial atenció al procés electoral.
Són petits passos, advertiments al govern de Kabila. Però la societat civil continua patint la repressió i ja no confia en els seus representants. Tot i que s’ha publicat el calendari electoral de cara al desembre de 2018, els líders de l’oposició i els moviments de la societat civil estan convençuts que es tracta d’una nova maniobra per tal de prolongar la presidència de Kabila. I mentrestant, continua la violència, les detencions, els assassinats i l’empobriment de bona part de la població. Ni Europa ni el món poden girar l’esquena a un país que proporciona una bona part dels seus recursos naturals, de la seva mineria, als avenços de la tecnologia que són tan ben valorats i necessaris per a qualsevol societat, tot i que, paradoxalment, sovint la població congolesa rep ben poc d’allò que en justícia li pertany.