Any 1972. Reunió anual de l’American Association for the Advancement of Science en el MIT. El matemàtic i meteoròleg Edward Norton Lorenz (1917-2008) pregunta a l’audiència: «pot l’aleteig d’una papallona al Brasil produir un tornado a Texas?». Agost 2018. Suècia. Una adolescent seu cada dia sola davant el parlament suec durant tres setmanes per protestar contra la inacció del govern davant la crisi climàtica. Es diu Greta Thunberg.
Comença l’efecte papallona.
La seva iniciativa acaba derivant en un moviment juvenil on cada divendres, estudiants de tot el món (i de retruc també adults) es mobilitzen sota el lema de #FridaysForFuture.
Demanen als seus governs que facin el que sigui necessari per assolir els objectius de l’acord de París (no superar 2ºC de temperatura mitjana de la Terra i fer tot el possible per no arribar a 1,5ºC). En un dels seus discursos més coneguts, a la COP24 de Katowice, la Greta va dir: “(...) no m’importa ser impopular. Em preocupa la justícia climàtica i el planeta viu. La nostra civilització està sent sacrificada, perquè un nombre molt reduït de persones continuïn guanyant enormes quantitats de diners. La nostra biosfera s’està sacrificant perquè els habitants rics de països com el meu puguin viure en el luxe. Els sofriments de molts paguen pels luxes
d’uns pocs.”
De què parlem quan parlem de (in)justícia climàtica?
La injustícia climàtica té a veure amb que aquells que són els menys responsables del canvi climàtic són els que en pateixen les pitjors conseqüències. Té a veure amb temes globals i el repartiment injust d’emissions entre països, però també té a veure amb les desigualtats dins d’un mateix país, o dins d’una mateixa ciutat.
Amb el lloc on has nascut. Té a veure amb la teva situació personal: amb la teva edat, gènere, color de pell, situació econòmica, salut o entorn social... Té a veure amb l’àvia que viu sola en un cinquè pis sense ascensor. Té a veure amb allò que condiciona la nostra capacitat d’adaptació i de superació de les conseqüències negatives del canvi climàtic.
Si parlem d’injustícia climàtica a nivell global, parlem que només 5 països emeten gairebé el 60% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) mundials: Xina (30%), EEUU (14%), Índia (7%), Rússia (5%) i Japó (3%).
Si mirem aquestes dades per càpita, la cosa varia. Els països productors de petroli (Kuwait, Emirats Àrabs, etc.) generen emissions per sobre de les 20 tones de GEH/hab (Catar 37 tGEH/hab). També Canadà, Austràlia, Luxemburg o EEUU són països amb elevades emissions per càpita (més de 15 tGEH/hab). En canvi, països africans com Burundi, Congo o Mali no arriben a generar 0,05 tGEH/hab. Espanya emet 6 tones GEH/hab; el 0,8% de les emissions globals. Un exemple d’aquesta injustícia climàtica global és el de les Maldives. Amb 428.000 habitants és responsable de l’emissió d’un 0.003 % dels GEH mundials; 9.917 vegades menys que la Xina. I paradoxalment, el canvi climàtic amenaça greument la seva existència.
Segons el Banc Mundial l’any 2100, tot el país podria estar submergit a causa de l’augment del nivell del mar i desaparèixer. L’huracà Katrina és un altre exemple de com els desastres del canvi climàtic no afecten igual a tota la població. El Katrina va ser el cinquè huracà més mortífer d’Estats Units. Hi hagué almenys 1.836 víctimes mortals i el seu cost es xifrà en 81.000 milions de dòlars. En aquest cas, el tema racial va ser un factor molt rellevant. Les comunitats afroamericanes disposen de menys ingressos, de manera que la majoria no disposava de vehicle privat i van tenir més dificultats per evacuar. Després de l’huracà, aquestes comunitats van resultar més afectades i molts d’ells no van poder reconstruir les seves cases. Mostra d’això és que 100.000 habitants afroamericans no van tornar mai a Nova Orleans després de l’huracà. Al districte 9, el més afectat i més pobre, només ha tornat el 36% dels residents.
El concepte d’injustícia climàtica també té a veure amb el que passa a nivell local. A Barcelona sabem que més d’un 10% de la població pateix pobresa energètica. Això vol dir que aquestes persones no poden satisfer les seves necessitats bàsiques en relació a l’aigua i l’energia. A l’hivern tenen fred i a l’estiu calor. No poden mantenir l’habitatge en unes condicions de climatització adequades i no disposen dels mínims d’aigua potable necessaris per garantir la salut. També sabem que tot i que les diferències als barris entre l’esperança de vida en funció de la renda ha disminuït, Ciutat Vella continua sent el districte que té l’esperança de vida més curta tant en homes (78,1 anys) com en dones (85,2 anys). Les dones es moren més per la calor que els homes. I alguns barris de la ciutat són més vulnerables a la calor que altres, ja que n’estan més exposats, tenen menys espais verds, els edificis són de menys qualitat i tenen un nivell socioeconòmic més baix. La injustícia climàtica té a veure en com i on s’actua. A nivell global cal reparar i compensar els danys ambientals i socials creats, transferir tecnologies eficients i repartir les emissions de manera més equitativa. I de manera vinculant jurídicament. A nivell local calen programes transversals que redueixin les desigualtats socioeconòmiques i programes específics que prioritzin les actuacions en els barris més desfavorits i a certs col·lectius de persones, com la gent gran. Les mesures de mitigació i adaptació al canvi climàtic han d’integrar la vessant social per a que siguin justes i eficaces. I cal afavorir la participació d’aquests col·lectius més vulnerables al clima en la presa de decisions.
A Barcelona s’està treballant en una xarxa d’espais de refugi climàtic per quan hi hagi una onada de calor, poder oferir un espai amb unes condicions de confort climàtic interior adequat. Per exemple, biblioteques, parcs i jardins, casals, escoles durant els caps de setmana... i també cinemes, museus, centres comercials, piscines, etc.
Un altre exemple a la ciutat són els punts d’assessorament energètic, un servei gratuït de l’Ajuntament on s’ofereix informació, atenció i intervenció perquè les persones puguin exercir els seus drets energètics i les companyies no els puguin tallar els subministraments bàsics. També ofereixen assessorament per reduir els consums als habitatges. L’any 2018 es van atendre 3.500 persones cada mes (gairebé el doble que l’any anterior), es van ajustar 1.425 potències i es van tramitar 1.200 bons socials.
El 15 de març de 2019, el que va començar amb la protesta d’una adolescent s’ha traduït en vagues a 135 països, en més de 2.300 ciutats mobilitzades arreu del món i gairebé 2 milions d’estudiants participant-hi. L’efecte Greta s’ha unit a sinèrgies amb altres moviments com l’Extintion Rebelion, sorgit al Regne Unit i basat en la desobediència civil no violenta, que actualment consta de 340 grups locals a 50 països del món. Fruit de les seves protestes, el Regne Unit va ser el primer país del món en declarar l’emergència climàtica, seguit d’Irlanda i Catalunya, i molts altres governs locals i entitats, com la UPC.
Ha aparegut una papallona que ha canviat el paradigma. Com diu la Greta, hem d’actuar com si casa nostra s’estigués cremant. I en resposta a la pregunta de l’Edward Lorenz: Sí, l’aleteig d’una papallona a Suècia pot produir un tornado a tot el món.
Comença l’efecte papallona.
La seva iniciativa acaba derivant en un moviment juvenil on cada divendres, estudiants de tot el món (i de retruc també adults) es mobilitzen sota el lema de #FridaysForFuture.
Demanen als seus governs que facin el que sigui necessari per assolir els objectius de l’acord de París (no superar 2ºC de temperatura mitjana de la Terra i fer tot el possible per no arribar a 1,5ºC). En un dels seus discursos més coneguts, a la COP24 de Katowice, la Greta va dir: “(...) no m’importa ser impopular. Em preocupa la justícia climàtica i el planeta viu. La nostra civilització està sent sacrificada, perquè un nombre molt reduït de persones continuïn guanyant enormes quantitats de diners. La nostra biosfera s’està sacrificant perquè els habitants rics de països com el meu puguin viure en el luxe. Els sofriments de molts paguen pels luxes
d’uns pocs.”
De què parlem quan parlem de (in)justícia climàtica?
La injustícia climàtica té a veure amb que aquells que són els menys responsables del canvi climàtic són els que en pateixen les pitjors conseqüències. Té a veure amb temes globals i el repartiment injust d’emissions entre països, però també té a veure amb les desigualtats dins d’un mateix país, o dins d’una mateixa ciutat.
Amb el lloc on has nascut. Té a veure amb la teva situació personal: amb la teva edat, gènere, color de pell, situació econòmica, salut o entorn social... Té a veure amb l’àvia que viu sola en un cinquè pis sense ascensor. Té a veure amb allò que condiciona la nostra capacitat d’adaptació i de superació de les conseqüències negatives del canvi climàtic.
Si parlem d’injustícia climàtica a nivell global, parlem que només 5 països emeten gairebé el 60% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) mundials: Xina (30%), EEUU (14%), Índia (7%), Rússia (5%) i Japó (3%).
Si mirem aquestes dades per càpita, la cosa varia. Els països productors de petroli (Kuwait, Emirats Àrabs, etc.) generen emissions per sobre de les 20 tones de GEH/hab (Catar 37 tGEH/hab). També Canadà, Austràlia, Luxemburg o EEUU són països amb elevades emissions per càpita (més de 15 tGEH/hab). En canvi, països africans com Burundi, Congo o Mali no arriben a generar 0,05 tGEH/hab. Espanya emet 6 tones GEH/hab; el 0,8% de les emissions globals. Un exemple d’aquesta injustícia climàtica global és el de les Maldives. Amb 428.000 habitants és responsable de l’emissió d’un 0.003 % dels GEH mundials; 9.917 vegades menys que la Xina. I paradoxalment, el canvi climàtic amenaça greument la seva existència.
Segons el Banc Mundial l’any 2100, tot el país podria estar submergit a causa de l’augment del nivell del mar i desaparèixer. L’huracà Katrina és un altre exemple de com els desastres del canvi climàtic no afecten igual a tota la població. El Katrina va ser el cinquè huracà més mortífer d’Estats Units. Hi hagué almenys 1.836 víctimes mortals i el seu cost es xifrà en 81.000 milions de dòlars. En aquest cas, el tema racial va ser un factor molt rellevant. Les comunitats afroamericanes disposen de menys ingressos, de manera que la majoria no disposava de vehicle privat i van tenir més dificultats per evacuar. Després de l’huracà, aquestes comunitats van resultar més afectades i molts d’ells no van poder reconstruir les seves cases. Mostra d’això és que 100.000 habitants afroamericans no van tornar mai a Nova Orleans després de l’huracà. Al districte 9, el més afectat i més pobre, només ha tornat el 36% dels residents.
El concepte d’injustícia climàtica també té a veure amb el que passa a nivell local. A Barcelona sabem que més d’un 10% de la població pateix pobresa energètica. Això vol dir que aquestes persones no poden satisfer les seves necessitats bàsiques en relació a l’aigua i l’energia. A l’hivern tenen fred i a l’estiu calor. No poden mantenir l’habitatge en unes condicions de climatització adequades i no disposen dels mínims d’aigua potable necessaris per garantir la salut. També sabem que tot i que les diferències als barris entre l’esperança de vida en funció de la renda ha disminuït, Ciutat Vella continua sent el districte que té l’esperança de vida més curta tant en homes (78,1 anys) com en dones (85,2 anys). Les dones es moren més per la calor que els homes. I alguns barris de la ciutat són més vulnerables a la calor que altres, ja que n’estan més exposats, tenen menys espais verds, els edificis són de menys qualitat i tenen un nivell socioeconòmic més baix. La injustícia climàtica té a veure en com i on s’actua. A nivell global cal reparar i compensar els danys ambientals i socials creats, transferir tecnologies eficients i repartir les emissions de manera més equitativa. I de manera vinculant jurídicament. A nivell local calen programes transversals que redueixin les desigualtats socioeconòmiques i programes específics que prioritzin les actuacions en els barris més desfavorits i a certs col·lectius de persones, com la gent gran. Les mesures de mitigació i adaptació al canvi climàtic han d’integrar la vessant social per a que siguin justes i eficaces. I cal afavorir la participació d’aquests col·lectius més vulnerables al clima en la presa de decisions.
A Barcelona s’està treballant en una xarxa d’espais de refugi climàtic per quan hi hagi una onada de calor, poder oferir un espai amb unes condicions de confort climàtic interior adequat. Per exemple, biblioteques, parcs i jardins, casals, escoles durant els caps de setmana... i també cinemes, museus, centres comercials, piscines, etc.
Un altre exemple a la ciutat són els punts d’assessorament energètic, un servei gratuït de l’Ajuntament on s’ofereix informació, atenció i intervenció perquè les persones puguin exercir els seus drets energètics i les companyies no els puguin tallar els subministraments bàsics. També ofereixen assessorament per reduir els consums als habitatges. L’any 2018 es van atendre 3.500 persones cada mes (gairebé el doble que l’any anterior), es van ajustar 1.425 potències i es van tramitar 1.200 bons socials.
El 15 de març de 2019, el que va començar amb la protesta d’una adolescent s’ha traduït en vagues a 135 països, en més de 2.300 ciutats mobilitzades arreu del món i gairebé 2 milions d’estudiants participant-hi. L’efecte Greta s’ha unit a sinèrgies amb altres moviments com l’Extintion Rebelion, sorgit al Regne Unit i basat en la desobediència civil no violenta, que actualment consta de 340 grups locals a 50 països del món. Fruit de les seves protestes, el Regne Unit va ser el primer país del món en declarar l’emergència climàtica, seguit d’Irlanda i Catalunya, i molts altres governs locals i entitats, com la UPC.
Ha aparegut una papallona que ha canviat el paradigma. Com diu la Greta, hem d’actuar com si casa nostra s’estigués cremant. I en resposta a la pregunta de l’Edward Lorenz: Sí, l’aleteig d’una papallona a Suècia pot produir un tornado a tot el món.
